dimarts, 25 de maig de 2010

Caminades

Aquest solet que fa crida cap al bosc.

Sí, jo sóc excursionista no alpinista i molt menys esportista. La muntanya és una part del excursionisme i si vols anar segons a on cal una mica de tècnica (mig oblidada) i una mica de forma física (molt deixada).

L'espai de l'excursionisme no és només l'espai salvatge. No entenc, ni sé entendre, l'entorn sense l'home (la humanitat seria més correcte políticament, oi?).

L'excursionisme és una de les meves passions, és un instrument de gaudi i de coneixement... de l'espai, de les persones, del passat i del present. I sense això no m'interessa.

L'excursionisme, tal com el visc jo, és una part més de l'espai espiritual individual que vull viure.

Mai no m'havia plantejat deixar alguna cosa intangible, una manera de viure o un pensament, fins que ha nascut el meu fill. I si alguna cosa m'agradaria que li quedés és el que és per mi l'excursionisme. Tant em fa si després li ve de gust calçar-se les botes i trescar pels avencs si entén el que he viscut. El que ell visqui és cosa seva.

Bé, avui no pot ser però tinc moltes ganes d'anar bosc enllà.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Els fills, com tot ocell sortit del niu, fan el seu camí, el seu vol en aquest cas, que gairebé sempre difereix del dels seus pares.
Si puc parlar de mi et diré que tinc una noia i un noi, cap dels dos fa excursionisme regularment. Però en una cosa important crec que he reeixit: la seva admiració i respecte per la natura.
Apa, quan puguis, cap al bosc!.

esparver ha dit...

Malament si no fan el seu camí.

El bosc crida, però poder anar-hi ara com ara està complicat.