27 de desembre 2020

Diferents

Tots fem, com bonament podem, el que ens sembla (o el que ens deixen). A vegades em sorprenc sintonitzant molt bé amb gent amb idees oposades (o aparentment contradictòries) a les meves.

Pensant enrere sempre havia defensat que les coses eren "naturals", que un humà té la naturalesa que té i com a tal actua. Amb l'edat he anat veient que la "cultura" (entesa com a creació de grups humans per sobre de la natura) pot ser més forta que la "natura" crua... durant una estona (que poden ser unes quantes generacions).

No recordo on vaig sentir que per apostar cal una dosi important de sentit de l'humor (déu me'n guard de fer broma de la patologia del joc, però penso que l'essència de la frase s'entén). A mi m'agrada apostar, el risc és l'únic camí per innovar. Anava a escriure evolucionar però no vull entrar en més jardins dels estrictament necessaris. 

Una de les coses que més m'està sorprenent d'aquests darrers mesos és que m'estan arribant coses interessants i noves de gent que prové d'entorns ideològics que sempre havia percebut com a escleròtics (no necessàriament conservadors perquè ser conservador no és necessàriament ser escleròtic, això ho sabem des de principis del s XX com a mínim).

Gent que em coneix de fa anys m'ha dit que si estic gaudint com un marrà amb les disputes sobre el posthumanisme i fins fa poc deia que me n'havia desenganxat. De fet les discussions sobre transexualitat i similars fa molt que no m'interessen perquè en un moment determinat van començar a semblar-me attrezzo de frustracions sense pair. En el fons segueixo pensant-ho.

Però darrerament he començat a veure converses i tesis sobre el tema, sobre la "ciborgització", sobre la superació individual de la natura humana que m'interessen. I ho fan perquè comencen a deixar de parlar de moral (i entengueu parlar de moral el que fan els uns i els altres) i comencen a parlar de tecnologia.

I penseu una cosa, important, la naturalesa humana fa que el que sigui tècnicament possible de fer algú o altre ho farà.

I, reconec que això és un missatge moral: Més gaudir del que es pot fer i menys moral a les decisions.

 

24 de desembre 2020

Nadal 2020

Sí, m'ha quedat una mica títol de cançó d'en Lluís Llach però per mi serà una mica com el Nadal de fa uns quants anys quan més o menys a aquesta hora va morir el meu avi mentre jo li feia companyia.

Potser per això avui m'he posat de banda sonora jazz Christmas tot alimentant la melangia. Potser. Potser simplement és mirar enrere a les incerteses i pors que arrosseguem a casa el darrer any i mig. Sovint penso que la crisi del Covid a casa ens ha fet un favor: ha normalitzat (valor estadístic) la nostra anormalitat.

En tot cas havent sopat farem cagar el tió. Demà ja veurem què fem i a qui anem a veure: mascareta posada desprès de dinar. Penso que algun altre tió picarem també: hi ha tronques arreu.

En tot cas ha quedat un Nadal al que li manca una llar (de foc). 

Estrenaré una pipa (no sé on, a casa no puc fumar per respecte als altres i no marxarem a la nostra futura primera residència perquè hi fot massa fred). 

Ha estat un any de baralles: sóc antic i em costa no barallar-me amb puritans siguin de la religió que siguin, especialment si són de religions que no es reconeixen com a tals. Sóc bastant obsessiu amb les dades i quan em grinyolen m'enarboro i aquest any tots plegats hem fet un màster de tractament de dades. I així ens va.

En tot cas bon Nadal a tots. També als que no voleu saber res de mi. Ja vindreu a les meves com passa massa sovint.  

04 de novembre 2020

El trumpisme o on ens vam equivocar

 Fa molt temps que dic que estem fent un occident per a postdocs sense fills. Sé que és una obsessió meva (en tinc moltes d'obsessions i van sortint quant surten).

Ara ens escandalitzem perquè al país que sembla el far d'occident no vota als ideòlegs del món urbà de postdocs sense fills tant com voldríem i  vota (encara que no guanyi -a hores d'ara encara no ho sabem-) un ninot de l'espectacle (que ja va guanyar un cop) per governar.

Però sabeu que passa: els postdocs sense fills, benpensants i amb preocupacions de nen de casa bona són minoria arreu. Ho hem vestit de grans lluites per la humanitat oblidant què el que mou a la persona és la persona i la seva tribu (família extensa amb sort). La resta és poesia.

I segurament el vell establishment ha tornat a guanyar perquè ningú es pot permetre que els míssils nuclears estiguin en mans d'un maverik. Però el monstre ha sortit del niu. I l'ha creat el món universitari benpensant. Perquè el monstre no dona solucions, però té clars els culpables. 

02 de novembre 2020

Projectes i altres sinofos

Porto uns quants dies bojos gràcies a que la realitat ens ha passat a tots per sobre com un tsunami dels de debò.

Tinc una llista de coses al "to do" llarguíssima, una quantitat de decisions per prendre que no són broma i  aquella sensació que si no fos pel covid dels nassos ara seria un dels moments més brillants de la meva vida.

Autoengany, com tot. Perquè les coses s'acumulen pel de sempre i no desenredarem la troca fins d'aquí molt temps.

Ja heu vist que he relaxat una mica el blog, tot i que vaig escrivint. Els hàbits tampoc donen gaire de sí.

30 d’octubre 2020

Temps foscos

No és ni el canvi d'hora ni el confinament estrany aquest què patim. No és ni tant sols l'amenaça reiterada del canvi climàtic. Tampoc no és la crisi econòmica, moral i cultural què treu el nas darrere de les ombres del covid.

Ve una nova foscor barroca, temps de dimonis i puritanismes. Temps de senyors feudals i de por. 

I ve tot això perquè tenim por. Tenim por d'anar enrere. Tenim por de no saber viure els signes dels temps. El puritanisme sempre és ombra de la por. 

Por d'afrontar canvis. Por de les diferències. Por de que les coses demà no siguin com eren ahir. Por de ser estranys en un món nou. I busquem seguretats. Busquem autoritarisme desorientats. Busquem referents que no tenim perquè els referents van més a poc a poc que el món.

Ara recarregarem les formes i dibuixarem monstres. Ens hi farem mal. Gairebé segur.

No sé com anirà tot plegat, però entre una cosa i altra espero uns anys bastant durs.

29 d’octubre 2020

Extraescolars

Em té molt fascinat aquest tancament de les activitats extraescolars (que no de les competicions escolars a les que si que els veig certa lògica que tanquin). Sembla ben bé que tanquem tot el que no es controla directament des de l'administració. 

L'escola republicana francesa que hem pres com a model és una entitat religiosa (sense deus) destinada a formar bons ciutadans mentre les les extraescolars és el petit espai de llibertat que l'estat encara no ens ha pogut robar en la formació dels nostres fills.

Em parlen de bombolles: les bombolles les trencaran als parcs al sortir de l'escola però les extraescolars són bombolles superposades i gairebé sempre més petites que la bombolla escolar. Però tanquem les petites perquè no ens podem permetre perdre la fe en la república marca moral de la nostra vida.

