El niu de l'esparver

Al fer el balanç del què has viscut esclati dins el teu taüt una rialla. Sé que a voltes em repeteixo. Aquesta és una repetició més, però el balanç de final d’any és simplement això, poder riure del que ha passat. El cap d’any és l’esperança de fer bo el futur. D’aquest modest bloc puc dir-ne poques coses, simplement l’esperança què els senyors de blogger decideixin deixar-me passar a la versió 2 i pugui ordenar una mica aquest web. Per altra banda tinc algun altre projecte al món virtual que m’agradaria estrenar pels volts de Sant Joan, ja us aniré dient el què. Hi ha qui diu que els blocs estan acabats, que n’hi ha massa, de massa poca qualitat i sense continuïtat. No presumiré de qualitat, un diari és un remastegat d’idees i el meu objectiu no és fer un diari de referència, ni tant sols penso que pugui assentar idees en un diari. De fet una de les idees que arrossego és desenvolupar, no se si en forma de bloc o de pàgina estàndard, alguns temes que he apuntat al bloc però fent-me c

El pas del Nadal i del Cap d’Any és una bogeria voraginosa. Et xucla a un ritme espantós sense més treva que alguns rituals mig oblidats que celebren una esperança que no crec vana –sóc optimista, no puc fer-hi més– però que queden caducs perquè han envellutat l’ànima en lloc de fer-ne ús. Fet i fet, si sabem fer-nos petits el Nadal pot tenir sentit. Si volem un bon any només ens cal fer-ho fàcil als que ens envolten. Aquestes són les meves festes de pas, si en teniu d’altres visqueu les vostres. El que és important no són les formes, però sense elles estaríem sols. Si compartim les nostres festes de pas potser podrem creure en la pau. Apali, Bon Nadal i Bon Any.

Fa dies que en parlem, sembla que finalment les ments pensants de ERC i els ressentits anticonvegents que corren pel partit –no tothom, però una part de la militància està en aquest grup, si no aniríem corrent a recuperar en Carretero i enviaríem en Manelic a matar el llop- han decidit començar a fer córrer que de l’eslògan afortunat de l’esquerra nacional és més important la part esquerra que la nacional. En Cardús fa temps que parla dels sense nom. Van remenar l’ampolla i ens van desvetllar a molts dels que teníem mig somnolent la consciència social o la nacional i vam quedar frustrats, per les dues bandes, pel numeret de l’estatut i, sobretot, pels numerets de pleitesia al poder socialista. Sincerament, una ERC que aspiri a ser el PSC perquè el PSC-PSOE es converteixi simplement en PSOE no m’interessa, si més no recordeu com ha acabat Euskadiko Ezkerra . No entenc que no s’hagin sentit veus crítiques des de ERC a la maragallada del Gran Germà trucant al programa d’en Bassas(1) ,

Ho diu el departament de medi ambient, ho mig matisa el rei de les subordinades , a partir d’un dia d’aquests les autopistes del voltant de Barcelona, suposadament per reduir la contaminació. M’agradaria conèixer l’estudi que justifica això i saber quin benefici real comporta, dit d’una altra manera, si paga la pena o valdria més preocupar-nos per altres coses que amb menys esforç –ningú no es creu que complirem els límits de velocitats pensats per marcians o directament per plutonians-. Encara que ben mirat potser només és una excusa per retratar-nos en tots els sentits de la paraula. No és que no em preocupi la contaminació, ni el canvi climàtic, ni totes aquestes coses; però també em preocupa la parafernàlia contraproduent, les mesures demagògiques i l’esperit escolàstic de la premsa i els legisladors. Les dades s’han de donar, totes, no només les que ens interessen, perquè malgrat què no tothom pot entendre les coses si que ha de tenir possibilitat de posar en dubte les coses. Els