El niu de l'esparver

La seva mort em va enganxar a Mèrida. Vaig veure la noticia a TVCi a l'hotel -noticia, existeix a algun hotel on, a banda dels canals alemanys i anglesos, la sintonitzen-. I vaig veure que ara què és mort ja no és incòmode, ja se'n pot parlar. Fins i tot sembla que se'n pot fer propaganda, mentre l'havíem amagat sistemàticament en vida. Però ja anava amb ell, clandestí durant la guerra – catòlic militant, per tant sospitós -. De la lleva del biberó, com tants d'altres. No sé si foren tenaços per la lluna o pel que els va tocar viure. Universitari revel de veritat quan se la jugava, sempre demòcrata. Algun dia haurem d'atrevir-nos a pensar si tots els antifranquistes foren demòcrates. Però sobretot català. La referència fou Catalunya, no com d'altres, dels que en fem documentals, que de referència tingueren Espanya i, a estones de fonts no gaire sanes. Serveixi això d'homenatge i nota tardana. Descansi en pau.

Estava repassant articles antics, per anar corregint, reescrivint, ordenant i posant en solfa aquest bloc. D'entrada ja sabia que la informació que hi ha a internet és fugissera, no té coherència en el temps. Això no és problema, ara per ara no he esborrat cap article, per si algú l'ha enllaçat. Tampoc he canviat el contingut de cap article, les coses són el que són en cada moment. De moment m'he limitat a corregir les faltes d'ortografia que he detectat (segurament n'hi ha moltes més, a més encara no he acabat de mirar-m'ho tot). Però m'he trobat amb un problema que no m'esperava: hi ha enllaços significatius a pàgines que ja no existeixen i no sé que fer. Us deixo una enquesta per si podeu ajudar-me.

Diuen que el món s'acaba... bé que s'acaba el petroli, que si fa no fot és el mateix. Això passa cada set o vuit anys amb puntualitat britànica. A més a més sembla que ens estem quedant arruïnats perquè les nostres propietats ja no valen res... o ho faran d'aquí dos o tres mesos. L'economia financera sembla terriblement a una partida de botifarra : si no contres mai no guanyes i si contres a deshora t'arruïnes. Però no tothom té humor per jugar. No tothom sap que jugar, al que sigui, requereix de sentit de l'humor. Hieràtic naturalment. Els temps de crisi generen escrits apocalíptics. Els gaudim i els desitgem. Sí, per aquest ordre. Sí, els escrits. Naturalment guardats amb set segells. Després vaig veure a la mà dreta del qui seia al tron un document escrit per davant i per darrere i tancat amb set segells. Els d'esquerra (les esquerres) parlen de moral. Som dolents i ens estem carregant la terra. Salve Gaia. Els de dreta lloen Darwin... Només parlant d'

Poc a poc van traspassant els mestres lliures d'abans. Lliure per compromís amb el país, amb la gent i amb la seva fe. Lliure perquè la seva trajectòria li va permetre parlar clar i enfrontar-se amb bonhomia de monjo a l'estructura de pensament sovint arnada i més sovint desubicada dels jerarques de l'església. Va saber mantenir el sentit de santuari d'un monestir, el sentit de refugi. Va saber posar pau i acollir a qui corresponia i va saber seguir sent símbol. El pessebre-parc-temàtic de la muntanya no són seus però també són signe del temps. Més enllà del compromís amb el país i la pau (fou un dels pocs personatges públics d'aquest país que van poder i saber donar suport a en Carod després del numeret de Perpinyà) ha sabut lluitar perquè el dret i la llibertat de les persones fràgils siguin reals i efectives. N'ha fet una fundació perfectament prosaica. Tant de bo tots plegats en sabéssim una mica més. Amén.

No recordo on vaig sentir anomenar-lo així per primer cop, però qui va fer l'analogia la va clavar. Com el personatge d'en Guimerà el nostre Manelic també ha baixat a ciutat. Però ell, sense quedar-se estancat a la nostra ciutat menor, va emprendre el camí del cel i va fer-se escriure una hagiografia en forma de libel. Després va posar-se a cuidar les ovelles de l'amo bo, no fos cas que l'altre pastor acabés sent més malgrat no sabés cuidar les ovelles pròpies (l'altre, que ell cuida les ovelles pròpies i té molta força a la camada). Ara hem fet eleccions pels parlaments del regne. Nosaltres, des del comtat productiu i pagà (en sentit literal i figurat) vam decidir que la seva camada no ens protegirà del llop. El que vam decidir mereix un altre article. L'apunto a la llista d'articles promesos mai escrits. Ara sembla que ha decidit que la seva feina no és cuidar les ovelles, que el que cal és matar el llop. Però per matar el llop, primer cal matar el cap d