Ves al contingut principal

En Salvador Sostres

Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada.
Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més.

Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls.
Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants. 

Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill has de tenir nassos de créixer una mica i acceptar que t'has fet gran, has de tenir la mínima força d'esperit per poder construir alguna cosa i no viure de fer el llepa de gent de molta més categoria que no pas tu, si no al final la baba enfarfega i deixa buit el fons de l'ànima.

Però tan hi fa, qui no s'adona que les seves crítiques a la barbàrie són les mateixes que fa la gouche divine, que no hi ha gaire diferència entre el pijoecologísme de ciutat i l'anti-ruralisme caduc sostrià: són dues imatges del mal noucentisme caduc, i acaben igual que en Xènius: vestits de "bomberu" passejant per on no toca.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
A mi em dona la sensació que és un d'aquells cassos en que la persona ha creat un personatge que, finalment, ha fagocitat la pròpia persona que el va crear.
esparver ha dit…
Els articles que ha escrit sobre el nen que es va ofegar a una piscina i la conclusió anti-esplai/anti-escoltinme/anti-excursionisme m'han acaba de carregar els neulers.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.