Entrades

Aquell cansament que ja no es nota

Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del dia a dia, de la pressa, del confort, de tot allò que tenim davant i del que no sabem què fer-ne. Tenim pensaments intrusius associats als nostres rituals i al nostre desenvolupament personal i acabem buscant profetes amb pensament d'autoritat. Sovint per trobar un totem dels nostres errors. I posem tot el que nosaltres pensem que és assertivitat al servei de tot això. És l'esgotament de joventut. Un esgotament que ja no es nota.

I demà serà un altre dia

Amb els anys he anat veient que quan algú diu no penedir-se de res sol tenir una ombra molt gran de recança del que ha fet i, sobretot, del que ha deixat de fer. Les autojustificacions empoderades acostumen a dir més de les mancances que de les seguretats. Hem aprés a pensar sobre newsletters que ens ofereixen un nou catecisme del que està bé i, sobretot, del que hem de pensar (científicament, no fos cas) de tot allò que grinyola amb la moralitat. Ens encanta la moralitat però fem veure que no i, sobretot, fem veure que fem ciència enlloc d'onanisme mental. I ens enfadem. Ens enfadem molt quan algú grata sobre els raonaments. De fet el nou sacerdotat fa escolàstica pensant que no en fa (i menyspreant l'escolàstica, no fos cas que ens hi trobéssim atrapats). I qui dia passa any empeny i demà serà un altre dia.

Allò dels balanços i l'any nou

Una de les gràcies de repensar l'any quan ho marca la vida civil del nostre entorn és que ho fem amb un ritme de treball bastant de creuer, sense estridències estranyes i sense començar realment res de nou. Els xocs que et fan sentir estrany queden una mica més lluny del que estem acostumats i les litúrgies socials ajuden a recordar qui ets. Ara, després de quatre anys francament durs em puc aturar a pensar què vull fer i com vull fer-ho. Aturar-se és un eufemisme amb bastanta mala folla, que voleu que us digui. Però ja ens entenem, oi? Un cop entres a la dinàmica de noves famílies (que no són ni sí, ni no ni el que fem veure que volem dir) costa molt viure amb naturalitat la dissonància entre paraules, realitats i desitjos. Veig molts dubtes vitals al meu voltant, moltes pors de coses que, francament, per a mi són una collonada. Veig també una insistència en lluites de farts de sopes i molt paternalisme de qui té la vida resolta des de el bressol. Fa certa por pensar les conseqüèn

Crònica de l'any de la ressaca

Ens vam engorilar tots plegats i pensàvem que aquest any seria un any normal, sense estridències. El retorn del riu a la llera està sent lent i sembla que ens està quedant una llera nova. Les circumstàncies personals són això: personals. Però la vida de cadascú no és una illa i la bogeria pandèmica ha reconstruït les nostres tries. Per bé i per mal. A mi, personalment m'ha afavorit (també pot ser el meu conformisme patològic que em fa trobar coses positives a gairebé tot). En tot cas, si no et vols moure gaire i no et deixen no cal donar gaire explicacions per no fer-ho. Tot plegat està quedant com la inèrcia d'unes decisions preses sense saber gaire a què ens enfrontem i allò de l'experiència i les cartes que han sortit. Les que van sortir al juliol per ser més precisos. En fi, que toquem fusta i que els reis d'Orient (els savis d'orient que diu el cànon) ens duguin un any més assossegat.  

Revisió de vida

  Quan la pressió dels prescriptors oficials xoca amb la teva vida pots revoltar-t’hi o fer com Montaigne i tancar-te al teu cau i filosofar sobre la vida i la mort. El problema ve quan no tens ni els duros ni la llibertat d’un diletant. De fet el problema ve quan no saps gaire en quin lloc t’ha deixat la vida. Sí, parlo de mi. Sempre parlem de nosaltres. Res és res més enllà de nosaltres. Malgrat tot. Ahir escoltava el sermó fals de la gran broma d’un dels nostres místics actuals i pensava que hauria de fer una gran broma com aquella a la vida i a en Morth. Una cosa divertida dels nostres temps és que tant la reacció com l’ultramodernitat es permeten el luxe de fer-se dir dissidents. Són dissidents amb aspiració de mainstream. Tots pretenen emancipar-nos des de els seus cims. Però, per sort, malgrat que no es pot dir tot perquè hem recuperat els delictes d’opinió ara les eines ens permeten petites discrepàncies de les que no viurem. Però sempre ha estat així: de la discrepància

Diumenge de rams

 Avui hem celebrat rams sota teulada. I no plou. Ha estat un dia estrany. Les coses que van passant amb qui dia passa any empeny sembla que han ressorgit avui. Segurament estic caient en allò que tant critico de fer pornografia sentimental... o vital. En tot cas estic bastant bloquejat. Tinc la sort de tenir un tarannà optimista i acostumo a menystenir les garrotades que va fotent la vida. No, no és la falsa resignació cristiana que tanta burla ha recollit. És, simplement, allò de pensar "si té remei per què et preocupes. Si no en té per què et preocupes." En fi, que fent vida sota teulada ens en sortirem d'una manera o altra.  

Destret

Ara que si fem cas de les notícies Barcelona torna a cremar és un bon moment per mirar-nos-ho amb un punt d'ironia des de lluny.  Si no seguís les notícies ni me n'hagués assabentat. Per això hi ha qui es pot permetre dir que Barcelona ara és un desastre per culpa dels disturbis. Dels dels anys 80 no se'n van assabentar ni per la premsa i així anem fent. Barcelona (i Catalunya darrere) va fer la revolució industrial amb una guerra civil gens soterrada i amb bullangues de veritat als carrers de la ciutat. I va reeixir. Fonamentalment perquè som una ciutat (i un país) disfuncional que no viu de la burocràcia. El poder queda lluny i fer carrera a l'statu quo requereix sacrificar massa coses: ho van intentar Prim, Figueras i Pi i Margall amb resultats perfectament contrastables. Aquesta mena de por estranya de nens malcriats de primer món que ens crea contradiccions flagrants com la de idealitzar la rosa de foc i plorar per uns disturbis que, per ara, no han arribat ni a la