El niu de l'esparver

Hi ha males noticies i anuncis de mala noticia. Els darrers són pitjors: No saps com has d’actuar. Encara que sigui algú que només és proper a tu per interposició, l’anunci d’una mort a terminis és un cop dur si no ets una soca sense sentiments.  Estar entre els quaranta i cinquanta anys t’envolta de noticies de gent de la teva promoció que comença a faltar. Càncers i altres avaries del cos. Un amic diu que tot el que vivim més enllà dels quaranta és vida de propina. Jo tinc la sensació de ser un afortunat, potser perquè no crec en el determinisme de la vida. Una aposta com qualsevol altra, però a mi em funciona. A més a més penso que si realment la vida fos determinista pensaria el mateix: estaria determinat que he de pensar això. Deixem-ho que no tinc ganes d’embrancar-me en una reflexió filosòfica. Davant encara tinc moltes coses per fer. De fet moltes més de les que dono l’abast i algunes hòsties fan que tot passi més balder, menys transcendent. Hi ha tortures, buscade

Ho escric amb la recança de pensar que si no hagués sentit el sermó hagués escrit el mateix. Tot i que formalment ha esta més una mala classe que el pèssim sermó del contingut. Tot plegat xerrar molt per no dir gaire res, litúrgia (necessària) però un xic buida. Mantenir el tipus de cara a les eleccions municipals i pretendre poder culpar al Mas de retardar la independència.  Potser m'equivoco i darrere hi ha coses parlades a la rebotiga, fet i fotut, ho espero. Hi ha coses que em saben greu, que la CUP no hagi anat a escoltar el sermó no m'agrada, que tots els grupies del president estiguin excitats criticant al Junqueras, que els quadres d'ERC pensin més en les municipals que en la hipotètica independència. I que consti que jo penso que tres formacions independentistes sumarien (sumaran) més vots que una quimèrica llista única cuqui. Però així no. Potser caldrà llegir el que ha dit, perquè escoltat ha estat un drama formal. Però no n'espero gaire cosa: no era