dijous, 24 de novembre de 2011

Passa el temps

Vam seure a la terrassa d'un bar d'aquells d'anar ràpid, però dels que pensen en els clients: quatre diaris i dos esportius. Trobes a faltar-ne algun en català, però això a Barcelona està a la llista dels impossibles. I el cafè és de categoria A.

Dintre sona la versió mítica de l'Hotel Califòrnia dels Gipsy Kings. Cremem cigarretes de final de tardor. Cigarretes de tornada, al final de la tardor. No parlem de política. Mai no n'hem parlat, penso. Llistem penes, algunes fútils, d'altres serioses. Confessem somnis, alguns, ens en callem d'altres.

El cafè em deixa un gust amarg. Agredolç com la salsa infecta del restaurant xinés de la cantonada. El cafè no és cartesià. La vida no és cartesiana i jo tendeixo a descuidar massa els amics, penes de solitari. I tot té la seva banda sonora.