Em repeteixo, si tanques tanca-ho tot. No facis aquests híbrids bastards.

O ens traiem la tonteria estatalista de sobre o ens hi farem mal.

  

28 d’octubre 2020

Ahir no vaig tenir temps

Ahir em va vèncer la vida i no vaig tenir temps d'escriure res. No preparo aquest blog amb anticipació i desprès passa el que passa.

La vida té moltes coses, la majoria maques i poc a poc ens va vencent el temps (i segurament la felicitat, perquè jo sóc optimista irreformable).

Però seguirem amb això al peu del canó. Encara que només siguin notes breus.

26 d’octubre 2020

Preconfinats

He estat a poc d'escriure precuinats però m'he retingut.

No tinc ni idea què demanaria als tècnics si fos responsable d'alguna cosa (per sort per tothom no sóc responsable de gaires coses, dels meus fills i encara) el què sí què sé és que m'estaria calladet fins que sabés què preguntar.

Diu què Sant Benet a la Regla deixa anar que si l'abat és bo no cal regla i que si és dolent no serveix de res (si no e vero e ben trobato). Em temo que el millor que tenim fa de porquer.

25 d’octubre 2020

Diumenge, primer dia de la setmana.

Les setmanes a la civilització comencen en diumenge perquè o és el dia de després del descans o és el dia més important de la setmana. I així tenim forces pel què vindrà després.

Perdoneu el sincretisme però és així.

L'encarem amb una roda de premsa d'interior: que es mullin els kumbaryens. Gairebé diria que em fa menys por que si hi haguessin sortit les autoritats sanitàries.

Per cert, Pedrogan faria més goig amb unifome de capità general.

24 d’octubre 2020

Toc de queda i altres teràpies

No sé si és perquè darrerament gairebé només escolto metall variat o perquè només jugo al kcII tinc un estat d'esperit gòticomedieval bastant accentuat. Estem en mig d'una crisi espiritual i material important perquè el món no són flors i violes. No ho ha estat mai però ens queda només la memòria dels que van tenir pares de casa bona o dels que troben els anys de ionquis tirats al portal de casa els anys més feliços de la seva vida.

En tot cas el món (occidental) està en crisi i no tenim un conseller comunista pregant a la Moreneta perquè plori (de fet tampoc cal, ara les urgències dels negocis climàtics han quedat absorbits per la urgècia de la pesta moderna que no sabem com gestionar).

Ara sembla que ens volen imposar el toc de queda i treure a passejar la companyia del silenci (perdoneu si cito malament però no tinc els meus llibres a mà) com a excusa per poder mantenir el tancament de la porta del cel i per poder dir que estan fent alguna cosa.

El fet de fer alguna cosa és sempre una teràpia de qui és responsable: gastem diners, intervinguem, que es vegi que ens movem. Com aquell encarregat que quan s'escaquejava a la fàbrica anava amb un martell a la mà per tal que pensessin que anava a reparar alguna cosa.

Les teràpies estan molt bé per la salut mental pròpia. Fins i tot poden ser útils per guanyar vots. Però si vols resoldre un problema has d'anar a resoldre'l procurant que tingui el mínim de seqüeles possibles. I, molt sovint, és més bona política seure a pescar fins que passa el cadàver de l'enemic que no pas anar a buscar-lo on no saps si hi és.

Qui vulgui entendre que ho entengui.  

23 d’octubre 2020

El final d'un somni

Fa uns anys em vaig plantejar (sense dir-ho a ningú) cap a on havia d'anar la meva vida i la de la meva família. Més endavant en vaig parlar escadusserament amb la senyora Esparver que és més reflexiva que no pas jo i vam estar més o menys d'acord en com s'havien de fer les coses.

Els avatars de la vida ens han dut per camins, ara pedregosos, ara enfangats, que semblaven que ens allunyaven del termini que ens havíem posat per fer les coses. Però el fat segueix somrient i, avui, hem vist clar que podem complir el següent pas vital en el termini que ens havíem proposat.

El què farem al final no ho sé perquè som lliures i les incerteses de la pesta poden fer canviar de necessitats però tindrem tot el que necessitem quan ho necessitem.

Celebrem-ho. També hi ha bones notícies i, avui, la vida ens somriu.   

22 d’octubre 2020

Allau

Vas caminant prop de la carena, al límit. Hi ha passos complicats, passos que no pots fer sol però tens companys que no veuen els passos com tu... i això que porten gairebé tants quilometres fets com tu, o potser més.

Han perdut l'entusiasme de la joventut. Tu no l'has perdut encara. L'entusiasme. Has perdut altres coses, part de la força, la seguretat i la confiança.

Sembla que sota els peus es desplaça una placa i estàs pràcticament sol.

Has perdut també la sort?

21 d’octubre 2020

85 segons

Avui el diputat a Madrid del PNB ha despatxat la seva intervenció en 85 segons. Mai no cal gaire més. Les coses curtetes i clares. Així tenim més temps per fumar un puro amb tranquil·litat.

Cal simplificar, el barroquisme és signe de decadència. 

20 d’octubre 2020

Pareto i altres parides

 Hi ha una cosa que t'expliquen quan fas cursos d'organització industrial que és el principi de Pareto que diu que, normalment, el 80% dels efectes són conseqüència del 20% de les causes. 

Els números sempre m'han semblat una parida, de fet m'han semblat una forma de voler numerar coses no numerables però té raó en una cosa: quan tens molts problemes les causes acostumen a estar concentrades en algun coll d'ampolla (fixeu-vos que és un comentari qualitatiu) i el que és important és detectar quina és la causa que et crea més problemes (o, essencialment, et fa perdre més temps) i resoldre-la.

Però generalment aquestes causes problemàtiques són de mal resoldre i, sobretot, tenen resultats que no són immediats. 

I perdoneu aquest amago d'autoajuda però tinc la sensació que el gran xou que estem vivint amb l'epidèmia té molt a veure amb la necessitat de fer coses que es vegin impedint anar al fons dels problemes.

19 d’octubre 2020

La percepció i la realitat

Aquest cap de setmana he tingut sarau a tuiter perquè se'm va acudir dir (amb la meva diplomàcia habitual) que a primers vuitanta, a Barcelona ciutat, la calefacció era un article de luxe.

A banda de els de sempre que pensen que la realitat de fa quaranta anys era la realitat de la classe alta (o mitja-alta, però tenen un concepte de que per ser de classe mitja cal ser rendista que fa riure una mica per no dir molt) hi va haver gent que em volia convèncer que tothom en tenia. El millor va ser que posessin d'exemple edificis on jo hi havia estat aquells anys perquè hi vivien amics (i, efectivament, no en tenien).

Pot ser que tots plegats tinguem una imatge idealitzada del passat, pot ser que oblidem els problemes que no ens van tocar d'aprop (meravellós algú que diu haver estudiat els aventatges que van tenir generacions passades i... que no sap les dificultats per trobar habitatge de finals seixanta primers setanta i els pufos de les cooperatives i altres estafes).

A vegades veus alguna tesi correcta defensada amb arguments que desacrediten tot el raonament i, molt sovint, passa perquè qui fa aquestes coses simplement voldria ser producte de la tesi.

