El niu de l'esparver

Diuen que un columnista va voler aclarir realment què eren les coses, i va decidir començar pel principi. Va intentant aclarir quant feien dos i dos. Per fer-ho va buscar tres especialistes: un teòric del tema, és a dir un matemàtic; un cientí­fic de renom, és a dir un fí­sic i un economista d'éxit que es dedica a calcular el dèficit de Madrid. El matemàtic, després d'emplenar amb fórmules, càlculs i definicions una dotzena de folis va concloure sense dubtes que segons els axiomes que permeten definir el comportament de la conjunció 'i' el resultat era quatre. El nostre fí­sic va muntar un laboratori d'estudis i va experimentar empí­ricament amb els '2' i finalment va concloure que 2 i 2 feien alguna cosa entre 3,8 i 4,2 . L'economista és va mirar al nostre columnista, ràpidament es va assegurar que ningú els escoltés, va somriure i li va dir: En confiança, digueu-me quan voleu que faci i ho farà . Però assegureu-vos que ningú no publiqui els estudis

Ja s'ho plantejaven els filòsofs grecs, i això que ells no tenien realitats virtuals reals. Ells només tenien realitats virtuals en la imaginació. Potser les nostres realitats virtuals no són tant virtuals com voldrí­em. Els que sempre ens ha agradat jugar amb la imaginació i a més ens agrada distingir entre el que és real i el que és virtual a vegades ens sorgeixen dubtes: és més real el Barça que l' elasar que juga VII divisió de la lliga Hattrick ? No tinc una resposta, de fet tampoc la busco. La gràcia de la filosofia està en plantejar preguntes. Les respostes, per sort o per desgràcia, no són definitives.

Donant voltes per internet he anat a parar a una enciclopèdia interactiva i m'he parat a pensar en un tema recurrent : la validació del que s'escriu. Què dóna valor de certitud a allò que s'escriu? Molts han tingut por que la facilitat per publicar que dóna la xarxa ompli el mon d'informacions falses i, alguns han dit que tenim massa informació. Jo em revelo contra aquestes afirmacions. De tonteries i falsedats se'n diuen a tot arreu i a més les validen autoritats sàviament constituïdes, i només poden dir que tenim massa informació els que desitjarien que només tinguéssim la seva. Ara bé, la feina de destriar si una cosa és certa o no és dura i exigeix un esforç de comprensió per part nostra que no se si estem disposats a fer.

Sí, ja se que dietari sona molt fort, i segurament ho és. Però la opció bloc de notes no m'agrada (coses meves) i blog per ara no vol dir res. De moment per deformació professional estic més obsessionat en trobar les funcionalitats de l'eina que en escriure res. No voldria posar-me l'obligació d'escriure cada dia, però tampoc voldria que això fos una de les moltes coses que comences i queden morint-se eternament sense acabar d'arrencar mai. De tota manera no voldria que fos un dietari unidireccional, pel que espero que tan bon punt funcioni la possibilitat d'escriure comentaris algú ho faci.

Una amiga m'ha enviat un correu d'aquells que pregunten sobre coses més o menys personals i una pregunta anava sobre olors. M'ha fet pensar en la meva infantesa i en llocs, activitats i amistats. El temps passa i cada cop et trobes amb gent diferent, que ha viscut coses diferents i trobes estrany que hi hagi gent que no recordin l’olor a terra mullada ni l’olor a herba acabada de tallar, però cadascú ha viscut el que ha viscut i això fa que els imaginaris siguin els que són. Segurament és una de les coses més boniques de la varietat, allò que alguns en diuen mestissatge.

Un bloc, un dietari, un diari... Vols dir? Com és que se t'acut una cosa com aquesta? Si no tens res a dir. No ets més que un tecnòleg que no te massa coses a aportar, sobretot veient el que escriu gent que en sap . Tampoc vols posar-te en política o esmenar-li la plana als que s'han currat coses interessants com en Partal o els de Softcatalà . De tota manera em venia de gust escriure coses perquè sí, sense tenir-ne cap obligació i sortint-me de la pertinença de qualsevol lloc mare en els que hi tinc alguna coseta.

A voltes els rampells ens agafen de sobte, sense esperar el moment més adient fer-ho, i aquest és segurament un moment molt inoportú. Però ara m'hi posaré de veritat, tot i que tinc molt clar que els nois dolents no escrivim diaris, i, en el fons, quan faig això estic fent una gamberrada (amb perdó de l’acadèmia).