dilluns, 12 de novembre de 2012

La campanya del no-res

Mira que m'agrada la política recreativa però noi... i que, malgrat el meu sarcasme vital, estic imbuït amb aquesta mena d'orgasme col·lectiu de la millora del rumb del país. Diguem-ne estat propi, independència, interdependència o, al tanto, pacte fiscal federal.

Des de el punt de vista de les apostes, un cop descartada la majoria absoluta del Molt Honorable President Mas i els partits que l'acompanyen l'única emoció està en saber si la castanya del PSC serà monumental o còsmica i el misteri de la participació (que està llastada per la berlangiana manera que té el servei diplomàtic espanyol).

Alguna cosa passa a la banda unionista: fins i tot els malabèstia que han fet l'anunci dels Garcia, en una demostració més d'ignorància, mala fe i intel·ligència de la mida d'una cua de conill, ara parlen d'una mena de pacte fiscal...

Però no us ho perdeu, seguint la tradició roig-i-negra tindrem sarau al carrer ara que s'apropen moments aparentment transcendentals i dimecres tindrem vaga amb contenidors cremats i alguna càrrega policial. No, no tinc una bola de vidre, simplement dos i dos solen ser quatre i hi ha massa gent que pensa que la legitimitat està en la força i no en els vots (si no guanyo, no jugo).

Total, ombres del passat i aritmètica xunga.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs aquesta campanya trobo que té un plus que la fa més entretinguda: el cabreig de la "España eterna" és de pronòstic.

esparver ha dit...

Potser tens raó, però porto un bon grapat de dies amb sensació d'esgotament.