El niu de l'esparver

Em desperto a primera hora. Inquiet i feliç. L'esperança i l'alegria del matí de Nadal. Seré nen una estona, mentre no es lleven els altres. Ja tindrem altres dies per fer balanç. Avui simplement il·lusió d'un matí que voldriem cert. Esperança d'un infant a Betlem.

Aquest matí, aprofitant que estic mig de vacances i que no tenia res urgent a fer, m'he escapat una estona a passejar per Collserola. Aquests dies fresquets, amb boires de conte de fades, són una de les meravelles de la vida. I el silenci. Sembla mentida que sense sortir pràcticament de la gran ciutat trobis silenci. Algun passejant com jo i algun ciclista despistat. Els de entre setmana solen ser més respectuosos. I solitaris. M'agraden les ombres dels solitaris, sobretot en dies de records melancòlics. Dies que la pipa té gust de caliquenyo i que deixes que s'apagui sola. Dies d'advent què semblen de quaresma.

Hi ha moments que marquen coses, i fer anys també. Estrenem dècada, si més no matemàticament. I hi entro amb ganes. Com que estreno dècada he fet una llista de propòsits, de coses que tinc ganes de fer i surt una cosa xul·la.    Espero que al fer-ne balanç en surti una rialla.

N'hi va haver un que va tenir l'ocurrència de dir allò de caminante no hay camino, se hace camina al andar. I què més! És clar que fem camí quan caminem, però de camí n'hi ha. A vegades un corriol embardissat, a vegades un camí ral ben cuidat i ample. Però de camí n'hi ha, fem o no fem camí nosaltres.   De cop i volta estem en un meravellós cul de sac pensant que ens enfilem en unes gorges que condueixen al paradís, però renoi, hi ha més males herbes que camí. Sí. Parlo en plural. Ja sé que per alguns això és pecat, deleixen per unicorns bivalves mentre ens adoctrinen en la llibertat absoluta defensant que no existeixen els camins. Però també parlo en singular. No vull un rosegador d'aquells que es tiren per l'espadat seguint el grup. Per evitar-ho cal badar. Cal saber badar i d'això no n'aprenem. Volem córrer. Volem que els nostres fills corrin, volem que creixin sense fer-se un treu al genoll. Ningú hauria de poder considerar-se adult si no s

Sempre m'ha agradat l'estona que el dia encara no ha despuntat on només s'hi mouen els primers matiners i espectres de la nit passada. La ciutat es desdibuixa mentre esperem que tot arrenqui llepant la claror dels fanals que ja s'apaguen. A voltes ja apagats del tot. En aquests espais desdibuixats poc a poc hi anem construint pensaments encara mandrosos, poc clars, poc sòlids, com les parets que s'escorren llepades per l'albada. Tot plegat imatges d'alguna cosa que desperta però que no acaba de ser. Encara.

Un cop superades les vacances, alguna visita de més al metge i altres francesilles que no vénen al cas, tornem a la rutina. Una rutina nova, perquè aquest estiu han passat bastantes coses importants i no hi ha gaires coses què siguin com abans de l'estiu. Queden moltes coses per comentar, algunes transcendents i d'altres què semblen fonamentals i no ho són. Tot plegat sembla que corri més del què realment corre. El ritme de la vida és el que és, i per molt que un tingui ganes de pujar corrent a la pica d'estats sempre és millor pujar a un bon ritme sense córrer. Ja fa dies que vaig sortir del cercle de l'infern què Dante reserva als indiferents, i no perquè m'hagi radicalitzat, simplement perquè he arribat a l'edat que permet estar segur del que has viscut. Això sí, sense discutir rucades, no cal consumir energies en feines estèrils però una bona foto paga una marrada.

Només en faig una petita nota, perquè hi ha algú que m'ha preguntat al respecte i no és cosa de mantenir grans misteris al bloc. Com que aquest bloc és una mena de calaix de sastre on s'hi barregen moltes coses molt diferents i una cosa que hi ha és la meva vida personal. El canvi és referia al final del dol. He canviat el color del fons per, d'alguna manera, fer-ho evident. Potser aquests petits rituals no són més que una petita crossa per anar tirant. Potser sí, o potser no. En tot cas jo tenia necessitat d'expressar-ho d'alguna manera. Ara, en verd, simplement miraré endavant.