Però me n'he anat de tema, cada dia em preocupa més que patrons que jo veig claríssims semblin escandalosos per tothom. Pot ser que jo hagi fet un recorregut en sentit contrari de qui es queixa, no ho sé. En tot cas cada dia tinc més clar que el que surt als llibres divergeix molt de la meva vida.

18 d’octubre 2020

Balanç setmanal

Avui he actualitzat, com cada setmana, el Hit Parade.

Tinc al cap afegir-hi més coses i crear noves seccions, però aniré poc a poc. Desconec si tot això serà útil per algú a banda de mi. Però si algú pot aprofitar-ne res seré feliç.

17 d’octubre 2020

Dimonis

 Aquest text va sortir publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 19 d'agost de 2015

Diu que la ment humana  necessita simbolitzar per poder afrontar els problemes i no quedar-se encallada en cadascun dels petits detalls que són el problema concret que ens afecta ara i aquí. Segurament és cert, però acabem convertint la nostra reflexió en eslògans buits i miralls difusos de pensament correcte.

Un dels tòtems de paret pintada més usats i més inútils és el patriarcat: tot és culpa del patriarcat què ningú sap gaire com definir-lo. Un altre tòtem repetitiu és el capitalisme, del qual defensors i detractors difícilment te’n fan una definició canònica que tingui una relació directa amb el problema del que estan parlant en aquell moment.

N’hi ha més.  Cada tribu ideològica té els seus i, generalment, només serveixen per amagar que no tenim ni idea de com afrontar el problema punyent i, sovint, sagnant que tenim al davant . Aleshores construïm un gran model (perfecte, racionalíssim i completament allunyat de la realitat) que ens permet passar pàgina mentre construïm un nou dimoni.

Els dimonis són un concepte magnífic i segurament un dels millors conceptes humans: personifiquen el mal, són invencibles i són intangibles. De fet, molts dels mites arcans que venerem els humans tracten de com vèncer als dimonis els quals, en general, només poden ser vençuts per la puresa.

Al final sempre acabem al cap de carrer: la puresa. D’una manera o altra tot va de puresa i les reformes de tots els corrents de pensament, de religions amb déu(s) o sense, sempre van del mateix: Tornem a la puresa inicial que és el que ens salvarà.

I així, qui dia passa any empeny, anem sentint repetides i somortes les mateixes notícies. Les sentim, protestem, n’acusem al patriarcat, a la xenofòbia, al capitalisme. Fem grans declaracions de principis i ofrenes de sacrifici mentre culpem al dimoni de torn. Ens quedem tranquils i tal dia farà un any.

En definitiva, com a societat i com a persones preferim grans paraules per no parlar de problemes i així deixem que els problemes es vagin podrint mentre només ens n’arribin els efluvis.

16 d’octubre 2020

Allò meu amb els canvis

Sóc un home terriblement conservador: El meu ideal de vida és seure al porxo de casa amb una pipa i veure passar el temps. No duc gens bé els canvis però avui n'hem començat a plantejar un a casa.

No sé com anirà, no sé si podrem fer-ho al ritme que volem. Però canviaran moltes coses repetint la història dels meus pares amb moltes variants.

Però tot pensant en comprar-me un balancí i seure a fumar una pipa al porxo.

15 d’octubre 2020

Ressentiment

Tots hem passat un camí de vida més o menys reeixit. Jo, personalment, tret de treballar a la NASA he assolit tot el que volia quan tenia 15 anys. 

Diuen què estem molt malament, que tot és culpa de que els que van venir abans de nosaltres i nosaltres (la meravellosa generació X) pobrets no hem pogut superar als que ens han precedit perquè no ens han deixat.

Cada dia tinc més la sensació que som una generació de sucre. Hem viscut molt bé, vam tenir molts pocs problemes per trobar feina i, en general, tenim resolt l'habitatge d'una manera bastant raonable. Però no hem tingut nassos de fer res més enllà de llepar roda dels que van venir abans... i ara plorem perquè els d'abans no deixen el volant i veiem que els que venen darrere són més espavilats que nosaltres i deixem anar el nostre ressentiment. Algú fins i tot n'ha fet un negoci i una marca.

Resulta curiós que qui en fa marca i negoci es neguitegi perquè se li critiqui el concepte encara que sigui fent molta menys sang de la que fa ell. O potser no. En general aquest país nostre alava molt el ressentiment però un dia o altre hauríem de començar a fer coses sense preocupar-nos de les rèmores. Bé, ho faran els que venen darrere perquè nosaltres ja estem massa apalancats. Però veig que com a generació no sabem deixar el paternalisme (vici copiat a la generació anterior).

És segur que poc a poc estem vivint un canvi tecnològic que fa què tothom estigui bastant desorientat i estem distrets per problemes que no son nostres però dels què patim les externalitats negatives. Però això no és, no hauria de ser, excusa per arrossegar-nos en el ressentiment del nostre sentiment de fracàs.

En tot cas jo, a la vida, tinc encara moltes coses per fer i per gaudir. Si algú està ressentit amb mi o amb el què pensa que represento (en general tinc la sensació que ningú sap situar-me massa) ja s'ho farà però una de les coses que tinc clares de fa uns anys és que no tinc cap necessitat d'amagar el que penso: no depenc de cap porta que no sigui jo mateix.

14 d’octubre 2020

Drôlerie

Tot plegat és drôlerie, marginàlia i atrezzo. De fet tot és fa no fot el mateix.

Avui hem sabut que tanquen bars i restaurants una altra vegada (Esparver, recorda que els dies que vas a l'oficina has d'agafar l'entrepà). No tinc ni idea si servirà per res. Tampoc tinc ni idea com s'ho farà qui viu d'això per sortir-se'n. I espero no haver de patir per les entrades de diners que hi ha a casa (malgrat que haguem pogut estalviar una mica).

Si mires en perspectiva ens està arribant una temporada dura. Molt dura. No sé gaire com ens en sortirem tots plegats. Aquest matí feia broma que tancaran per aturar els nervis i no el virus. I, segurament, és cert.

En tot cas mirem endavant i no ens quedem presoners d'aquesta bogeria. 

13 d’octubre 2020

Opcions de vida

Sovint tens la sensació que gent que diu tenir una opció de vida absolutament racional (basada en principis científics i "ètics" - com si una ètica racional fos possible -) porta molt, però molt, malament que algú no adopti la seva opció de vida, en faci befa o simplement hi plantegi incoherències.

Tots tenim contradiccions i (encara que fem veure que no) principis últims on aferrar-nos. Però no podem (no hem de) pretendre que tothom adopti la nostra opció de vida. Per racional que sigui. I sempre hem de (hauriem de) estar disposats a adaptar els nostres dogmes a la realitat.

En el fons acaba passant allò que vaig sentir a no recordo qui: "Hi ha més partidaris de la immaculada concepció entre no catòlics que entre catòlics". I és això, els dogmes nous necessiten de seguretats que qui du segles darrera li rellisquen bastant (tret dels inevitables zelotes, però a la vida en trobes, fins i tot parlant de futbol).

