dimarts, 23 de juny de 2009

Darrer Sant Joan lliure

Potser no serà el darrer, perquè la capacitat de ressorgir de les nostres tradicions populars és digna del fènix.

La nostra cultura ha estat vençuda per la cultura de la por.

Hi ha qui diu que per desig d'aculturització, jo penso que simplement per misèria i ignorància, l'ajuntament de Barcelona s'ha carregat les fogueres de Sant Joan i, ara, en nom de la seguretat ens carregarem el poder usar petards lliurement.

Ja fa temps que estic esfereït del despotisme amb que ens tracta la jerarquia política i intel·lectual (per dir-ho d'alguna manera). De fet molts cops som nosaltres mateixos que exigim que ens tractin així.

Hem perdut tant la tolerància al risc que veus tots els nanos amb rodetes a la bicicleta i casc. A mi em té esfereït... i no sé que faré quan em toqui a mi.

Ara sembla que no deixarem que els nanos puguin fer servir bombetes. O més ben dit, ara inventarem que el veí ben pensat i prudent pugui denunciar-nos per que els deixem jugar amb les bombetes.

Ja ho sé, m'estic tornant molt punk. No sé si és regressió a la infància o simplement que acabem tenint-los massa plens. No cal dir el què.


*La imatge l'he modificada de Artuditu i el Bloc Mil·lenari.

dissabte, 20 de juny de 2009

Tots els colors del verd (Vacances a Tavertet I)

No vull espatllar-ho amb una fotografia.

Trescant, al capvespre, per les parets de Tavertet he pogut recordar que el verd són molts colors. He pogut gaudir-ho acompanyat per la M. i això és notícia. L'amor a la muntanya és pot explicar, però s'ha de viure... Encara que només sigui, com diu ella, per fer-me feliç.

Una escapada entre setmana pels racons més transitats del Collsacabra sense trobar-hi ningú, abans que les vacances de l'escola converteixin aquells verals en un pati sorollós i, a vegades, tendre, és un plaer difícilment explicable.

Al capvespre silenci. I penseu que silenci és un estat d'esperit i de ment que no podem transmetre en un audiovisual. Si més no encara no n'he vist cap que ho endevini.

Però aquest cop els colors han estat més intensos que el silenci, perquè amb un únic nom podíem dir una vintena de colors diferents... més intensos o més morts, més nets o més ambigus. Però vius o morts radiaven pau i rauxa.

Radiaven, sobretot, esperança i somriure.

dilluns, 8 de juny de 2009

Reflexions post... electorals

Ja hem votat (alguns). Malgrat la que està caient els del PSC-PSOE (combineu-ho com pugueu) han tornat a guanyar a Catalunya, com sempre que no votem per la Generalitat...

Esquizofrènia, telecinco, total acaben manant sempre els altres?

Segurament tot això i molt més.

A Espanya surt un diputat obertament xenòfob (UPD) provinent de l'esquerra, perquè l'esquerra no es salva d'aquests pecats malgrat que sigui l'esquerra qui etiqueti això de pecat mortal.

Al principat som integristes religiosos i, naturalment, votem PSC.

A les illes i a València ja s'ho faran, a vegades els principatins volem donar lliçons que no hauríem de donar. No hi tenim dret.

Del sobiranisme, independentisme i altres ismes que comencem a afegir-los al papanatisme (jo el primer) en parlaré un altre dia, perquè a vegades sembla que en nom de les maximitzacions el que fem és el paperina.

No entenc què a Convergència celebrin aquests resultats. Els de Esquerra mengen a part, ja ho sabem.

No entenc tota aquesta forolla que fem sobre una suposada abstenció sobiranista, que segur que hi és, però si hi ha qui prefereix desertar perquè els que es presenten no són perfectes, pitjor per tots però ja s'ho faràn... No farem país des de la dimissió.