Sóc un fan del programari lliure, tot i ser conscient dels inconvenients que pugui tenir, cosa que ha fet interessar-me per la cultura lliure, el hackerisme (que no té -hauria de tenir- res a veure amb la pirateria). La meva experiència en aquest món -complementària a la meva experiència professional regular que funciona sobre un món absolutament clàssic de producció de programes, amb llicències i pocs serveis- m'ha creat algunes dificultats filosòfic-legals importants.
La part legal crea les dificultats pròpies de viure en un estat en que fer les coses ben fetes i legalment és complicadíssim, i em temo que això no ho arreglem amb la independència... (Per cert, si algú sap que nassos cal fer per poder cobrar legalment una feineta petita, sense solució de continuïtat, pagant tots els impostos legítims i que no sigui més car fer la feina que no fer-la que m'ho digui).
Els problemes filosòfics tenen a veure amb la part professional. Resulta que els que fan o col·laboren amb el programari lliure també mengen i d'un lloc o altre han de sortir les misses. La solució seria la subvenció (d'empreses o dels estats) però no sé fins a quin punt això compleix les quatre llibertats de'n Richard Stallman. Del puritanisme del senyor Stallman en parlaré un altre dia, però en tot cas és la referència filosòfica (i en bona part tècnica) de tot el moviment. O potser vendre serveis i personalitzacions, però tampoc tinc massa clar el què.
Ara com ara m'inclino per opcions més voluntaristes, però el meu esperit àcrata va rossegant-me la consciència.
31 de març 2006
24 de març 2006
Mites i fites
Hi ha mites de l'imaginari col·lectiu, no sé qui va inventar aquest concepte però mereix una investigació, que no permeten la evolució racional de les coses. Perquè el nostre funcionament no és estrictament racional. Si fóssim racionals, estrictament racionals, el tema d'ETA ja estaria resolt fa temps. Però els conflictes no són racionals, són passió i instint.
El nostre mite modern sobre la racionalitat ens fa confondre els mecanismes sobre on funcionen les nostres accions (el detall) i els extrapolem al funcionament col·lectiu... Bé, més que extrapolar el que és, extrapolem el que hauria de ser.
Ara la fita de l'alto al foc en la no-guerra del país basc ha agafat a alguns mitòmans amb el peu canviat, i no serà per manca de temps per preparar-se.
El conflicte basc no l'ha acabat d'entendre mai, suposo que és perquè no he entès mai massa els conflictes d'arrel carlina. Però ara tenim una fita, una foto diferent de l'habitual i una veu també diferent (no penso que sigui casual que el comunicat l'hagi llegit una dona).
Però cada dia estic més convençut que l'alto al foc és conseqüència (no tant sols, però sobretot) de l'atemptat de l'onze de març de fa dos anys a Madrid, que ha fet anacrònica la lluita armada nacional i de classe per crear la lluita entre el genèric del mite racional i el mite no racional (que no és ben bé el mateix que irracional).
Però intel·lectualment ens agafa a tots amb el pas canviat (el nou paradigma, no la treva).
El nostre mite modern sobre la racionalitat ens fa confondre els mecanismes sobre on funcionen les nostres accions (el detall) i els extrapolem al funcionament col·lectiu... Bé, més que extrapolar el que és, extrapolem el que hauria de ser.
Ara la fita de l'alto al foc en la no-guerra del país basc ha agafat a alguns mitòmans amb el peu canviat, i no serà per manca de temps per preparar-se.
El conflicte basc no l'ha acabat d'entendre mai, suposo que és perquè no he entès mai massa els conflictes d'arrel carlina. Però ara tenim una fita, una foto diferent de l'habitual i una veu també diferent (no penso que sigui casual que el comunicat l'hagi llegit una dona).
Però cada dia estic més convençut que l'alto al foc és conseqüència (no tant sols, però sobretot) de l'atemptat de l'onze de març de fa dos anys a Madrid, que ha fet anacrònica la lluita armada nacional i de classe per crear la lluita entre el genèric del mite racional i el mite no racional (que no és ben bé el mateix que irracional).
Però intel·lectualment ens agafa a tots amb el pas canviat (el nou paradigma, no la treva).