Jo ho faig millor o pitjor però més o menys vaig fent el què puc. No diré que no em fiqui amb els altres perquè no seria cert: jo respecto totes les opcions i, fins i tot, participo de rituals que no són meus (també dels meus). I només hi ha una cosa que no t'acceptaré: que vulguis plegar-me a mi als teus ideals.  

12 d’octubre 2020

Poc a poc

La vida et posa terminis... No, tu et poses terminis. Les fites has de valorar si paguen la pena o no. Poc a poc descobreixes que la teva vida no només és teva però que no has de viure la vida d'altres i que els terminis són com són però donen pel que donen. 

No m'ho sé explicar ni a mi mateix però el dia que descobreixes que vas contra corrent sense estar equivocat al cap exploten moltes coses. Massa coses per dir gaire res.

Poc a poc.

Aquest serà el nou lema. 

11 d’octubre 2020

La setmana de la bogeria

Aquesta setmana ha estat la setmana dels bojos. Dels dies bojos. Un carnestoltes de tardor.

Però n'estic content.

Actualitzo, la setmana en la que entrem ja veurem com ho fem. 

10 d’octubre 2020

Rituals de pas

Sé que és la segona setmana i ja em salto el tema dels dissabtes però és un cap de setmana llarg, hi ha més dissabtes que llonganisses i avui el meu fill gran ha passat a ser oficialment gran.

Jo sóc una persona que du bastant malament els rituals en general però, per iniciativa meva, avui hem tingut un ritus de pas del meu fill gran, un ritus que serveix per recordar la tradició de la família i per posar una creu al calendari avisant que s'ha fet gran.

Si ho miro en perspectiva una de les moltes coses que hem perdut la nostra generació són els rituals. Els hem perdut perquè sempre hem preferit quedar-nos a alimentar la casa dels pares enlloc de viure la nostra vida per tornar després havent viscut i arruïnats però amb la seguretat que com el pare de la paràbola ens acollirien altre cop.

Potser el que passa és que la generació anterior han oblidat el pare de la paràbola i han preferit (i nosaltres hi hem consentit) tenir-nos lligats a la seva cama.

Confio que els meus fills siguin capaços de viure sabent que jo sempre hi seré, d'una manera o altra.

Hi confio i per això insisteixo que volin, malgrat les dificultats (més evidents en algun cas de les que hom hagués desitjat). Sempre amb un record pels que no hi són i, sobretot, d'on venim. Cap a on anem ja ho decidiran ells. A mi se m'ha passat l'arrós.

09 d’octubre 2020

La vida social pandèmica

Tot d'un plegat aquests dies el virus malda per acabar de matar la societat civil. És a dir, la societat no governamental (la de debò, la que viu fora del mantell de l'estat) i només sobreviu fora la que viu sota mantells paraestatals.

Ens han dit que les nostres relacions han de ser només a l'escola i a la feina perquè el virus és perillós... I ho és, però hem de maldar perquè la nostra vida d'homes (i dones) lliures vagi més enllà del que en dona el senyor estat.

No, no tinc cap solució però aquest estiu ja ens vam carregar la socialització dels infants al lleure i aquest curs ha començat espantant als pares perquè fugin de les activitats extraescolars. Això sí: l'escola no en la saltem què per alguna cosa la vam inventar per fer bons ciutadans (republicans).

No ho sé, no tinc varetes màgiques i sóc el primer que vaig defensar (i no he canviat d'opinió) que al juny no es podien obrir les escoles. Però començo a estar fart d'aquestes crides a la histèria col·lectiva. 

08 d’octubre 2020

Per què no sigui dit

Avui m'ha superat tot i ara mateix acabo de descobrir que m'he carregat no sé com la feina que he fet durant tot el dia.

Per sort els apunts hi són. I potser feia falta que passés. 

Però no m'agrada. Gens.


07 d’octubre 2020

Escola

Ho reconec, com a pare les escoles m'esgoten.

De fet més els altres pares que l'escola en sí. Em costa molt entendre que el tracte de l'escola sigui amb els pares i no tant amb el subjecte de l'escola que és la criatura (o no tant criatura, perquè a l'institut ja són grandets).

La idea aquesta de l'escola republicana què fa ciutadans afins a la república i, a la llarga, adults absolutament dependents de la república però disfressats de persones lliures em cansa molt. 

Definitivament. Estic esgotat. 

06 d’octubre 2020

Consciència de classe

Fa temps que corre la brama que la classe mitja ja no existeix i que tots ens estem tornant miserables. De fet ens diuen que qui es creu classe mitja és només que s'ho creu. No en tinc ni idea. De fet no tinc ni idea a quina classe social pertanyo.

El que si que tinc clar és que els meus avis es van criar tots quatre en economies pràcticament de subsistència i, malgrat les dificultats, no és el meu cas. També tinc clar que els avis dels difusors d'aquest missatge vivien bastant millor que els meus.

Els meus avis se'n van sortir i els meus pares van mantenir la flama. Jo visc sobre les cendres del que van fer els meus avis i pares. I si mirem només l'economia, a banda d'uns anys dolents que ja han passat, que van ser culpa del meu mal cap, no puc dir que estigui pitjor que ells en el moment vital que estic passant. Sí, he fet les coses una mica més tard, però no és culpa ni dels fats ni de no poder. És purament no haver decidit que vull fer amb la meva vida fins a la mitjana edat. I encara. 

Tinc una sensació estranya, com si el que realment passa és que la vida regalada de joventut no acaba de deixar pas a un nou estat perquè volem mantenir la garantia dels nostres luxes. Però potser només és la reflexió d'algú que ja tira cap a vell i mira amb condescendència el que ve darrere. O potser no, no ho sé.

Potser, simplement, és que les seguretats de la vida han canviat i no acabem de fer-nos la idea que ho han fet. No ho sé. En tot cas no sabem posar paraules a aquestes coses.

05 d’octubre 2020

Incoherències puritanes

Per desgràcia (a voltes penso per sort però no sé si és gaire defensable) el món no és un lloc on el blanc i el negre són clars i diàfans però sí que és un lloc on determinats grups de gent es preocupa molt per la puresa moral dels altres.

Per sort (aquí sí que estic segur de que és una sort) quan més moralista és un grup més fugues morals té. En desconec la causa, però passa i passa molt sovint. Massa sovint per poder mantenir la coherència de la defensa de la puresa. Després has de sentir que la diferència és que al ser més exigents surten més coses. I un rave, surten més coses perquè quan fas de la puresa una bandera també l'acabes usant d'arma de lluita interna.

En general inventem els camins puritans de tal manera que siguin una arma contra els nostres dimonis dels pastorets (penso què ja sé quin article toca dissabte vinent) però en reproduïm els pitjors vicis. Després usem murs de vergonya per tal de justificar les nostres vides i fem confessionaris públics (de víctima) no sé massa amb quin objectiu (ni amb quina utilitat de qui parla de les pròpies desgràcies) però amb un efecte pervers: normalitzar les caceres de bruixes.

