No sóc gaire aficionat a les manifestacions. Les masses m’atabalen i l’incertesa del desordre em posa nerviós.
Però a aquesta hi aniré.
Primer per teràpia. La maleni i la seva xuleria em fa mal al fetge i arreglar-ho a garrotades potser és sa, però és poc civilitzat.
Després per pura militància nacional de mínims. Tan de mínims que fa mal què el PSC, la UGT i CCOO s’abstinguin, prietas las filas i firme el ademán. I qui ho pugui entendre que ho entengui. Segur que en Zaragoza i l’Iceta trobaran alguna consigna corejada a l’uníson per la premsa afí. Pràcticament tota la catalana.
Ara, valdrà més que siguem molts. Tampoc és cosa de posar-los-ho massa fàcil.
De moment l’inefable Joan Ferran ja s’ha queixat que a TV3 parlen massa poc d’ells i massa de manifestacions i de nacions. Perdoni? Quins collons.
Després com el bolero, si te he visto no me acuerdo i let’s pretend that we are free.
Però anem-hi. Dissabte a les 5 de la tarda a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Encara que només sigui per esbravar-nos.
30 de novembre 2007
22 de novembre 2007
Decidir
Perdoneu, però la cosa no està només en decidir, la cosa està en fer. Em sap greu, però decidir no és res per sí sol. Com deia aquell, podríem anar millor i hem de treballar.
A banda d’això la vida és massa curta per limitar-nos a somiar horitzons i seguir fent la puta i la ramoneta.
Potser és menys estèril anar fent petits passos i intentar recuperar els llençols perduts. Potser cal comprar algun llençol nou.
No esperava res del discurs d’en Mas , però m’ha sorprès agradablement. Ambigu i paradoxal. Pel país que tenim ja és això.
Hi falta cos doctrinal, al discurs i al pensament catalanista en general.
Perdoneu, on escric catalanista fa tres anys hauria escrit nacionalista. La derrota de les paraules la va assumir en Carod fa anys, l’han acceptada des de les CUP i ara s’hi apunta en Mas. UDC no sé si té res a dir-hi. UDC mereix capítol a banda, i en Duran un altre, no els faré, ja s’ho faran.
Els sense nom seguim orfes. Ara, descomptant el personatge i el partit, és l’única novetat al panorama nacional amb un mínim sentit de nació que s’han dit els darrers anys. Les carreterades van ser un crit de desesperació en front de l’absurd del cul de sac en que s’està convertint Esquerra (Republicana de Catalunya). El parèntesi també mereix un article, aquest potser sí que el faig un altre dia.
No sé que en traurem de tot plegat. Però això és millor què res.
A banda d’això la vida és massa curta per limitar-nos a somiar horitzons i seguir fent la puta i la ramoneta.
Potser és menys estèril anar fent petits passos i intentar recuperar els llençols perduts. Potser cal comprar algun llençol nou.
No esperava res del discurs d’en Mas , però m’ha sorprès agradablement. Ambigu i paradoxal. Pel país que tenim ja és això.
Hi falta cos doctrinal, al discurs i al pensament catalanista en general.
Perdoneu, on escric catalanista fa tres anys hauria escrit nacionalista. La derrota de les paraules la va assumir en Carod fa anys, l’han acceptada des de les CUP i ara s’hi apunta en Mas. UDC no sé si té res a dir-hi. UDC mereix capítol a banda, i en Duran un altre, no els faré, ja s’ho faran.
Els sense nom seguim orfes. Ara, descomptant el personatge i el partit, és l’única novetat al panorama nacional amb un mínim sentit de nació que s’han dit els darrers anys. Les carreterades van ser un crit de desesperació en front de l’absurd del cul de sac en que s’està convertint Esquerra (Republicana de Catalunya). El parèntesi també mereix un article, aquest potser sí que el faig un altre dia.
No sé que en traurem de tot plegat. Però això és millor què res.
19 de novembre 2007
BCN Hacking tour
Dissabte van fer una de les grans actuacions.
