El niu de l'esparver

La consciència és personal, però sembla (és) que als estats els molesten els individus que tenen consciència pròpia (o en tot cas diferent a la del règim). A això li sumem que molts estats (entre ells el regne que ens acull-xafa) consideren que poden disposar de les persones amb absoluta llibertat. Aleshores ens trobem amb casos com el d’en Marc Belzunces . Des d’aquí el meu suport.

Fa dies que ho penso, però un especialista sempre ho dirà millor: L’article d’en Cardús d’avui ho explica millor del que ho hagués pogut dir jo. La radio nacional de Catalunya s’està convertint en la radio del nacional-papanatisme on a les vuit de vespre en comptes de resar l’angelus fem meditació per benefici de tota la humanitat. Però no patim, que això és perfectament laic i progressista. El misticisme i l’espiritualisme no transcendentals (a estones, que la transcendència va per barris) em carreguen. Se’ls pot carregar de cientificisme màgic, de noves velles espiritualitats orientals o del que sigui, però ens arrosseguen cap allà.

Sembla que ara ja s’està acabant la ressaca visual d’això que en diuen l’Eurocopa. Jo no sóc gaire futboler, però m’agraden els rituals col•lectius. Des d’una postura falsament distant, naturalment. El dia de la final vaig anar a passejar amb la M. una mica abans de l’hora del partit i vam seure al banc de la plaça de l’àngel (un dia he de parlar de les utilitats d’aquell banc). Hi havia un parell d’energúmens del país veí fent el ximple des del balcó de l’hotel suïs, però això forma part del guió. El que em va sorprendre va ser la gran quantitat d’estrangers d’altres indrets passejant banderes del regne i vestits amb samarretes roges. Spain is cool, indubtablement. Penso que la nostra debilitat no és la misèria en la que fa temps que ens arrosseguem a Catalunya. En tot cas no només. Juguem amb una marca d’èxit en contra. I a més formalment hi estem enfrontats. Però, cal? No, no és una pregunta retòrica. No ho sé. Al regne hi ha alguns que ens odien, d’oïdes certament, però incitats pe

Ja fa molts dies que no escrivia res, de fet ahir va ser el primer dia que m’he trobat bé després de l’ensurt d’ara fa un mes. No sé si això servirà per prendre’m la vida amb més calma, però el que és segur és que les coses no puc seguir fent-les com fins ara. Ara com ara penso prendre’m el que em queda de baixa per posar al dia la meva vida personal, que no és precisament un broma qualsevol. Si m’ho miro tot amb una certa fredor penso que havia arribat a un cul de sac bastant patètic, ara tot repassant papers i burocràcia veig que tinc un fotimer de coses començades i molt poquetes d’acabades. La manera de ser de cadascú ajuda bastant a complicar-se més o menys la vida i, segurament, la meva ajuda bastant a complicar-me-la. Probablement la tenacitat, la capacitat d’ordre i saber fer una cosa darrera l’altre són fruït d’un aprenentatge que no he sabut fer. O potser hi ha una marca genètica que no m’ajuda a fer-ho. No ho sé. El que és segur és que la manca d’aquestes virtuts m’ha ajudat