El niu de l'esparver

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure. Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima. Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto. Avui finalment m'he decidit, escriuré ficció, en un bloc nou que crearé quan tingui alguna cosa preparada, però si algú té algun suggeriment que m'ho digui i potser podrem fer realment literatura 2.0.

Un es pregunta si per ser auxiliar d'infermeria de planta cal fer un curset de sentiment de superioritat, pedanteria i males maneres o és un fet adquirit davant d'una bona part del personal que acompanya als malalts. Tant és, però començo a estar fart de veure com algunes professions necessiten lluir galons per demostrar-se que realment mereixen un reconeixement i justifiquen les pràctiques que els són més còmodes pel bé del client (pacient en aquest cas). Sort que de tant en tant et trobes algú que no ha estat absorbit per el sistema, però desgraciadament quan passa és notícia.

He sentit explicar a la meva avia que l'any 1940 els diumenges els pagesos havien de treballar d'amagat de la Guardia Civil que volia fer complir la santificació dels diumenges. A mossen Salvador (mossen sense accent, que és com ho diuen allà) se l'hi enfotia. Jo l'he conegut amb sotana criticant als capellans que duien alçacolls, però mentre fessin la vista grossa quan anava a caçar perdius fora de veda tant hi feia si llauraven en diumenge o en dilluns. A vegades els profans són més papistes que el papa.

Els senyors que pensen pel nostre bé i per la nostra seguretat des de la unió europea fan normes que garanteixen que no ens farem malet. Som un planeta d'hipocondríacs que veiem que La Patum és perillosa i la hiper-reglamentem per tal que no sigui possible que hi hagi un accident. Em costa molt d'acceptar la restricció de les llibertats en funció d'un ideal indiscutible per dogmàtic. En el fons som un grapat de mesells que no acceptem les nostres responsabilitats i preferim delegar-les als estats. I així ens va.

La meva mare explica que quan ella anava a l'institut un catedràtic deia que a falta de dinero en las arcas se cambia la ley de educación. Ara, per despistar al personal del que està passant, en vista que els sindicats de l'educació s'han cansat que fer la feina de distracció i estan calladets, al Maragall de veritat se li ha acudit una gran maniobra de distracció que fa que totes les tertúlies en vagin plenes. Les vacances escolars són un gran fons de misèries, enveges i grans pontificacions de veritats absolutes. Però d'anàlisis seriosos pocs. Això el Maragall de veritat ho sap perfectament i ara cal distreure el personal. Jo el primer.

Resulta que a aquest món asèptic els molesten les campanes, tan i fa que siguin les de les esglésies o les de les eugues, però naturalment no els fan res els cotxes de la Diagonal. I és fàcil d'explicar el perquè, els urbanites hem rebut una formació papanates sobre l'ideal de la vida rural que fa que no siguem capaços de tolerar el que dona vida al món rural. I no us penseu que els rurals de tota la vida són angelets, que ens coneixem tots (o alguns). En el fons estem patint una lluita sorda entre una modernitat profundament carca i un fals progressisme bucòlic que ens atrapa als que encara ens creiem el progrés a l'estil del segle dinou i als que ens creiem que hi ha una història i unes tradicions que ens permeten entendre el que som i el que vivim. La postmodernitat pensant genera uns éssers absurds que és pensen que l'única realitat existent són ells i segurament la realitat no és ni una cosa ni l'altra.

Em fa gràcia que recuperem tradicions ancestrals de predicció i ritualisme màgic pel camí dels sempre tant odiats nordamericans. Jo no sóc gaire partidari dels purismes culturals i penso que adoptar rituals no propis no és necessàriament dolent, el que em preocupa una mica és la sensació de que fugim de la candelera perquè té una remota reminiscència religiosa. A tothom (o pràcticament tothom) li sembla simpàtic l'animaló que surt del cau agafat per uns senyors vestits d'una altra època i ho traiem tangencialment als informatius d'aquest país nostre. Mentrestant som incapaços d'acceptar el folclorisme que representa recordar refranys com ara l'equivalent a la marmota que és el de la candelera (i que curiosament diuen el mateix). N'Amades va compilar els costums ancestrals del nostre país, que ens semblen menyspreables mentre acceptem i readaptem costums espanyols, magrebins o nordamericans. Sense negar-nos a acceptar alguns d'aquests altres costums hauriem d

La banda sonora és de Supertamp i no sóc el primer que ho relaciona. No sé si algú ho ha relacionat per alguna raó no estrictament sentimental, però jo sí. Ara et diran que desbarres, la crisis hi és. Però, ja em perdonareu, la crisis són moltes crisis. No una, ni dues, ni tres. Hi ha milers de crisis diferents i moltes són oportunitats. Desgràciadament no totes. El problema de la crisis no és econòmic. En tot cas la economia és marginal. La crisis és de moral de tropa i de moral sense adjectius. De fet molts tractats d'economia són tractats de moral i, en el fons, l'economia té molt a veure amb la moral. Encara diria més, amb la moralitat. En realitat les coses són més simples del que semblen, però dir-les és molt complicat i corres el risc que et lapidin a la plaça pública. A més, ningú accepta que la seva moral no es pugui aplicar a la realitat actual, du massa feina.