Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2005

Fent el turista a Barcelona

Un dels problemes de fer el turista a la pròpia ciutat es que et veus reflectit en els turistes que hi trobes. Tant hi fa la classe del turista, tots reprodueixen esquemes dels que has presumit. Però veure'ls fets per altres esfereeix, i molt. La vergonya aliena deixa de ser tant aliena i passa a ser més pròpia si recordes que feies a Amsterdam mentre buscaves desesperadament un coffe shop ( on no et deixaven entrar perquè es veia d'una hora lluny que eres menor). Tampoc es tracta de fer-nos els puritans i atacar el turisme de borratxera per qüestions de moralitat (tot i que començo a sospitar que les raons són més aviat crematístiques), però sí que em pregunto per què quan sortim del nostre àmbit quotidià -primera persona del plural, no són els estrangerots els culpables dels nostres mals, ni el jovent, ni...- perdem la gestió de la civilitat, i no per agafar la de l'àmbit nou on caiem, si no per desinhibir-nos de qualsevol interacció racional, com si el fet de ser hum

American Show ...

... a la catalana. Bombolles Freixenet de coristes, amb trabucaires, o com deia aquell nyerros amb seny fent oficis de miquelet , que és l'única milícia catalana moderna d'una mica de nivell militar. Tot plegat amb imatge de festa de primavera de les que fèiem al cole quan érem petits però en un escenari magnífic, un circ contemporani sense pista de curses, i de protagonistes aurigues sense carro sortint acompanyats per salves de trabuc a falta de canons. I l'himne, tocat a la basca, amb instruments tradicionals (molt millor que els segadors a capel·la d'un partit de la selecció catalana de trist record). Els discursos en català, després que el senyor la veu del camp nou ens recordés que els idiomes de can Barça són català, castellà, anglès i altres (per aquest ordre, que és notícia) . Ara a xalar (que disfrutar no em surt al diccionari i després la correctora m'ho farà corregir).

Per molts anys

sempre he estat un xic sapastre per fer això i per allò altre perdut lluny del teu camí voldria ser lluny del desastre pel camí d’alguna imatge corrent per tu fora de mi la banda sonora es va perdre entre ombres d’Arcàdia teixint com féu Penèlope el tapís de l’esperança.

Carreteres solitàries

Al país hi ha almenys una carretera que no porta enlloc, que desemboca a un camí de terra que no fa els quatre metres reglamentaris, si el segueixes trobes un poble (quatre cases, una església i sense oficina de La Caixa). Són vint quilòmetres en el No Res , tu, jo i el cotxe. Seria més romàntic la Harley, però no hi ha peles ni carnet. L'espai i el temps pren un sentit en la teva companyia. El paradís deu ser això en estat permanent. O potser això no és més que un tast, però aquest tast és a prop de casa.

Festa major

He acabat la sessió de les festes majors d'estiu. M'agraden. El cos no aguanta com abans, però tampoc acabo tant malament com aleshores. Hi ha moments de tot. Ball rodó, juerga, espectacles, paradetes de fira, gegants, dimonis, dinars... Xerrades amb amics oblidats i complicitats amb antics desconeguts. Per sort encara queda part d'això però són molt més. Ara hauríem d'afegir una cançó pels actes lúdics alternatius, una altra dedicada als que la fesa major queda circumscrita a les paradetes de la fira i les atraccions, i alguna més que encara em deixo.

Mites

N'hem penjat a les parets de l'habitació. Al fer-nos grans van caure de la paret, malgrat que en desaprèixer les icones no sempre hem esborrat l'ídol. Els político-socials solen tenir els peus de fang, els musicals no sempre creixen amb tu, i a les senyores se'ls cauen els pits o els reomplen, si no els havien reomplert ja aleshores. Però els millors són els no iconitzables. Aquests són permanents i difícils de trencar. Hi ha veritats maniquees que no resisteixen la més mínima anàlisi objectiva però que les repetim con si fossin dogmes de fe. O d'altres, que perfectament descontextualitzades, serveixen per fer crítiques inútils. Potser si que és un problema de societat histèrica però no simplement per la jerarquia de les idees, si no per la poca qualitat de les idees dels que s'omplen la boca presumint de ser intel·lectuals racionals.