El niu de l'esparver

Els partits tradicionalment importants a Catalunya , llegiu PSC i CiU, han aspirat durant molts anys a ser el PRI mexicà. El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional . Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles. Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l' status quo . Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en

On són aquells que diuen que la gent passa de les eleccions catalanes? Avui he estat tot el dia neguitós. Pendent de les eleccions, de les cotilleries, dels rumors, dels observadors estrangers del PP, de les paperetes estranyes i de les absurditats de les juntes electorals. Vist el resultat, tot i perdre vots, ha guanyat l' status quo . Penso que això serà de mal governar, no crec que tal com estan les coses ningú vulgui entrar al govern: vaja, no veig ERC assumint un pressupost restrictiu. El que és un fet és que ara tenim una idea molt clara de quina és la relació de forces actual a Catalunya: un 70% de participació és molta. Ara, això és fa evident que no és compatible amb un govern fort. A banda de que fa el govern al dia dia hi ha el tema del referèndum. M'atreveixo a fer una aposta: No hi ha manera humana de convocar-lo. Podrien sorprendre'm, no seria el primer cop que em sorprenen. El president Mas ha demanat un govern de coalició (sense dir-ho). Potser cal

Es va fent fosc poc a poc. Mentre al twitter veig desfilar els eslògans d'última hora dels partits polítics. El meu vot no és gaire disputat: el tinc bastant clar malgrat el partit, el candidat i altres detalls col·laterals. Sóc dels que penso que l'important és que tothom voti, perquè em crec que els vots som més importants que ocupar el carrer. Sí, sóc així de conservador. A alguns la campanya se li està fent llarga. A d'altres quinze dies més els hagués anat molt bé. Al PSC li falten un parell de mesos... A manca del que pugui publicar demà El Mundo el miseriòmetre i el brutòmetre d'aquesta campanya estan apunt de rebentar. Realment fa fàstic tot aquesta tonteria. Però res: diumenge, amb els nens, a votar.

Ahir vam patir el debat electoral a tots. Set personatges darrera un faristol mentre l'immundo intenta crear un nou cas Banca Catalana pensant-se que això del cas Palau no és l'acudit del dentista ( oi que no ens farem mal ). Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges: En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio , cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral). L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit. En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema. En Joan

Mira que m'agrada la política recreativa però noi... i que, malgrat el meu sarcasme vital, estic imbuït amb aquesta mena d'orgasme col·lectiu de la millora del rumb del país. Diguem-ne estat propi, independència, interdependència o, al tanto, pacte fiscal federal. Des de el punt de vista de les apostes, un cop descartada la majoria absoluta del Molt Honorable President Mas i els partits que l'acompanyen l'única emoció està en saber si la castanya del PSC serà monumental o còsmica i el misteri de la participació (que està llastada per la berlangiana manera que té el servei diplomàtic espanyol). Alguna cosa passa a la banda unionista: fins i tot els malabèstia que han fet l'anunci dels Garcia, en una demostració més d'ignorància, mala fe i intel·ligència de la mida d'una cua de conill, ara parlen d'una mena de pacte fiscal... Però no us ho perdeu, seguint la tradició roig-i-negra tindrem sarau al carrer ara que s'apropen moments aparentment t

Us serè sincer, la part de les enquestes que parla d'independència i de referèndums no la comentaré perquè no tinc dades per dir què en penso. Però la part dels resultats sí, i a més se m'encén el LED de tècnic i la passió per les mecàniques electorals. D'enquestes sobre resultats avui n'han publicat dues més (El Mundo i La Razón) que no comentaré per ara, ni les tinc, ni em fan variar gaire el que diré (una diu el mateix que la de La Vanguardia cuinat d'una altra manera i l'altra està en la línia esperpèntica habitual del diari del Sr Lara i hi falten 3 diputats perduts als llimbs). D'entrada he de dir que, per una vegada, el text dels articles i les dades que ensenyen no em casen. Sense tenir tota l'enquesta és difícil fer-se una idea de que pensaven els cuiners mentre feien anar els fogons, però tinc la sensació que a l'hora de donar dades han volgut ser més conservadors que en el escrit. Partit a partit: CiU: Tot i que la pujada de percen