20 de març 2006
Penses o dissenyes
Avui està sent un dilluns dur, de ressaca, com si hagués anat al magnífic espectacle de ball de bastons de divendres al vespre. No hi vaig anar, de fet una noia em deia que sóc massa antic per aquestes coses. Segurament. I massa anglòfil. He tingut un matí inoperatiu, d'aquells que et fan pensar que hi ha dies que seria més productiu per l'empresa si m'haguessin donat festa. Mentre intentava despertar-me, he aprofitat per fer el repàs de les fonts de pensament habituals, de les que pensen com jo (poques) i de les que pensen diferent (la majoria), no té massa sentit redundar en el que tu penses, és més emocionant i interessant llegir gent que té visions cosmològiques i culturals diferents a la teva, fonamentalment perquè penso que el pensament col·lectiu sorgeix de la circulació de petits retalls d'idea sovint paradoxals.
Llegint el bloc de l'Alcoberro he trobat aquesta entrevista a Daniel Dennet, senyor del que no en coneixia ni l'existència ni les seves idees (de fet les idees segueixo sense conèixer-les, el gènere de l'entrevista hagiogràfica té el petit problema que no permet entrar a fons en les contradiccions del plantejament ni en la solidesa del seu pensament).
He llegit amb fruïció l'entrevista, perquè parla del tema que més m'apassiona filosòficament, després del dels processos de pensament, que és com és i com funciona el món. Ja he dit en alguna ocasió que sóc creient, segurament heterodox com ho és en si mateix la revelació d'on prové la meva fe, però em pensava que ningú posava en dubte que les especies evolucionen per un procés de selecció dels individus millor adaptats (i els homes som una espècie animal). Que encara hi hagi gent que cregui en el creacionisme (a banda d'indicar que no s'han llegit el Gènesi on el món és creat dues vegades) em preocupava relativament poc, els creacionistes purs no pretenen ser científics, i per selecció natural haurien de desaparèixer. Però com diu aquest senyor a la resposta de la primera hi ha els partidaris del Disseny Intel·ligent que parlen sense parar d'això basant-se en dades de fonts que, en principi, estan lliures de sospita i -això ho afegeixo jo- aplicant el mètode científic (versió divulgadora) defensen aquesta pseudoteoria com una teoria homologable científicament. Tampoc es que els defensors del Darwinisme (entre els que m'hi podeu comptar genèricament) en la vesant divulgadora siguin excessivament rigorosos amb el que defensen (de fet penso que el Muy Interesante ha fet mal al prestigi de la ciència real), y aquesta entrevista hi ha alguna afirmació que no és gaire rigorosa (sigui per manca d'espai, sigui perquè l'humanista contemporani no pot saber prou de tot el coneixement enciclopèdic, sigui perquè algunes imprecisions poden ajudar a la causa).
Però el que m'ha cridat l'atenció dels molts temes que toca de trascantó és la idea que el que fa revolucionari el Darwinisme és que planteja, contra la intuïció social, que no cal una estructura gran i complexa per crear petites coses. Això és una cosa que lliga amb un dels meus camps preferits de filosofia (i de feina) que és la presa de decisions directament per ordinador o simplement assistides per ordenador. La gran pregunta, mecanismes biològics a banda, està en quin es el procés per generar noves idees i, sobretot, que es el que fa que aquestes idees siguin o no validables.
Llegint el bloc de l'Alcoberro he trobat aquesta entrevista a Daniel Dennet, senyor del que no en coneixia ni l'existència ni les seves idees (de fet les idees segueixo sense conèixer-les, el gènere de l'entrevista hagiogràfica té el petit problema que no permet entrar a fons en les contradiccions del plantejament ni en la solidesa del seu pensament).
