dissabte, 23 d’octubre de 2010

Casa meva sempre té les portes obertes

... vingui qui vingui. Perquè, tot hi haver-hi cases d'algú, casa meva és casa teva. Això sí, dutxa't abans de venir i les bestioletes no humanes deixa-les a la porta. Potser un altre dia podem filosofar sobre animals-persona i persones-animal.
Si no vols carn farem peix, si tampoc vols peix menja't només les mongetes, no hi poso xorís per si de cas. Però jo em menjaré el conill amb cargols que tinc al foc, la penitència alimentària no la faig ni per quaresma... potser algun dia t'explicaré per què.

No vols que vingui un senyor gran al que li atribueixes un poder excels sobre les conciències. Et dirè un secret: té més poder sobre els que no voleu que vingui que sobre els altres: creients i indiferents. Si vol venir a casa posaré un plat més a taula, no penso que vulgui venir: ja l'hauran atabalat prou.

Dius que tallaran carrers i que s'hi gastaran molts diners. Segurament, diumenge passat ningú em va preguntar si em semblava bé que tallessin els carrers del voltant de casa perquè uns quants de la secta més important del món (els esportistes) circulessin en calces, ni si em semblava bé pagar les hores extres dels amabilissims urbanos que vigilaven que no circulés per on volia circular. Servituds de que no tothom pensi igual, la llibertat és això.

Que què faré jo d'aquí quinze dies? Marxar de Barcelona, de la mateixa manera que vaig marxar per les olimpíades. Les multituds m'atabalen i els cultes a la personalitat em posen trist, com deia aquell: no era això companys.