Ahir em van convèncer que denunciar sovint és un trauma per a qui denúncia, no només aplicat als casos concrets de què es parlava, vaig pensar en altres coses mal resoltes a garrotades o no resoltes amagant-nos en no sé quines defenses. I, gairebé sempre, renovar traumes és un mal negoci pel cost benefici.

Em preocupa perquè aquest joc de bé i mal al què condueix la nostra societat on hem acabat idolatrant una caricatura del calvinisme ens deixarà a tots tocats i víctimes d'una corretja que acceptarem amb alegria. Una nova societat de menors d'edat. 

04 d’octubre 2020

Ha passat la setmana

Ja ha passat la setmana i he actualitzat la pàgina dels més vistos. Tot segueix endavant poc a poc. Segurament més al ritme què ha d'anar que al ritme què anava. 

 

03 d’octubre 2020

Treure's la màscara

 Aquest text va ser publicat tal com raja a la difunta revista l'endavant el 25 de març de 2015


Poc a poc he anat construint un discurs, amb pseudònim, a Internet. El pseudònim m’ha permès ser jo i no un personatge. És a dir, he pogut expressar les meves idees i no he hagut de projectar les que accepta bé el meu entorn i que el meu tarannà, poc donat a significar-me, fa que no discuteixi mai en públic.

Per això cada cop que sento algun guru de fireta dels mitjans tradicionals i altres puritans bordar contra l’anonimat se m’encén una flama d’indignació i una veuarra exclama “quina barra!”. No estan fent crítica als abusos de l’anonimat, estan fent de monjos post-medievals que cremen impremtes. Perquè resulta que hi ha qui té recursos per afrontar la seva discrepància amb el discurs més acceptat i hi ha qui necessita la màscara.

Això no és una defensa dels cafres que, amagats en l’abús d’un anonimat il·lusori, insulten i difamen. Aquests haurien de ser eradicats de la xarxa amb promptitud i sense pietat. I no parlo de la sàtira, el bufó també ha de poder ser anònim. Parlo d’aquells estranys personatges inadaptats que només serveixen per desprestigiar l’anonimat.

Arriba un moment, però, en el que hom pot sentir-se prou madur i prou lliure per poder opinar sense patir gaire, malgrat que vivim en un país (i una cultura) on l’opinió no és lliure del tot perquè hi ha lleis que ens diuen que hi ha opinions que són delicte i, si fem cas als autoproclamats defensors de la llibertat, encara hi hauria d’haver més opinions prohibides.

Malgrat tot, penso que no proclamaré opinions prohibides perquè no sóc home de gaires radicalitats, tot i que se m’ha dit radical per part de persones que veuen com una amenaça la discrepància sobre la seva visió del món i, en consonància amb la seva visió del món, sempre són a temps de fer que a algun ministre del regne se li acudeixi proclamar que expressar-se català és delicte.

Per tant, ara com ara, em puc treure la màscara i signar amb el meu nom. Potser això farà que algunes coses no les digui del tot clares però, parafrasejant tot falsejant al mestre: “un article no és res més que una màquina de generar interpretacions”. Així que guardem la màscara a l’armari i encenguem la foguera. 

02 d’octubre 2020

La tardor com a metàfora

La tardor, en un mon civilitzat, hauria de ser la primera estació de l'any de la mateixa manera que els dies haurien de començar amb la posta de sol. 

Per alguna raó que se m'escapa hem volgut fer la metàfora de l'any que acaba amb la mort (l'hivern) i no la metàfora que acaba amb la vida: l'estiu.

La tardor és quan les crostes velles i feixugues s'arrenquen amb les tronades furioses que arrenquen ponts i, segurament, d'això n'hauríem de fer bandera. De fet la vida civil, que està sempre lligada al curs escolar, gira al voltant d'això: La tardor és quan comença el curs i comença la vida. 

01 d’octubre 2020

Ara que fa tres anys

Se m'ha dit de tot perquè mai no vaig veure clara la jugada i ho vaig expressar en diverses colles. En general tendeixo a creure poc en la força de les revoltes: A la vida, com al casino, sempre guanya la banca.

És important entendre-ho per molt que de tan en tant juguem a alguna cosa més que ha fer de bullanga. En general tots vam fer com si fos (alguns jugant-s'hi bastant més que un ull) però les voltes de perfil d'algun pope que es va amagar quan les coses anaven de debò, allò de dir que havíem escollit un parlament per fer un referèndum (no hi era pas al programa però tampoc sabien què fer)... Tot plegat. 

Però no, no queda lluny. Les descàrregues d'adrenalina són adictives i el problema segueix existint. No sé si ben identificat però existeix.

Tornaria a fer el mateix? No ho sé, sóc 3 anys mes vell. En aquest cas vell és una paraula molt adequada. En tot cas estic absolutament segur que seguiran passant coses el dia que finalment girem full. I no estic segur de què vol dir girar full.  

30 de setembre 2020

Contemplar

A vegades la vida se t'escola. Pel que sigui. Tot va massa ràpid i tens aquella mena de coragre de que no acabes res. Ara mateix, per davant de totes les coses que voldria fer, de tots els objectius vitals, d'allò que hom espera de la vida hi ha una mena d'urgència que em supera. Una urgència estanya i poc racional.

Potser,com em van dir ahir, he de prendre temps per contemplar (què és aquest blog si no una mena de contemplació a crits?). Potser. 

Potser he de treure hores de fer coses i afegir hores (quan?) de no fer coses.

En el fons, però no gaire en el fons, el que deia de l'habitació pròpia.

I deixar de cridar. Sobretot deixar de cridar. 

29 de setembre 2020

Habitació pròpia

Ja té nassos que d'un privilegi burgés (en el sentit de privilegi de ric) en fessin una bandera de drets quan la majoria d'adults amb família no ho tenim. En tot cas vull, necessito, una habitació pròpia. On no hi entri ningú més i no hagi de donar cap tipus d'explicació a la meva unitat de convivència.

Vull, necessito, espai. Per pensar. Per crear. Per destruir. Per no haver de quedar bé. Per, en definitiva, ser individu.

Sí, jo necessito una habitació pròpia.

28 de setembre 2020

Farsa vol dir rellenu

Avui, novament (i en van un munt), ens hem trobat amb un nou esperpent judicial que afecta a Catalunya. De fet a més d'un però ja sabeu que algunes coses són un simple passa que t'he vist. En general sabíem que passaria un moment o altre perquè si alguna cosa no pot sofrir Madrid (concepte) és l'anomalia que representa Catalunya dins del seu (des)ordre mental.

Més enllà del motius xenòfobs (sí, a Espanya hi ha xenofòbia mal païda en vers dels catalans) hi ha un motiu d'essències. Segurament em repeteixo però el problema d'Espanya (i la virtut que la fa sobreviure) és que només és una llei (i els seus reglaments).

Per això el poder dels sabres ha passat a ser el poder de les togues però amb els mateixos problemes de raquitisme que tenien els sabres en el seu moment. Catalunya, institucionalment, té el mateix problema malgrat que la societat civil (la de debò, no els que es fan dir societat civil) va per la seva banda. Com hem fet sempre, per altra banda.