He llegit amb fruïció l'entrevista, perquè parla del tema que més m'apassiona filosòficament, després del dels processos de pensament, que és com és i com funciona el món. Ja he dit en alguna ocasió que sóc creient, segurament heterodox com ho és en si mateix la revelació d'on prové la meva fe, però em pensava que ningú posava en dubte que les especies evolucionen per un procés de selecció dels individus millor adaptats (i els homes som una espècie animal). Que encara hi hagi gent que cregui en el creacionisme (a banda d'indicar que no s'han llegit el Gènesi on el món és creat dues vegades) em preocupava relativament poc, els creacionistes purs no pretenen ser científics, i per selecció natural haurien de desaparèixer. Però com diu aquest senyor a la resposta de la primera hi ha els partidaris del Disseny Intel·ligent que parlen sense parar d'això basant-se en dades de fonts que, en principi, estan lliures de sospita i -això ho afegeixo jo- aplicant el mètode científic (versió divulgadora) defensen aquesta pseudoteoria com una teoria homologable científicament. Tampoc es que els defensors del Darwinisme (entre els que m'hi podeu comptar genèricament) en la vesant divulgadora siguin excessivament rigorosos amb el que defensen (de fet penso que el Muy Interesante ha fet mal al prestigi de la ciència real), y aquesta entrevista hi ha alguna afirmació que no és gaire rigorosa (sigui per manca d'espai, sigui perquè l'humanista contemporani no pot saber prou de tot el coneixement enciclopèdic, sigui perquè algunes imprecisions poden ajudar a la causa).
Però el que m'ha cridat l'atenció dels molts temes que toca de trascantó és la idea que el que fa revolucionari el Darwinisme és que planteja, contra la intuïció social, que no cal una estructura gran i complexa per crear petites coses. Això és una cosa que lliga amb un dels meus camps preferits de filosofia (i de feina) que és la presa de decisions directament per ordinador o simplement assistides per ordenador. La gran pregunta, mecanismes biològics a banda, està en quin es el procés per generar noves idees i, sobretot, que es el que fa que aquestes idees siguin o no validables.
16 de març 2006
Informes
Una part de la meva feina és fer informes. És una part que no m'agrada, bàsicament perquè he d'escriure el que el client (en aquest cas el meu cap) vol llegir, i no sempre el que vol llegir i el que jo penso és el mateix. Un informe són unes dades (en el meu cas llistats de tecnologies) i propostes de solucions que han d'ajustar-se a la idea que el meu client té sobre la tecnologia (o al que ha venut a algun client despistat en algun dinar de negocis després del cafè i amb l'autocontrol minvat per efluvis etílics no sempre justificables o per la eufòria que provoca un excés de zeros a la dreta d'una xifra).
Però els informes honestos, ben fets i fets quan toca són gairebé imprescindibles per no errar en temes que no domines prou o que domines massa i n'has perdut la perspectiva escèptica. De fet un informe ben fet és molt difícil de fer, és lent i requereix un esforç important (segurament per això són tant cars).
Dels informes que vaig fent acostumo a tenir-ne dues versions: la meva interna, sense polir, plena de notes al marge, paperets, fulls arrencats d'una llibreta i un llistat de fonts de coneixement no sempre lícites, i una altra polida, perfectament escrita, amb moltes certituds, passant de puntetes pels aspectes polèmics i políticament correcta.
Tothom fa més o menys el mateix. El segon informe té una única virtut, em dóna de menjar.
Voldria pensar que els informes que demana el govern són versions polides de la primera versió i que serveixen per fer-se una idea de quina és la realitat i permeten als tècnica prendre les decisions més adequades. De fet en la meva candidesa optimista (ser creient té això, permet tenir un optimisme irreductible i una confiança sorneguera en la naturalesa humana) estic plenament convençut de que la majoria són bons informes.
Però els informes honestos, ben fets i fets quan toca són gairebé imprescindibles per no errar en temes que no domines prou o que domines massa i n'has perdut la perspectiva escèptica. De fet un informe ben fet és molt difícil de fer, és lent i requereix un esforç important (segurament per això són tant cars).
Dels informes que vaig fent acostumo a tenir-ne dues versions: la meva interna, sense polir, plena de notes al marge, paperets, fulls arrencats d'una llibreta i un llistat de fonts de coneixement no sempre lícites, i una altra polida, perfectament escrita, amb moltes certituds, passant de puntetes pels aspectes polèmics i políticament correcta.
Tothom fa més o menys el mateix. El segon informe té una única virtut, em dóna de menjar.
Voldria pensar que els informes que demana el govern són versions polides de la primera versió i que serveixen per fer-se una idea de quina és la realitat i permeten als tècnica prendre les decisions més adequades. De fet en la meva candidesa optimista (ser creient té això, permet tenir un optimisme irreductible i una confiança sorneguera en la naturalesa humana) estic plenament convençut de que la majoria són bons informes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)