L'altre dia un expresident de la junta d'Extremadura va fer-nos saber que els havíem de tornar els 150000 extremenys que els vam sostreure fa quaranta anys. Sembla ser que ha rectificat, però el que està dit està dit. Segurament no hauríem de donar-hi més importància, però aquest argument no és original d'aquest senyor. Aquest argument l'he sentit sovint a Catalunya, moltes vegades esgrimit per gent que no són immigrants, ni fills d'immigrants. És el vell argumentari que diu que Catalunya va ser aixecada per andalusos, extremenys i murcians que van ser deportats pel franquisme  cap a Catalunya per privilegiar als catalans. La desgràcia dels mites històrics (i els mites obrers són boires sublimades dels mites històrics) és que distorsionen irracionalment la realitat, però quan algú parla de sostracció de  persones fa quaranta anys, quan ja no hi havia deportacions ni exilis judicials és que lliga les persones a la terra, al feu, retrocedim molts segles de pensame

Ha estat la meva piulada més celebrada, tant que me l'ha copiada un articulista important. Ben mirat té gràcia, però no és graciosa. El nostre país, d'ençà de la segona meitat del segle XX, és el país del sí però no. D'això en diem fer la Puta i la Ramoneta (no faré la crítica de les bajanades que han dit sobre l'expressió eminents filòlegs). El Molt Honorable President Pujol va dir fa uns dies que era l'hora de deixar de fer la Puta i la Ramoneta. Les va expulsar de Convergència (a Unió hi ha una cosina seva amb poc cabell que ja tindrem temps de glossar un altre dia) i òrfenes de partit van anar corrent al carrer Nicaragua disposades a lluitar pel seient de l'Ernest Maragall així que l'expulsin del partit. Ben mirat podria ser que no l'expulsessin a l'Ernest, fins i tot podria ser que no marxés ell, el putairamonetasisme està impregnant amb tanta força el partit que sempre s'ha cregut la imatge real de Catalunya que tot és possible, fins

Bé, ja ho tenim aquí. El Molt Honorable President senyor Artur Mas diu que convocarà eleccions el 25 de Novembre d'aquest any. Sembla que les eleccions tenen un objectiu clar: Aclarir si els catalans volem ser independents. O potser aclarir si ens volem autodeterminar tot votant en un referèndum (o una consulta o ...). En tot cas tot això va molt més enllà que qualsevol altre a anat els darrers quaranta anys. Fins aquí els fets. Les paraules van molt més enllà i sovint és difícil estar fora del soroll que envolta tot plegat. Ahir veient al sempre interessant Carlos Girauta amb les venes del coll apunt de rebentar a can Cuní (mentre defensava una mentida, quan es parla de llengua aquest home perd la capacitat de comprensió lectora) vaig pensar que potser sí que aquesta vegada les paraules i els fets aniran pel mateix camí. He seguit a estones el debat de política general, i no m'he excitat gaire (no vaig sentir al ciudadano i doma Alicia està dintre d'uns decorats

Fa calor. És estiu. No hauria de ser notícia. Sembla una tautologia però el nostre sistema de comunicació en fa grans escarafalls. Potser perquè la tècnica encara no ens permet regular la temperatura de la terra prement un botonet. Ja fa temps que no segueixo les notícies regularment, ni diaris ni ràdios ni televisió. I no per manca de voluntat, ni tant sols perquè a internet trobes noticies especialitzades en el que t'interessa sense haver de passar pels reculls dels mitjans de comunicació per a tots els públics. Ho trobes si descartes tota la merda que embruta el senyal que corre pel canal principal. Deia que no segueixo les notícies. No tinc temps de fer-ho. Més ben dit, hi ha coses que em criden més l'atenció més enllà de les obligacions que porta la feina i la família, A estones, ho trobo a faltar. No és pot fer filosofia sense saber coses. No es pot fer ciència sense dades empíriques. No es poden fer matemàtiques sense axiomes. L'espontanietat és l'excusa

Ja fa bastants dies que no he escrit cap article nou al bloc. No n'era capaç. El bloc és un divertimento que em serveix per posar en clar idees que corren borroses al meu cap. Idees que en general estan desordenades. No sóc un bon escriptor i, a més a més, em fa vergonya que la gent propera sàpiga el que penso. De fet, molt poca gent que em coneix personalment sap de l'existència d'aquest bloc o, si més no, associa la meva cara amb l'esparver. Ara ja fa més d'un mes que va morir el meu pare després d'unes setmanes a l'hospital d'aquelles d'ara ens en sortim adés anem enrere. Era jove per morir; avui en dia morir amb setanta anys és morir jove. I les malalties que tenia no semblaven tant greus com van acabar sent. El meu pare va dedicar-se a l'ensenyament tota la vida. Era professor (mai no li havia agradat que diguessin que era mestre, no ho era de carrera i, no sé gaire per què, no li agradava el mot). Però no va fer altra cosa que enseny

Poc a poc s'escola la fosca per la finestra. Avui, demà, demà passat. Igual que ahir, abans d'ahir i l'altre. El gran fa la seva estona de tele. Ella prepara la seva feina de demà. El petit rondina. Jo, un cop tancada la feina d'avui em preparo unes herbes. Una vida tranquila? No, els cinc minuts de pau que ens permetem. De badar. I demà: Sant Tornem-hi.