A Catalunya les institucions son una farsa (una farsa és una cosa que es fa servir per omplir, en teatre eren obretes curtes per entretenir al personal als entreactes) i sempre ho seran. Si més no mentre formem part d'Espanya. 

Entendre això és important. Entendre que si un país tan disfuncional pot sobreviure és perquè institucionalment no som res i les institucions ens són alienes és el que ens permet sobreviure i que no quedem absorbits del tot per la mediocritat d'Espanya.

I, al tanto, que nosaltres si ens hi posem podem ser molt mediocres. Només cal veure quins discursos infantiloides comprem en general.   

27 de setembre 2020

Canvis

 Bé, tot va sortint poc a poc. Millor o pitjor va sortint.

Quan vaig encarar aquest projecte d'un any publicant cada dia ho vaig fer pensant, sobretot, en treure'm una frustració que arrossego relacionada amb deixar sempre les coses a mitges.

Avui he refet la pàgina d'entrades a recordar, l'aniré actualitzant sovint. Us presento la Hit Parade.

26 de setembre 2020

Buidar una casa

Quan mor algú de vell i deixa una casa buida comença una tasca bastant desagradable pels qui queden: buidar-la del que s'hi ha anat acumulant després d'anys d'aventures i desventures. És una tasca feixuga perquè el que hi ha no pot ser llençat sense més (si tens un cert amor a la història familiar -o amical en alguns casos-) i sovint hi ha gent implicada en aquells records (perquè de valor no hi ha ni el que considera que hi ha l'impost de successions, aquell impost que està pensat per evitar que la classe mitja deixi de ser-ho).

Estic cansat i això que no és de la meva banda...

Però poc a poc. 

Ara, esperem que no ens confinin abans del novembre.

25 de setembre 2020

Quan no saps a quin dia passes

No sé si és el confinament i el teletreball associat, aquesta bogeria que fa dies que dura d'encadenar una cosa darrera l'altra sense temps per aturar-se a pensar o simplement que els rituals de quan era jove els he perdut del tot però ja fa dies que he de pensar quin dia de la setmana és i mirar a l'agenda què he de fer avui o demà.

En tot cas no sé a quin dia passo i començo a tenir la sensació que ningú al meu voltant ho sap.

És una sensació de desconhort difícil de transmetre. Preguem que sigui curta.

24 de setembre 2020

Marxar de Barcelona

No ha estat el confinament, ni tant sols la casualitat. Simplement viure en un pis és antinatural. El normal i còmode per una família és viure en una casa de poble amb un pati petit i sortida de coses a peu de carrer. Pel cotxe (ara que venen els cotxes elèctrics anem oblidant-nos de deixar-los dormint al carrer) i la bicicleta. A peu pla.

Tot proper. Prou proper. si no podem teletreballar ja ens espavilarem per anar a la feina de la forma més eficient possible: a la llarga els que tenim feina "d'oficinista" anirem poc a l'oficina. Un parell de cops per setmana i, a poder ser, fora d'hores punta. Passarà per pegues legals que hi posin. 

Llàstima que el transport col·lectiu és problemàtic però per això parlem del fora d'hores. Que m'ho estigui plantejant seriosament amb números a mà no és casualitat (tot i que hi hagi desencadenants): algunes dificultats són de mal superar a Barcelona i no som ni postcdocs ni sense fills. Potser ho farem tard però cal dir que les coses venen com venen i fins ara es podia gestionar. Quan comencin els instituts no ho tinc tant clar.

23 de setembre 2020

Ensurts

Perdoneu que faci servir aquest blog de vomitori però és un bon lloc per fer-ho sent, com és, mig anònim. Sé que no s'ha de mirar els resultats de les proves mèdiques si no te les dona el metge directament... i ja hi tonem a ser.

Pot ser que m'estiguin posant a prova com un Job qualsevol però Déu n'hi do. Sé que me'n sortiré un altre cop. Tot i això intentaré mantenir el diari complet.

22 de setembre 2020

És hora de fer un manifest

Aprofitant que avui a Le Tapiriste hi ha hagut article incendiari del fundador m'ha passat pel cap que fa massa temps que no fem manifestos. Però manifestos dels de debò com aquell que van fer en un paper de color groc i que la cultura (o cultureta) catalana encara hi dona voltes cada dia sense citar-lo.

Els que no som ningú i ningú ens escolta ho podem fer, és gratis, perquè no som ningú i els ulls de poll que trepitgem tampoc fan mal a ningú.

Un dia o altre farem un manifest de la grandesa per posar de manifest la nostra mancança.

21 de setembre 2020

Deixar de mirar Madrid

 Avui hem tingut una d'aquelles fotografies de l'Espanya de los doscientos quilómetros que tant els agrada. Un gran desplegament de banderes (espanyoles i aquell esperpent antivexicol·lògic que tenen de bandera de la CAM) de fons per dir, fonamentalment, que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid. La resta existim només per servir Madrid. i així anar fent.  

De tota manera el que més em preocupa és que aquí (per aquí cadascú entendrà el que vulgui) seguim mirant només a Madrid. D'aquí quinze dies Madrid haurà de tancar d'una manera o altra i aquí ens tornarem histèrics per tancar les escoles (de moment segueixen la progressió esperable i tindrem uns quants grups tancats i al voltant del 10% de les escoles amb algun grup tancat... Ni bo n dolent, hi ha coses que són pràcticament deterministes). El que no és esperable és que tinguem els hospitals com els té ara Madrid. 

Però ens posarem nerviosos perquè, fins i tot els més indepes, només mirem a Madrid.

En fi. Viva Cartagena i mireu al món. Serà millor per tots.

20 de setembre 2020

Pandèmia de dubtes

Ja sé que a mi discutir per discutir m'encanta. De fet he participat debats defensant coses en les que no crec per pur plaer de crear debat, o fins i tot de barallar-me. Un com vaig participar en un debat filosòfic defensant una cosa en la que jo no creia gaire en aquell moment (ara amb l'edat i les preguntes adequades diria que les preguntes i les respostes estarien invertides).

Però de fa uns dies m'estic trobant a gent que considero raonable i ben formada fent trontollar principis que a mi em semblen fonamentals. Ahir mateix una conversa sobre ones electromagnètiques que no vaig voler mantenir (hi ha moments que no és bona idea discutir) em va deixar frapat.

Tampoc duc gaire fins els raonaments sobre el covid i el que cal fer que semblen més una batalla de dogmes de cadascú que de llegir dades. M'he passat tot el cap de setmana raonant (penso que ja li he dit idiota un parell de cops, els meus debats són de taverna i no d'acadèmia) amb un compte creat ad hoc per dir que el govern de la CAM ho fa molt bé i què lluiten contra els elements... I després he vist pablemites fent cayetanisme per la tele.

En fi, com he llegit que deia algú anem pel camí que les autoritats siguin el Pamies del lleixiu i el Verdaguer de les caques...

No sé si fer un Montaigne o tancar-me en una cartoixa.

19 de setembre 2020

Dies complets

A vegades, molt de tant en tant, passen moltes coses i a mi em costa portar-ho bé quan els plans no són només meus.

Tinc moltes coses al cap i sovint pair-les és molt més lent del que seria esperable.

