El niu de l'esparver

Hi ha dies que saps per què t'agrada l'espectacle. Avui és un d'aquests dies. Diu la llegenda que hi ha tres professions on el tant per cent de població esquerrana està per sobre de la mitjana: actors, enginyers i polítics. És una llegenda, no us alarmeu. Diu que més o menys, sempre al camp amateur, estic a les tres categories. I ho duc prou bé però seria més feliç si l'espectacle no m'afectés. Potser he de deixar de ser tan espectador i passar a ser una mica més actor. Amb tot el que implica. Diu que el futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya el PNB. O no era ben bé així. Tinc la memòria una mica alterada. Si ens ho mirem una mica amb perspectiva la diferència és que ells sempre saben a quin camp juguen. I no tenen la necessitat de salvar a ningú. Tenen clar que la salvació ve de Déu o d'un mateix. Mai dels altres. Menys si no es volen deixar salvar. El que us deia, l'espectacle és preciós però com la poesia aquella de caminant

Fa dies que m'ho miro tot amb aquella mena de sanfason que només ens podem permetre des de la decadència. Ho hauria d'haver escrit directament en francès, fora més adequat. Certament. Els actes, estimats (i estimades), tenen conseqüències. El temps tot ho cura però hi ha memòries que perduren i les obsessions de qui es pensa que la seva desgràcia és una conspiració sempre acaben fent més mal que bé. Però tot passa mentre crema el tabac. Deia un savi que l'única revolució de debò que van fer els anglesos va ser quan van canviar, a estones, la cervesa pel whisky. Jo canviaré el tabac anglès pel turc.