El niu de l'esparver

Fora misèries, segueix la campanya puritana. El tabú ja no és el sexe –no patiu, ho serà, segurament en un format nou, però ningú s’atreveix a regular la prostitució com a ofici-, ara el tabú és la salut, promogut per les associacions científiques moralistes del moralisme laic i per les associacions de pares que volen delegar a l’estat les fetes de la seva canalla igual que les velles dames puritanes van voler delegar en l’estat la salut dels immigrants als Estats Units d’Amèrica durant l’època d’entreguerres. Ara volen fer-nos veure, agafats de la maneta del despotisme il·lustrat en que s’està convertint el govern del regne, que la nostra salut està amenaçada per substàncies perverses com ara el vi que ens prenem a l’hora de dinar. No us penseu, el govern del nostre país ho va inventar ja fa temps, més suaument, però aquí ja fa temps que tenir menys de divuit anys significa poder veure només aigua o xarops decorats de Sant Nicolau Pistoler. El políticament correcte fa que l’instituto

Què estem fent un món pseudoracional i purità a hores d’ara no en tinc cap dubte. Queda algun resistent, però pocs. Els defensors del escepticisme, si estan ben informats solen ser puritans: la resposta racional a un problema sempre ha de ser única, per discutible que sigui. I disfressen de racionalitat la imposició de les seves veritats. Els defensors de la ciència caiem massa sovint en la degradació del concepte teoria i s’emboliquen en conceptes imprecisos en articles de divulgació per combatre aberracions que volen fer passar per teoria científica coses que no tenen força ni d’hipòtesi ni de conjectura. Però això a banda, amb la mort de la metafísica, desconec si enunciada per algú, estem patint l’invasió de la pseudofísica. Fins fa ben poc ningú mitjanament informat feia cas a les pesudoteories que volen fer passar per ciència coses que cauen en el camp de la metafísica potser perquè gràcies a alguns que s’han fet dir divulgadors de la ciència em atribuït característiques màg

No en volia parlar, el tema del etarra de la vaga de fam em posa especialment nerviós. Primer de tot perquè el personatge em sembla patètic. Però, sobretot, em sembla patètic el circ en versió penosa que ens ofereix aquest oxímoron que és la justícia espanyola. Però el que més em rebenta és que gent a la que se li suposa una certa equanimitat i un sentit comú alt pensi que ja està bé que el personatge en qüestió segueixi pres per un delicte d’opinió, total és d’ETA i cal que es podreixi a la presó. Pel mateix preu valdria més que reinstauresin la pena de mort. Sincerament estic fart d’haver de justificar-me davant d’aquesta estupidesa benpensant de l’espanyolisme demagog –laic, d’esquerres i no nacionalista; naturalment- al exigir justícia davant de qui se suposa ha de garantir la defensa dels meus drets i dels drets dels altres. Segurament el precadàver no és el vaguista, el precadàver és la llibertat.