El niu de l'esparver

Quan vaig tornar a viure a Barcelona (al pis de l’àvia acabat de reformar i ple de les meves endergues) passava per sota casa sovint un grup amb un altaveu sobre carretó i una trompeta. Un grup d’aquells que en altre temps haguessin fet ballar una cabra. Els temps canvien i van desaparèixer sent substituïts per grups de noies de nord enllà vestides de festa grotesca celebrant de manera xarona que una d’elles es casaria en breu enganxades a un ritual que sempre he trobat absurd fins i tot quan hi he participat. (Les meves endergues seguien allà, més apilades perquè havia fet lloc per la T.). Aquell febrer va nevar arran de mar i el nostre interior d’illa va quedar blanc igual que estàvem nosaltres amb les novetats de casa. Blancs i il·lusionats. (Les meves endergues estaven més apilades però no estàvem anxovats). Després van venir les malalties, les lleis de vida i triar endergues per fer, ara sí, espai. Ara enyoro la trompeta (sí, faig punts per ser pregoner) però no ren

Una ciutat no és només el seu espai, els seus ciutadans i els passavolants. Una ciutat també es un tremp i un estat d'ànim que és molt difícil d'objectivar. Fa no fot ara fa un any que es demostrava (com tants altres cops) que la Barcelona disfuncional i empetitida pels que no la consideren altra cosa que un ens subsidiari a una realitat superior (i molt provinciana) era capaç de resistir sense gaires traumes que era capaç de resistir i tancar en pocs dies un atemptat dels que han deiat en estat de xoc grans capitals durant una bona temporada. Avui hem tingut un paripé de vergonya aliena per part dels que no entendran mai ni Barcelona ni Catalunya. Era d'esperar, entre d'altres raons perquè el consistori actual no té gaires nocions de grandesa i la Generalitat no acabem de saber si existeix o no. I el problema no és l'autoconvidada. El problema, com sempre, és deixar que et prenguin el teu acte perquè no tens darrera un relat sòlid i valent. Però malgrat això