Vam seure a la terrassa d'un bar d'aquells d'anar ràpid, però dels que pensen en els clients: quatre diaris i dos esportius. Trobes a faltar-ne algun en català, però això a Barcelona està a la llista dels impossibles. I el cafè és de categoria A.
Dintre sona la versió mítica de l'Hotel Califòrnia dels Gipsy Kings. Cremem cigarretes de final de tardor. Cigarretes de tornada, al final de la tardor. No parlem de política. Mai no n'hem parlat, penso. Llistem penes, algunes fútils, d'altres serioses. Confessem somnis, alguns, ens en callem d'altres.
El cafè em deixa un gust amarg. Agredolç com la salsa infecta del restaurant xinés de la cantonada. El cafè no és cartesià. La vida no és cartesiana i jo tendeixo a descuidar massa els amics, penes de solitari. I tot té la seva banda sonora.
24 de novembre 2011
01 de novembre 2011
Ens falla la mística
Sí, ja fa una temporada que no dic res. Només observo.
Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem).
Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionament materialista.
Els catastrofistes conservadors (malgrat els mateixos també, sovint es pensen que són progres) es pensen que l'amenaça ve de l'Islam. I s'equivoquen. El mainstream que ve darrera nostre, que encara no ha estat absorbit pel materialisme cultural (un altre dia parlaré de consumisme, no és el mateix), pren formes entre budistes i hinduistes.
L'ocell ja no hi és i el cafè està fred.
Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem).
Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionament materialista.
Els catastrofistes conservadors (malgrat els mateixos també, sovint es pensen que són progres) es pensen que l'amenaça ve de l'Islam. I s'equivoquen. El mainstream que ve darrera nostre, que encara no ha estat absorbit pel materialisme cultural (un altre dia parlaré de consumisme, no és el mateix), pren formes entre budistes i hinduistes.
L'ocell ja no hi és i el cafè està fred.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)