Diu què escric com un vell. De fet va haver-hi qui va dir que sóc antic, per tant és lògic què el què escric tingui música antiga. Segurament ens fa més nosaltres mateixos la música que la lletra. La lletra en el fons és una mica d'aquí i d'allà, un recull de pensaments que no ha estat original mai. Simplement un mirall deformat, a vegades amb murrieria, del que veig i sento. La música i l'estil, en aquest bloc, és simplement un ritme aspre tocat per algú que oblida constantment les normes de l'harmonia què és el que permet fer composicions acurades amb una mica d'estructura. Per sort la moda no parla de com hem d'escriure o, si ho diu, ningú en fa cas. Però per desgràcia si que diu què hem d'escriure, alguna cosa "multicultural i sostenibla" o bé parlar de sexe. De sexe, bé, gràcies. Però només en parlo per fer bromes privades. La multiculturalitat és una marca magnífica i una bona presa de pèl. La multiculturalitat, la internacionalitat

Mirar les coses de massa aprop les desdibuixa. Viure ficat en aquesta mena de bogeria histèrica en que s'ha convertit tot plegat fa que els contorns s'allargassin i els dies quedin romputs en hores ermes. Noticies dolentes fan un mal consell. La meva fama d'optimista irredent atrau espectres de desgràcies i ombres de la por. I no puc vèncer la por, no la conec. Malgrat tot en tinc notícia. Hi ha lents obscenes. Aquesta ho és més enllà del cas que li faci. El pas del temps és això, un rellotge aturat com cantava aquell (i nosaltres als focs de camp). No compartir segons què amb qui t'envolta fa que hagis de cridar en murs públics i a mi el soroll em cansa. No se si és l'edat, massa noucentisme en vena o simplement que començo a tenir clares les meves prioritats. Què només són meves. I ho deixo córrer, que fora fa sol i tinc ganes de prendre l'aire.

Pensava que no ho diria mai això, però per primer cop a la meva vida em trovo amb una vaga que m'és aliena. Sí. No per les raons que exposa el Marc Belzunces ni per que m'agradi la reforma laboral, que no m'agrada, em sembla inútil -la reforma- i lesiva (el tema dels salaris de tramitació m'enarvora especialment). Però la vaga no em representa. No ho fa perquè, segons he sentit dir als senyors representants dels sindicats majoritàris aquest matí, sóc un petit empresari (que a final d'any guanyo molt menys que ells, no tinc cap trevallador en plantilla, però en la seva retòrica sóc un explotador). No ho fa perquè les solucions que es plantejen a la xapuça que ha perpretat el govern del regne són igual d'extraterrestres que la reforma (i té molt mèrit). Tampoc ho fa perquè ja fa molts anys que em vaig cansar de les coses obligatòries i exigèixo una certa honestedat intel·lectual als meus interlocutors i, per desgràcia, els denunciants del "piquet empr

El temps va passant i la família creix (sí, una part de la causa del meu silenci és que el niu té un pollet més). Sí, un nen et canvia la vida i, en contra del que jo -sempre innocent- pensava, dos es converteix en una bogeria. També hi ajuda que estigui en una cruïlla professional plena d'urgències, esperances i dificultats. Aprofito que ara hi ha una mica de tranquil·litat a casa per anar posant al dia tot de cosetes col·laterals que no acaben de fluir com cal. De fons música, un cd que m'ha arribat i em reconcilia amb part de la meva història, si més no de la desitjada. I reflexionar, aquell que va dir que un filòsof havia de ser solter sabia de què parlava. Costa molt fer res quan t'adones que els manuals no serveixen per gaire res. I no només parlo dels nens. Sovint sembla que els consells parlen d'una mena de món ideal amb temps elàstic i sense lletres per pagar. Aleshores només pots fer una cosa, mirar endavant, intentar abstreure't dels brams de la canal