El niu de l'esparver

A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i els valors propis els considerem una antigalla no prou universal. Som tan cursis que volem la independència sense ser nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al carrer. Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies. Ahir els dos partits importants del país van dir que tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que van pactar fa dos a

Sóc poc de propòsits de cap d’any, i menys de balanços viscuts el dia que toca. Però em vaig fent vell i la senyora i la canalla deixen poques estones d’autoreflexió i altres collonades (o no tan collonades). Avui em ve de gust mirar enrere i el que veig no és dolent. Objectivament estic molt millor que ara fa un any, malgrat haver constatat un petit fracàs (que ja es veia vindre). I si miro endavant tinc recorregut per dies i m’he tret moltes manies de sobre; encara no totes però persistirem.   Als que em llegiu, sigui sempre o esporàdicament, gràcies per fer-ho. Aquest any segurament escriuré més, és l’únic propòsit seriós que m’he fet. M’agrada fer-ho i m’ajuda a aclarir-me. Dit això, tingueu un bon Nadal (tot té capvuitada) i un molt bon any 2015.