Només dues notes: per què alguns insisteixen en mantenir un estatus en contra de les evidències? Per què és tant difícil acceptar que les veritats morals quan baixes al fang no funcionen?

18 de setembre 2020

Primera setmana de classe

 Hem començat forts.

El meu gran diu que "els nens" diuen que no és un curs normal. Ell diu que el troba normal. Més normal que els anteriors. Certament tot és més ordenat i tot està mes definit.

El mes de setembre, a casa, sempre ha estat un mes atapeït i jo em vaig fent vell: dormo menys (i pitjor) i no estic per segons quines collonades. A més s'estan acumulant coses que ha posposat malament el covid i les seves cosetes... i això esperant que no ens toqui un confinament selectiu en el pitjor moment que no descarto però que confio que no passi.

Però hem començat forts.

I no veig un moment per fer un retir espiritual.

17 de setembre 2020

Córrer, córrer i no anar enlloc

 Avui ha estat d'aquells dies que sembla que el temps s'escola com la sorra fina entre els dits. Passen massa coses però malgrat tot les coses van sortint més o menys bé.

Us deixo una frase només, no és el que volia però avui ja no dono per més.

16 de setembre 2020

Nosaltres els misantrops

Això ho escric desprès de llegir aquest article a vilaweb i què algú em demanés a tuiter per què jo hagués carregat encara més. De fet tot bé de la misantropia o esperit d'ermità que d'alguna manera poc dissimulada presumeixo que tinc. I ho duc prou bé, però la interacció social forçada mai ha estat una font d'il·lusió per a mi.

La gent que parla de la socialització dels nens com si fos una gran cosa que els fa una gran il·lusió però per a molts és una càrrega. Fins i tot la interacció a classe amb altres nens pot fer que els misantrops com jo (fixeu-vos que he evitat de totes totes parlar de timidesa) ens refugiem en els nostres universos particulars i aprofitem menys del que seria necessari els aprenentatges en grup.

I és evident que cal aprendre a socialitzar, per això hi ha esplais i la plaça del poble. No sé si m'explico. No són espais reglamentats on com diu un poema d'una novel·leta espanyola de l'altre segle on "hacen sus necesidades a toque de campanilla".

Més enllà d'aquesta cosa de tenir escoles per fer ciutadans i no per aprendre (o fer-ne serveis socials perquè els pares bé ens hem de guanyar la vida) sembla que no entenem que aprendre és una cosa feixuga (requereix esforç) i és, fonamentalment, individual. Malgrat tot cal saber preguntar quan et cal, però no és una tasca de grup.

15 de setembre 2020

Incomoditat

La veritat mai no és incòmoda, ni tant sols la realitat. La incomoditat són els nostres prejudicis i pensar que com el mite de Babel ho podem tot al control de la voluntat humana i quan ens enfrontem a això amb la cruesa que ens guanya acabem fent el ridícul davant qui no és creient dels nostres prejudicis.

Parafrasejant una frase famosa hi ha mentides, males intencions i dades. Sí, les dades són la pitjor mentida perquè si no les saps llegir poden dir el que vulguis. Les mateixes dades poden servir per alimentar dogmes diferents i per això darrerament en diem intel·ligència artificial al tractament massiu de dades: és com el tractament massiu de persones: amaguen la realitat d'una forma molt eficient.

Però què hi farem a l'escola vaig aprendre a riure'm de les dades (fonamentalment per avorrir-me) i no vaig aprendre a callar. A aquestes alçades de la vida tampoc en tinc gaires ganes, d'aprendre'n. 

14 de setembre 2020

La generació del fracàs

 Sé que en bona part és una obsessió que bé d'haver escoltat massa vegades que hi ha elit gerontocràtica que de tap de les noves generacions però jo (i la gran majoria de la gent que va idear aquestes bajanades) som gent que estem a la generació que va just darrera d'aquesta generació de la què diem que ho va acaparar tot.

En realitat el problema som la nostra generació que vam anar tard a tot perquè vam preferir, en general, la comoditat de l'anar tirant o culpar als grans dels nostres fracassos. De fet som la primera generació (si més no al nostre país) que ens hem volgut saltar l'etapa del risc i ens hem acomodat a primera hora. I si el nostre fracàs ens ha dut lluny a fer una cosa que no volíem fer en fem un llibre dient que els pobrets que venen després estan condemnats.

I no, els que vénen després ens passaran la mà per la cara varies vegades, patint al principi com van fer els nostres pares si no eren de casa bona (un altre dia parlarem de per què ens deixem enredar per els fills de papà que no es poden comprar el cotxe del papà perquè resulta que els no tan fills de papà també el tenen a l'abast - o tot el contrari, que hi ha més salsa -).

A la vida buscar la comoditat és bo però només els aristòcrates es poden permetre el luxe de viure només de la comoditat. De fet és això, la generació X hem estat una generació d'aristòcrates. I els que vénen darrere se'ns menjaran. I ens ho mereixem, per burros i per mantes. 

13 de setembre 2020

Diumenge de passió

Ja sé que això no existeix però avui és el diumenge on moren les vacances escolars i en alguns llocs avui celebren la festa de Sant Vicent Ferrer (buscant una cosa he trobat que els anglicans també el veneren, sempre estem a la banda on tot ve que cau) per tant no trobo res millor que dir que aquest diumenge és el diumenge on comença la passió amb l'obertura demà del curs escolar més divertit des de fa molts anys.

A casa, naturalment, no tinc preparades ni la quarta part d'eventualitats que pot dur aquest curs amb dos canalles a primària i amb les seqüeles de les moltes coses que pengen d'aquí i d'allà; tant laborals com personals i familiars.

Confiem en el seny de la gent (que veient els grups de whatsap escolars no sé com anirà) i en la voluntat de fer més de tots els que hi estem implicats. Que a cadascú li arribi la força d'on cregui que li arriba però ens farà molta falta si no volem parar bojos.  

 

12 de setembre 2020

La meva vena quinqui

Ho reconec, haver-me criat sota la bateria i tractant habitualment amb personatges amb uns valors i sistemes socials no estàndard (per molt que a casa fóssim d'ordre i anés a una escola on l'ordre públic estava bastant ben cuidat) em va alimentar un temperament que m'agrada dir-ne almogàver (una mica rude i bastant agressiu).

Avui una senyora més o menys de la meva edat ha estat apunt d'agredir-me amb un encenedor (pretenia cremar-me la barba aprofitant que jo duia les mans ocupades). Ha estat fruit d'un desencontre perquè l'he engegada a pastar quan m'ha intentat intimidar per demanar-me diners. Ja sé allò que cal donar al pobre etc (de fet,ara fa dies que no el veig però hi ha un indigent a temporades al barri que fuma a costa meva quan corre per aquí, tot i que és una mica pesat no és un intimidador) però quan algú pretén intimidar-me em surt la vena quinqui (a la feina també hi ha algun testimoni del fet que no ha anat a majors perquè malgrat tot la gent acaba entenent que el no és no en qualsevol cas).

Ara pensava que hauria de denunciar la senyora en qüestió perquè no és el primer cop que me la trobo però ben mirat ella no hi té res a perdre i jo, com a mínim, perdria el meu temps.

