Ves al contingut principal

El meu pare

Ja fa bastants dies que no he escrit cap article nou al bloc. No n'era capaç.

El bloc és un divertimento que em serveix per posar en clar idees que corren borroses al meu cap. Idees que en general estan desordenades. No sóc un bon escriptor i, a més a més, em fa vergonya que la gent propera sàpiga el que penso. De fet, molt poca gent que em coneix personalment sap de l'existència d'aquest bloc o, si més no, associa la meva cara amb l'esparver.

Ara ja fa més d'un mes que va morir el meu pare després d'unes setmanes a l'hospital d'aquelles d'ara ens en sortim adés anem enrere. Era jove per morir; avui en dia morir amb setanta anys és morir jove. I les malalties que tenia no semblaven tant greus com van acabar sent.

El meu pare va dedicar-se a l'ensenyament tota la vida. Era professor (mai no li havia agradat que diguessin que era mestre, no ho era de carrera i, no sé gaire per què, no li agradava el mot). Però no va fer altra cosa que ensenyar, fins i tot, un cop jubilat va fer classes a la presó. No sabia, ni volia, fer altra cosa. L'atreien molt els alumnes problemàtics i tenia una mà especial per ells.

Era físic. El rigor de la ciència l'aplicava en tot: Les coses només es poden fer ben fetes. A casa les converses de sobretaula, amb una mica de desesperació de les joves, podien anar d'astronomia o d'espais euclidians. Amb la mateixa naturalitat que criticava al crítics amb en Van Gaal  o la darrera atzagaiada municipal.

Era catòlic. Amb senzillesa, amb naturalitat i sense esoterismes.Sé que pot semblar contradictori, però en ell no ho era. No era un espiritual, la manera com vivia l'església era radicalment racional (procurava anar a missa a llocs on el nivell intel·lectual de l'oficiant fos presentable. Desgraciadament, això no és fàcil).

A casa hi tenia moltíssims llibres. Poques novel·les. Moltíssims llibres d'història, filosofia i política. L'apassionava el país: Catalunya, naturalment.

Algunes coses m'han quedat, d'altres les he construïdes al meu racional d'una manera diferent.

Aquest article vol ser-ne un rèquiem i un recordatori d'algunes petites coses.   

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
En ocasions com aquesta, una abraçada pot ser més eloqüent que moltes paraules. Una abraçada,doncs.
esparver ha dit…
Gràcies Xiru.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.