Era una actuació no programada, una cita bonus track després de grans hits de període anual com ara les mítiques actuacions per les festes de Gràcia o les magnífiques actuacions, enaltides convenientment per la nostra, com la de després del desallotjament del cine princesa o l’intent de recuperació per a l’ús públic de la antiga caserna de la Guàrdia Civil a les portes del Parc Güell rebatejada Kasa de la Muntanya pels privatitzadors d’espais en nom de la col·lectivització (ja em perdonareu però no tinc massa ganes d’extendre’m en això, les paradoxes de la llengua i les veritats revelades de les ideologies dominants mereixen articles a banda que no tinc massa ganes d’escriure).
Dissabte, deia, van fer una actuació magistral. Vint-i-dos mossos ferits és un gran èxit només superat pel Guàrdia Urbà que van deixar en coma a Sant Pere més Baix ja fa una temporada.
No tinc ni idea si realment els comandaments polítics van ordenar als mossos no actuar i deixar que destrossessin aparadors i mobiliari urbà. El problema és que m’ho crec.
Bé, esperem desficiosos la propera actuació tot recordant la tradició bullanguera de la Rosa de Foc que han glossat tot fent-ne panegírics els nostres cronistes més romàntics.
Era una actuació no programada, una cita bonus track després de grans hits de període anual com ara les mítiques actuacions per les festes de Gràcia o les magnífiques actuacions, enaltides convenientment per la nostra, com la de després del desallotjament del cine princesa o l’intent de recuperació per a l’ús públic de la antiga caserna de la Guàrdia Civil a les portes del Parc Güell rebatejada Kasa de la Muntanya pels privatitzadors d’espais en nom de la col·lectivització (ja em perdonareu però no tinc massa ganes d’extendre’m en això, les paradoxes de la llengua i les veritats revelades de les ideologies dominants mereixen articles a banda que no tinc massa ganes d’escriure).
Dissabte, deia, van fer una actuació magistral. Vint-i-dos mossos ferits és un gran èxit només superat pel Guàrdia Urbà que van deixar en coma a Sant Pere més Baix ja fa una temporada.
No tinc ni idea si realment els comandaments polítics van ordenar als mossos no actuar i deixar que destrossessin aparadors i mobiliari urbà. El problema és que m’ho crec.
Bé, esperem desficiosos la propera actuació tot recordant la tradició bullanguera de la Rosa de Foc que han glossat tot fent-ne panegírics els nostres cronistes més romàntics.
12 de novembre 2007
El silenci del Balandrau
Ahir vaig tornar al pirineu després de molt de temps de desintoxicació obligada per lesions i obligacions familiars. Al Balandrau no hi havia estat. Sense neu és una fita poc esportiva i sembla que la muntanya ha de passar per l'esport (si més no, sovint, ho sembla).
D'excursionisme i muntanya ja n'han parlat veus més autoritzades (aprofito per recomanar els dos blocs del tema que segueixo, muntanya.net i el xiruquero, són veus molt més autoritzades que la meva per parlar de muntanya i excursionisme).
Però avui volia parlar del silenci. Ahir feia un dia magnífic, amb sol i poc vent, i, per primer cop en molts anys, no ens vam trobar cap animal de dues potes a la muntanya (bé, vam veure de lluny un solitari dels cims i vam creuar-nos amb una parella quan ja baixàvem) i vaig veure més isards dels que havia vist sumats en tota la meva vida (que baixéssim per una ruta no massa ortodoxa segurament va ajudar molt).
Un dels meus records d'adolescent, en la fase poc sociable, són les excursions solitàries per indrets poc transitats i ahir vaig recuperar la vivència d'aquest record tot i anar acompanyat.
A vegades la muntanya sembla la rambla de les flors però, per sort, encara queden moments on el silenci brolla de les pedres.
D'excursionisme i muntanya ja n'han parlat veus més autoritzades (aprofito per recomanar els dos blocs del tema que segueixo, muntanya.net i el xiruquero, són veus molt més autoritzades que la meva per parlar de muntanya i excursionisme).
