divendres, 17 d’agost de 2012

Onades i calors

Fa calor. És estiu. No hauria de ser notícia.

Sembla una tautologia però el nostre sistema de comunicació en fa grans escarafalls. Potser perquè la tècnica encara no ens permet regular la temperatura de la terra prement un botonet.

Ja fa temps que no segueixo les notícies regularment, ni diaris ni ràdios ni televisió. I no per manca de voluntat, ni tant sols perquè a internet trobes noticies especialitzades en el que t'interessa sense haver de passar pels reculls dels mitjans de comunicació per a tots els públics. Ho trobes si descartes tota la merda que embruta el senyal que corre pel canal principal.

Deia que no segueixo les notícies. No tinc temps de fer-ho. Més ben dit, hi ha coses que em criden més l'atenció més enllà de les obligacions que porta la feina i la família, A estones, ho trobo a faltar.

No és pot fer filosofia sense saber coses. No es pot fer ciència sense dades empíriques. No es poden fer matemàtiques sense axiomes. L'espontanietat és l'excusa de l'inculte. Però ben mirat la informació està plena d'errors i d'irrealitats (en el supòsit, arriscat, que la realitat sigui alguna cosa).

Ara com ara ens gronxem al ritme massa ràpid dels esdeveniments sense badar entre les onades que ens acompanyen enllà.  

dijous, 16 d’agost de 2012

El meu pare

Ja fa bastants dies que no he escrit cap article nou al bloc. No n'era capaç.

El bloc és un divertimento que em serveix per posar en clar idees que corren borroses al meu cap. Idees que en general estan desordenades. No sóc un bon escriptor i, a més a més, em fa vergonya que la gent propera sàpiga el que penso. De fet, molt poca gent que em coneix personalment sap de l'existència d'aquest bloc o, si més no, associa la meva cara amb l'esparver.

Ara ja fa més d'un mes que va morir el meu pare després d'unes setmanes a l'hospital d'aquelles d'ara ens en sortim adés anem enrere. Era jove per morir; avui en dia morir amb setanta anys és morir jove. I les malalties que tenia no semblaven tant greus com van acabar sent.

El meu pare va dedicar-se a l'ensenyament tota la vida. Era professor (mai no li havia agradat que diguessin que era mestre, no ho era de carrera i, no sé gaire per què, no li agradava el mot). Però no va fer altra cosa que ensenyar, fins i tot, un cop jubilat va fer classes a la presó. No sabia, ni volia, fer altra cosa. L'atreien molt els alumnes problemàtics i tenia una mà especial per ells.

Era físic. El rigor de la ciència l'aplicava en tot: Les coses només es poden fer ben fetes. A casa les converses de sobretaula, amb una mica de desesperació de les joves, podien anar d'astronomia o d'espais euclidians. Amb la mateixa naturalitat que criticava al crítics amb en Van Gaal  o la darrera atzagaiada municipal.

Era catòlic. Amb senzillesa, amb naturalitat i sense esoterismes.Sé que pot semblar contradictori, però en ell no ho era. No era un espiritual, la manera com vivia l'església era radicalment racional (procurava anar a missa a llocs on el nivell intel·lectual de l'oficiant fos presentable. Desgraciadament, això no és fàcil).

A casa hi tenia moltíssims llibres. Poques novel·les. Moltíssims llibres d'història, filosofia i política. L'apassionava el país: Catalunya, naturalment.

Algunes coses m'han quedat, d'altres les he construïdes al meu racional d'una manera diferent.

Aquest article vol ser-ne un rèquiem i un recordatori d'algunes petites coses.