El niu de l'esparver

A vegades les vacances i petites convivències forçades creen malentesos i tensions innecessàries. El pitjor que et pot passar si ets terriblement conciliador és que persones que estimes tinguin part de raó però no la raó completa i es barallin sordament. No pots donar la raó a ningú i tampoc pots dir-los a cap dels dos que s'equivoquen completament. Tampoc ets omniscient i per tant no tens la veritat absoluta. Una cosa que m'emprenya molt és que a vegades hagis de fer grans esforços per evitar segons quins conflictes i per evitar sentir-te dir segons que facis anar malament a altres persones. Cometre errors per amor hauria de ser impossible. I no ho és.

Els petits detalls de la vida pública són imatge de petits vicis ocults de la vida privada. Això va per persones i per grups. Més enllà de quina sigui la veritat en el supòsit, profundament optimista, de que hi hagi veritat. Sé que estic obsessionat per aquesta passió per la moralitat (dels altres especialment) que desborda el pensament contemporani. També estic profundament sorprès de la pèrdua de prestigi intel·lectual dels símbols producte del positivisme mal paït. He trigat a trobar la paraula, n'he dit prestigi intel·lectual perquè el prestigi factual no s'ha perdut pas. De fet s'ha sublimat camuflat en suposada in correcció política i d'altres mandangues. Segurament tot plegat no és més que el producte d'una història personal que m'ha fet veure trampes on ningú s'atreveix a senyalar-les i a relativitzar veritats socialment indiscutibles. I, sobretot, no donar valor moral a coses que són i que produeixen fets tant ridículs com patriotes decla

Quan tot és abundància tot és fàcil, fins i tot tenir temps és fàcil. A més a més no tots els interessos són comuns, déu nos en guard! Però tot pot acabar sent bonic, perquè la fatalitat és un mite nefast. Podem acceptar el fat de l’heroi, però no la fatalitat derrotista. A vegades la vida de parella és un drama. Ho és perquè no tots tenim el mateix grau de conformisme -reconec que el meu és molt alt- i no tots pensem el mateix sobre l’obligació dels altres a ajudar-nos. O, simplement, la quantitat i la qualitat de coses importants és dispar. Hi ha qui discrepa sobre si és objecte o subjecte. Molt sovint la felicitat no és més que una manera de prendre’s la vida, i fer-ho en paquets petits és complicat. Però tot és anar fent. Per sort les dificultats i els desencontres van passant. Amb dificultat, persistint a perdonar. Cada cop que avancem, cada cop que ens aturem, cada cop de discutim, cada cop que no veiem clar on volem anar a parar. Som tossuts i a voltes obstinats. Però

Sempre m'ha agradat treballar a l'agost. Tot i la xafogor barcelonina solen ser dies tranquils. Ho eren fins que van néixer els nens. Amb els nens el concepte tranquil·litat pren un significat diferent, però sol ser un bon mes per no fer vacances i acabar tot aquell munt de cosetes que queden pendents menjades per les urgències del dia a dia. Aquest any a més a més he començat un nou horari, servituds del meu caos laboral i d'alguns principis que no sempre són bons. Els matins amb llum, amb pocs turistes i pocs pencaires poblant els carrers son una metàfora de silencis, preludi del brogit del migdia i la voràgine etílica de la nit. Ara, a vigílies de les primeres vacances certes des de fa molts anys, apilo llibres per triar que m'enduc fora aquests dies de desconnexió de feines i esperances, els deu dies de llegir i jugar amb els nens i poca cosa més. Penso que n'agafaré només un, de poesia,  i no sé si l'obriré. Segurament farà de coartada per no engega

Llegeixo, aquí i allà, pràcticament tot el que m'arriba. Coses que m'agraden i coses que no m'agraden. Coses que m'interessen i coses que no m'interessen gaire. Coses que parlen d'aquesta lluminària que anomenem procés i coses, la majoria, que no hi tenen  gaire a veure. I sempre parlem de moral. A totes hores i en tot moment . Em diuen que no és cert, que parlem de moltes altres coses, que parlem de futbol, de política, d'economia, de sentiments, de tot el que se'ns passa pèl cap. Desenganyem-nos, parlem de moral. Estem obsessionats amb la moral i quan parlem del Barça parlem o de valors (moral) i de la vida dissoluta que li envegem a l'expresident Laporta. Quan parlem de política parlem de lleis i legitimitats: moral al cap i a la fi. No em sembla malament, fet i fotut, la nostra vida és un compendi de decisions morals que dissimulem tan com podem. Vam fer veure que matant Déu matàvem la moralitat i ara ens hem tornat uns puritans, uns