diumenge, 17 de febrer de 2008

Excursió en cotxe

Potser hauria d’haver escrit excursió amb cotxe, sovint jugar massa amb la llengua fa que els que no en sabem gaire la vessem.

El meu genoll està en vaga i no estic per fer gaires excursions a peu. Alguns em recriminaran que això no és excursionisme. No penso que ho sigui, però això de fer excursions amb cotxe crec haver-ho sentit a algun lloc. Vam anar a voltar pel Penedès. Territori pràcticament desconegut per mi. No se m’havia passat pel cap passejar-me per aquelles terres. No hi ha grans reptes esportius i queda fora dels meus territoris coneguts. Vam voler fer-la cultural i gastronòmica, es a dir, doblement cultural.

Primer de tot, i pràcticament per casualitat, vam anar a veure el castell d’Olèrdola. Restes preiberes, iberes, romanes i medievals. Necròpolis excavades a terra (la quantitat de canalla enterrada impressiona), muralles i restes de pedres que te les creus perquè te les expliquen. Passejar una mica només, el que el genoll protesta.

Després una volta amb cotxe entre vinyes vam parar a dinar en un restaurant d’aquells que en diuen de classe mitjana (és a dir, d’aquells que el compte fa mal però tant pots gaudir-los com sortir-ne escaldat, aquest cop vam gaudir-lo a costa de desequilibrar el pressupost durant una temporadeta).

Segurament va ser una excursió de la renaixença o un pel noucentista fins i tot. Potser ara les excursions han de ser una altra cosa. O potser només estic rient-me de mi mateix.

dijous, 14 de febrer de 2008

Societat preventiva

Després de molt temps fent crítica despietada a la pietosa guerra preventiva d'en Bush jr., avui els sindicats del món educatiu convoquen una vaga preventiva (tots no, hi ha alguna excepció). La convocatòria és, naturalment, un èxit.

El terreny és adobat i els mestres, després de renegar dels sindicats, la fan. En defensa de la seva seguretat (a tots ens maregen els canvis, sobretot si no sabem ben bé per on van) i en defensa de la seva dignitat. La dignitat és més important del que sembla i entre tots plegats estem abocant als professionals altament especialitzats al quixotisme per la dignitat.

Parlen d'escola pública i de por a la privatització, com si la titularitat de l'escola fos garantia de res més que del seu lloc de treball (i ni així, però no costa gaire mantenir la faula). Jo sempre m'he cregut més allò d'una escola de qualitat i gratuïta per tothom que no pas una escola de titularitat pública. Però el debat no és aquest, això només és l'arma per somoure els ressorts més ideologitzats.

Si ens hi fixem una mica, els mateixos sindicats generalistes que criticaven amb duresa la vaga de metges de dimarts per corporativista (i passaven de puntetes per la de conductors d'autobús que pot acabar-los costant les eleccions sindicals a TMB) s'han apuntat a una vaga promoguda per un sindicat díscol (l'únic que no va signar el pacte nacional per l'educació) i altament corporativista. Tan corporativista que pretén que la llei d'educació l'han de fer ells i no el parlament. Si més no curiós.

Ben mirat som una societat preventiva. Però no sabem massa de què ens hem de prevenir.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Lo tuyo es puro teatro

El bolero té l'encant del desengany, d'allò que no és mai del tot, de l'amargor de l'enyorança i sembla l'himne del país.

Segurament el noucentisme va ser una fugida de la frivolitat del cuplet, que és l'aleteig de les papallones noucentistes i de l'alegria del diner fàcil dels qui en tenien -i podien ignorar les bombes i les pistoles dels bons (les dels dolents diu que eren seves, però ves a saber)-.

Ara parlem d'històries d'amor mentre els purs -corre pel país, per les espanyes i per Europa un corrent de purs accelerat i profund- demanen el retorn a la puresa.

Penitengiacite: El món és corrupte.
Ja ho sabíem, nosaltres no som d'eixe món.

El noucentisme odiava al botiguer i al pagès, malgrat que la gaughe divine ens volgués fer creure que eren botiguers (cap botiguer hagés fet el número de vetlla d'armes d'en Xènius quan va rebatejar-se Eugenio).

Ara com ara som carn de bolero, corason loco. Però només podem cantar-lo com aquell qui enyora l'amor de l'amant cràpula.

El bolero és el sí però. Prefereixo el tango, com els purs. Posar punt allà on va punt i coma on coma.

Potser no és ni això ni allò. Les imatges cadascú se les fa seves com pot i el cristall té impureses i és de color del gos com fuig.

En Xènius en plena vetlla d'armes va cantar el bolero. És el destí de qui no vol entendre res.

dissabte, 2 de febrer de 2008

El Rei en Jaume





566. E a en tant alguns dies con nos haguessem en cor danar a Poblet, e de seruir la Mare de Deu en aquell logar de Poblet, e fossem ja partits Dalgezira, e fossem en Ualencia, a nos cresque la malaltia: e plach a nostre Senyor que no complissem lo dit uiatge que fer uoliem...










Jo també m'apunto a la darrera sortida d’en Partal. No feu cas de la data, sóc fora i l’efemèride és la que és.