No sé quina solució tenen aquests problemes i, segurament, la meva no és la ideal (cal fer més que dèiem l'altre dia) però algun dia acabarem a garrotades pel carrer si segueix corrent-hi gent que es dedica a intimidar a altra gent pel carrer.

Com a observació curiosa: a mi m'han amenaçat més d'un cop pel carrer a Barcelona des de finals dels vuitanta fins avui però a banda del que em va posar una navalla al coll (i se'n va anar sense res) només dones m'han tocat o se m'han apropat a menys d'un pam.

No vull dir-ne res. Només és una observació que segur que no es potgeneralitzar.

11 de setembre 2020

11 de setembre semiclandestí

 Entre el Covid, la por dels responsables de seguretat a un ectoplasma inconegut què ha fet tancar la Ciutadella, què tothom està de baixada i no hi ha res per l'endemà aquesta diada sembla desangelada malgrat alguns hagin fet petites accions de sabotatge perquè no sigui dit que les lluites són acabades.

A voltes cal saber retirar-se als quarters d'hivern i no cremar-nos tots en esterilitats. Però com deia ahir: sempre cal fer. Cal fer més.

10 de setembre 2020

Fer més

 Avui vaig tant tard que gairebé és demà però avui, per primera vegada, he sentit explicada una cosa que ja intuïa però no sabia explicar:

El camí, per tot a la vida, no són ni les normes ni les prohibicions. El camí és fer més i fer-ho millor. Segons les nostres possibilitats. Però sempre més. 

09 de setembre 2020

Realitats

Tal com està el pati (tal com hi està el pati que diria algun il·lustre) la realitat i la vida ens ha passat per sobre. Pot ser que només sigui un biaix de confirmació i aquella cosa mig chestertoniana que se m'ha quedat enganxada entre el goig de la ruralitat i la confiança en la tradició però aquesta carallotada de dubtar de les evidències m'ofega.

M'ofega també, especialment, que haguem fet una substitució de sacerdots tant precària que muntem manifestacions per dir que les mesures sanitàries són rentat de cervell... Però ens hem passat tant de temps defensant veritats amb mentides que havíem d'arribar aquí d'una manera o altra...    

08 de setembre 2020

El Metro en temps de pandèmia

Avui m'he adormit i he hagut d'agafar el Metro per poder arribar a l'hora a l'oficina. A aquella hora normalment va prou ple com per patir per les distàncies i l'espai vital. Sí, jo pateixo per l'espai vital encara que no hi hagi pandèmia.

Avui anava buit. Més buit que un diumenge a les nou del matí en temporada baixa.

Avui hi havia silenci, aquell silenci d'un tren a Dinamarca on sembla que si parles fluixet estàs cridant.

No en vull treure cap conclusió, no han començat les universitats, però es nota la pandèmia.

Molt. 

07 de setembre 2020

Mambo

 Avui he fet la jornada laboral (llarga,els dilluns són llargs) a ritme de Mambo. Cal ambientar les coses què fem amb música adequada i per posar-nos al dia no hi ha res millor que el Pérez Prado.

Naturalment la nit passada no he dormit gaire, el primer dia de feina sempre arribo abans d'hora. No tinc remei. Després poc a poc me'n vaig cansant, començo a rondinar i a anar tard.

Però avui hem tingut un dia d'alegria. Esperem que duri.

06 de setembre 2020

Primer dia de pantalons llags

 Demà comença la temporada laboral. De fet tots els cursos civilitzats comencen amb la tardor i la tardor comença amb el setembre digui el que digui l'astronomia.

Aquesta primera setmana ha estat una mica coixa,només un pròleg feixuc encadenant l'epíleg de l'estiu mentre em va creixent la mandra per seguir el dia a a dia del país... I no perquè estigui desanimat: simplement fa massa que som presoners d'una llista massa llarga d'urgències.

Avui ja és temporada de pantalons llargs i demà canviarà tot.

05 de setembre 2020

El futur

Darrerament les converses a les colles en les que em moc semblen la cavalcada dels genets de l'Apocalipsi però sense desvelar res sòlid.

Jo sempre he confiat en el futur, sempre hi confio no perquè el present em sembli un drama (no ho és) si no perquè realment crec que el futur depen de nosaltres és la nostra feina millorar-lo. Dit a la forma cristiana cursi nosaltres som l'instrument del pla de Déu i és feina nostra dur-lo endavant.

En fi, que confio que tot vagi a millor perquè no pot anar d'altra manera. Em van ensenyar a no tenir por i ho duc bastant bé. Malgrat tot.

04 de setembre 2020

Fent dissabte

 De tant en tant, gràcies a coincidències o urgències, toca remoure papers i endergues acumulades a casa durant bastants anys. Aquelles coses que han quedat pendents del la m'ho miraré o això servirà per aquest projecte que fa deu anys que vaig plantejar i mai ho he acabat de fer.

És una cosa que sempre em fa mal, em cansa i em posa nerviós. Segurament perquè treu les coses que han quedat adormides i arraconades per un dia a dia que no m'ha permès (o no he permès que permetés) fer.

 Potser hauria de recuperar el sentit del dissabte i aturar-me a reflexionar sobre les coses que hauria volgut fer de debò i superar les coses que m'ha dut la vida.

03 de setembre 2020

Caminar

 Després de molt de temps he volgut sortir a caminar. He volgut. No he pogut.

He agafat la bossa, la cantimplora i he enfilat un camí conegut i suau... i no he arribat a fer ni tres quilòmetres. Potser és la vellesa prematura, potser ha estat aquest curs dramàtic o potser és que simplement em cal espai per a mi. No ho sé. 

En tot cas em cal recuperar l'alegria i els ànims.

02 de setembre 2020

L'escola

 Avui ens han arribat les primeres instruccions del curs de l'escola dels nanos. Promet ser bastant complicat que tot funcioni com hauria de funcionar i no sé si el curs podrà anar tal com hauria d'anar.

Si us he de ser sincer per primer cop pateixo per l'aprenentatge dels meus nanos: més enllà de dificultats ja conegudes aquest curs passat (no només el confinament i el nyap de final de curs passat) per primer cop em plantejo si vull dirigir com aprenen els meus fills.

Una cosa que vaig veure durant el confinament és que hi ha moltes mancances en les coses que han anat aprenent i potser ens hem de replantejar com a família (i segurament com a societat) què en fem de tot plegat.

01 de setembre 2020

Diari d'un nou curs

 Fa anys que em ronda pel cap la idea i aquest curs ho faré: escriuré una entrada diària (en tot cas intentaré fer-ho) encara que només sigui per no deixar tot el què em passa pel cap en un calaix que no saps gaire que se'n farà.

Començo avui, primer de setembre que és quan comencen els anys de debò diguin el que diguin els calendaris. Venim d'un any fomut, on han passat coses dures i algunes de les coses que haviem planificat no s'han complert.

Espero que aquest any sigui millor i, sobre aquest diari, només publicitaré les entrades que em semblin interessants però confio que cada dia a les vuit del vespre tingueu una nova entrada  

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...