No estic segur de qui va inventar el concepte #melindrisme (*) però trobo que fa una magnífica del nostre carregament de lliris i del nostre tarannà de vestals. Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre). És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat. Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns . Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro cons

Sento dir que va arribar a ser la parròquia més deixada d'Espanya. Ara és una cucada. Queda mig amagada darrere les cases de la sagrera i sembla protegida de la lletjor de les noves urbanitzacions.   Parròquia amb pocs feligresos. Cànoves és un nucli dispers i la nau és d'ermiteta petita. Tot plegat un lloc acollidor. Es nota pintada de fa poc, han arreglat el cor amb una taula i cadires per fer reunions, han aconseguit que no sembli la cort celestial malgrat la profusió de santets. Només dues Mares de Déu. Sent només dues segurament en perfecta harmonia. Esparver, estalvia't el comentari misogin,que qui no et conegui encara se'l prendrà seriosament. Darrera una columna hi ha amagat discretament un gegant vestit de Bisbe. Segurament Sant Ponç, hi ha una ermita dedicada aprop. No hi he estat mai però. Pensava que es van perdre  molts gegants quant la guerra civil perquè es guardaven dintre de les esglésies i a la majoria de cafres faistes tant els feia cremar el

Hi ha, encara que sembli que no, edificis industrials a Barcelona amb aquelles escales d'emergència exterior que sembla que surtin d'una pel·lícula americana ambientada a Nova York. El que hi ha dintre també sembla tret d'una pel·lícula de gàngsters: petits tallers, impremtes, magatzems de poc gènero , alguna oficina tronada, locals d'assaig i algun habitatge clandestí.Economia blanca i negra, fora de les urpes i els mantells de les organitzacions regulars. Malgrat tot el nostre país ha viscut gràcies a això. Sempre hem estat un país de pirates, miquelets i supervivents. Per això el noucentisme és insofrible: pretén que un país de pirates sigui un vals Vienès i nosaltres som un prototipus fallit del Rule Birtania : Una metròpoli de pirates però sense ser una illa. M'agraden aquests edificis i el seu interior, molts cops una mica sòrdid, llunyà a la Barcelona de disseny que en vam voler fer marca. Paradoxalment molt del disseny que es fa a Barcelona es fa des d

Hi ha un període del curs una mica estrany: el trimestre (per dir-ho d'alguna manera) que va de la Setmana Santa a l'inici de les vacances d'estiu. Un cop acabada la meva etapa lectiva vaig perdre'n la consciència, però amb nens corrent per casa tornes a adonar-te que entre els encostipats *, deguts als canvis de temperatura, la pluja insospitada i la pol·linització, les festes familiars, els clients que se'ls acaba el món al juliol, la declaració de renda i la tensió de l'espera de saber quina escola ens tocarà porto una setmana completament destemplat i sense perspectives de millora. Malgrat tot és el segon període que més m'agrada de l'any, jo sóc home de tardor però els dies llargs quan encara no fa calor són una gran cosa. Per això ahir vam començar amb una bona càrrega de benzina un cop païdes les mones: Els nens amb la cunyada i la M. i jo a dinar sols  fora, sense res més a fer per primer cop en tres anys llargs. I ara a pencar de valent.

A un servidor sempre li han agradat les les novel·les de lladres i serenos. Però necessiten d'un mínim de dignitat, per pulp que siguin  han d'estar ben escrites. Aquí les estan publicant, basades en fets reals, un diari (molt espanyol) que va de seriós i el diari pulp per excel·lència publicat a Barcelona. El demés i van al darrere, però no tothom a volgut pagar pels dossiers. O potser algú ha comprat els que els comprometien i  ja no els quedaven diners per comprar els que comprometien als altres. Ben mirat fer plorar filles de senadors, com feia en Ned Beaumont, no és gaire diferent a fer plorar fills de (ex)presidents de la Generalitat. Però "la clau de vidre" és una bona novel·la, això de la Camarga, el bótox de les dues dames, els agents del CNI i l'agència-tapadora no té gràcia, té mal ritme i, a més a més, no té dignitat. Més enllà del mal gust per les dones que demostren alguns, més enllà del camp de lliris mesell que creix com la mala herba

He estat molts dies sense escriure i pràcticament sense llegir. No he vist noticies ni he llegit diaris. Ni electrònics ni de paper. No he vist amics ni he participat del fotimer de merders en els que estic tangencialment ficat. La meva vida, des de l'endemà de reis fins avui, ha estat: feina, nens, maldecaps econòmics, feines de la llar i merders familiars. No necessàriament per aquest ordre. Un cafè escadusser amb un company que està bastant més fotut que jo, passejades curtes per Collserola diumenge al matí i poca cosa més. Miro la taula i ... fa por. Malgrat tot, ha estat una arrencada d'any meravellosa... Però, si algun dia hem de votar alguna cosa ja m'avisaran. Si cal reivindicar alguna cosa, ja m'avisaran. Tot plegat ha passat a ser molt terciari. Espero poder anar escrivint alguna cosa de tant en tant, però no espereu que parli d'actualitat, penso que durant una temporada només parlarem de l'arrós dels diumenges.