Però avui volia parlar del silenci. Ahir feia un dia magnífic, amb sol i poc vent, i, per primer cop en molts anys, no ens vam trobar cap animal de dues potes a la muntanya (bé, vam veure de lluny un solitari dels cims i vam creuar-nos amb una parella quan ja baixàvem) i vaig veure més isards dels que havia vist sumats en tota la meva vida (que baixéssim per una ruta no massa ortodoxa segurament va ajudar molt).
Un dels meus records d'adolescent, en la fase poc sociable, són les excursions solitàries per indrets poc transitats i ahir vaig recuperar la vivència d'aquest record tot i anar acompanyat.
A vegades la muntanya sembla la rambla de les flors però, per sort, encara queden moments on el silenci brolla de les pedres.
06 de novembre 2007
L’OpenOffice
Una de les coses importants per tal que la nostra llengua tingui futur és que tingui una presència normal i fàcil al món de les tecnologies de la informació (remarco el fàcil, no hauria de ser un sobreesforç fer les coses en català).
Una de les coses importants per tal que la llibertat en les tecnologies de la informació tingui futur és que sigui possible treballar amb eines potents, fàcils i que puguin ser explotades per tothom lliurement. El software lliure és això i moltes altres coses. N’hauria de fer un apunt un dia d’aquests perquè hi ha molta més tela de la què sembla i, els que em llegiu sovint ho sabeu, a mi no m’agraden massa els blancs i els negres.
L’OpenOffice és una eina que permet conjugar les dues coses importants que comento però avui només em faig ressò de la crida que fa en Jordi Mas per tal que la propera versió de l’OpenOffice en català surti completa.
Una de les coses importants per tal que la llibertat en les tecnologies de la informació tingui futur és que sigui possible treballar amb eines potents, fàcils i que puguin ser explotades per tothom lliurement. El software lliure és això i moltes altres coses. N’hauria de fer un apunt un dia d’aquests perquè hi ha molta més tela de la què sembla i, els que em llegiu sovint ho sabeu, a mi no m’agraden massa els blancs i els negres.
L’OpenOffice és una eina que permet conjugar les dues coses importants que comento però avui només em faig ressò de la crida que fa en Jordi Mas per tal que la propera versió de l’OpenOffice en català surti completa.
05 de novembre 2007
Canvi d’imatge
Alguns en diuen madurar, d’altres fugir. Jo en dic, simplement, maquillar la bèstia segons el moment. Ben mirat no és tant simplement. Fa dies que tinc ganes de farcir una mica el bloc.
Un bloc, si més no aquest, no pretén ser un fet només onanista malgrat que tot bloc, penso, és principalment una manera d’estimar-se. D’estimar-se a si mateix i a algunes circumstàncies que ens envolten.
Ja fa temps que volia donar una mica més de vida al bloc, afegir-hi coses més o menys permanents i ajudar una mica a la interactivitat. No sé si me’n sortiré, perquè la continuïtat i aquest bloc han estat renyides i a la meva edat és difícil canviar.
De moment començo amb una enquesta sense sentit, com tantes altres coses. A veure si algú té l’humor de dir-hi alguna cosa.
Finalment, no sé si els que em llegiu no comenteu res perquè no hi ha res a comentar o per alguna altra raó, però m’agradaria poder llegir comentaris més sovint, perquè seria senyal de que he aprés a escriure.
Un bloc, si més no aquest, no pretén ser un fet només onanista malgrat que tot bloc, penso, és principalment una manera d’estimar-se. D’estimar-se a si mateix i a algunes circumstàncies que ens envolten.
Ja fa temps que volia donar una mica més de vida al bloc, afegir-hi coses més o menys permanents i ajudar una mica a la interactivitat. No sé si me’n sortiré, perquè la continuïtat i aquest bloc han estat renyides i a la meva edat és difícil canviar.
De moment començo amb una enquesta sense sentit, com tantes altres coses. A veure si algú té l’humor de dir-hi alguna cosa.
Finalment, no sé si els que em llegiu no comenteu res perquè no hi ha res a comentar o per alguna altra raó, però m’agradaria poder llegir comentaris més sovint, perquè seria senyal de que he aprés a escriure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)