El niu de l'esparver

Avui fa sis anys de la creació de la Wikipedia en versió catalana , la primera versió amb articles en llengua no anglesa. Un es pregunta d’on surt tanta gent atenta en el nostre país de fireta (potser simplement és que ens pensem que és més de fireta del que realment és o simplement es que tenim un país d’elit sense poble). Ara com ara som la vint-i-unena llengua en nombre d’articles i per mi, l’única sorpresa important de les que van per davant són els 66000 articles de l’ Esperanto , però de personatges curiosos n’hi ha per tots els gustos. De jovenet adolescent em considerava enciclopedista; mandrós, naturalment. Ara com ara començo a enfotre’m de l’acumulació de saber. Però el fenomen viquipèdic em fa gràcia en el sentit més positiu del concepte. La certitud sempre ha tingut una necessitat d’aval d’una autoritat no discutible i refer-la fora d’aquesta autoritat genera grinyols irrealistes. Potser per això podem entendre’ns, però és una llàstima que no ens permeti evolucionar. El

Avui és una data d’alta càrrega litúrgica i aprofitarem per fer-nos-en ressò. Avui és el dia de la dóna treballadora, és a dir commemorem les dones que fan treballs remunerats... Algunes, perquè hi ha algun treball remunerat que fan principalment dones que no acabem d’acceptar-lo com a treball, i no seré jo qui en faci un judici moral. Aquests dies es fan públiques les estadístiques que diuen que les dones estan maltractades i discriminades al món laboral. Junt amb tot d’iniciatives per quedar bé o, amb sort, amb la intenció de fer alguna cosa positiva fem créixer entre tots plegats una mena de mur estúpid de proteccionisme clientelar amb el col·lectiu femení, com si realment fossin éssers inferiors. Es ben curiós, però ja fa temps que tinc la sensació que el problema del treball femení és un problema d’enfocaments vitals. El socialment correcte és pretendre que la dona digui que competeix a base d’hores pel comandament. I a mi, en moments d’atabalament, m’agradaria poder permetre’m c

Estic espantat de mi mateix. Després d’haver superat el xoc moral d’estar d’acord amb la majoria de coses escrites per la Pilar Rahola que he llegit darrerament, per pur masoquisme em llegeixo aquest article d’en Félix de Azúa i descobreixo que estic d’acord amb tota la lletra, encara que sospito que la música em grinyola una mica més. Es cert que ell no està en el conjunt dels “meros peones en la batalla de los poderes reales” si no que és un alfil culte i intel·ligent al servei dels poders reals que ens imposen una de les correccions polítiques de les que el diari que publica l’article n’és abanderat i promotor. De tota manera és sa que una patum babeliana pugui dir que “el multiculturalismo, una de las ideologías más reaccionarias jamás conocidas” encara que ho digui l’única patum babeliana amb prou entitat pròpia com per poder-se permetre tirar pedres sobre la teulada sense que li tremoli ni la mà ni la butxaca (salve al sou de funcionari i la pasta heretada per solatge) i quedar-