dissabte, 28 de febrer de 2015

Aquest coi de grip

He passat tota la setmana enfebrat i traient trossos de fetge per la boca en record i homenatge a la meva infantesa. Fins i tot he recuperat sabors que ja no recordava en forma de sobrets per arrencar el moc.

En altre temps això m'hagués servit per llegir una mica, o simplement per pensar una estona. Però no, ja no sé estar malalt, ho he desaprés. Ara em guanya el desig de fer coses que no puc fer, hauré d'aprendre a fer el zen a estones.

Doncs això, que aquest coi de grip m'ha tornat a la infantesa.

diumenge, 15 de febrer de 2015

Balls de carnestoltes



Sé que sóc una mica avorrit, però la festa del carnestoltes m’atabala. La disbauxa és tan absurda que fem festa obligada i acceptem que un rei de fireta ens doni una ordre cada dia, sense oblidar que a l’escola fan disbauxa carnavalera en una pirueta de triple salt mortal sobre els valors que diuen defensar.

Les mascares, aquesta cosa tan rococó que es projecta en forma de farsa decadent a Venècia, han estat substituïdes pèl pit i cuixa mal importat de llocs que pateixen la festa en temporada de calor. Passem de la decadència a la xaroneria amb algun matís de tradició on no la van perdre.

Sense quaresma el carnestoltes és un vòmit nihilista que només serveix per atabalar la gent reposada i per acabar d’esverar  els esverats. De la mateixa manera, la quaresma sense carnestoltes és una piula puritana en un món sense sentit. Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa sota el sol. 

Però tot plegat és una farsa.  I, a sobre, aquest any va i cau el dia de Sant Valentí en plena saturnal omplint de sucre els aparadors. No, no estic fet per aquestes coses. Els excessos quan toca: els petards als correfocs i les disfresses a l'escenari. I, com deia ara no recordo qui, pintar la cara als nens hauria de ser considerat maltractament infantil.

dijous, 5 de febrer de 2015

No sabem jugar a escacs ni a la botifarra



De tant en tant, com aquell riu andalús, sorgeix un debat recursiu (i recurrent) sobre l’oficialitat del castellà en l’hipotètic estat català independent. Naturalment, d’aquella manera mesella, com solem fer els debats a aquest país: Sense pensar  en objectius ni en realitats ni, òbviament, en possibilitats.

Aquest debat el  va encetar pèl gran públic ERC quan va fer la aposta estratègica de substituir al PSC al Baix Llobregat. Naturalment, sense haver entès cap enquesta ni haver fet cap estudi seriós de mercat: pensant només en tòpic i amb bastant biaix cognitiu. Però el primer cop que en vaig sentit parlar va ser en el món de l’esquerra independentista, actualment proper a les CUP.

El catalanisme clàssic reacciona de manera virulenta a aquesta aposta, perquè el catalanisme ha estat sempre fonamentalment lingüístic i perquè, legítimament, pensa que apostar per la cooficialitat és condemnar el català a la desaparició. (Per altra banda algú m’haurà d’explicar algun dia que vol dir cooficialitat, però això és un altre article).

I el problema, en el fons sempre és el mateix: No sabem jugar a escacs ni a la botifarra. No cal ser gaire espavilat per pensar que si mai són independents haurem de protegir d’una manera o altra la població castellanoparlant, per tant fora intel·ligent guardar aquesta carta per quan negociem amb Espanya, no usar-la per fer la majoria.

diumenge, 1 de febrer de 2015

Una constitució de menors d'edat

Estic sorprès d'aquesta cosa que ha perpetrat el jutge Vidal com a esborrany de constitució catalana: no hi ha per on agafar-la. Si les seves sentències tenen el rigor i la neutralitat ideològica d'aquest pamflet l'han d'expulsar de la carrera judicial, no per fer la constitució catalana si no per parcial i incoherent (em temo que el mal és general a la judicatura espanyola però).

Vaig tenir un molt bon professor de filosofia, que ara fa ponències a congressos organitzats per Somatemps, que un dia ens va defensar que el millor sistema de govern mai creat és el govern dels jutges bíblic... Espero que tinguessin algun sistema per filtrar els jutges attention whore, perquè si no anaven ben servits.

Entenc que és una bona idea fer bullir l'olla, però tot plegat és tan delirant que fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història de les constitucions del món és que han de poder adaptar-se a l'evolució de la societat i aquest pamflet és absolutament inadaptable: és una declaració ideològica de l'estil del dret a la felicitat de l'estatutet, amb l'agreujant de exigir-ne obligat compliment.

Tot plegat és, en el fons, aquest pensament de menors d'edat que arrosseguem. La rèmora d'una societat que ja no recorda que és un estat i es pot permetre parlar d'ideals absoluts perquè mai haurà d'afrontar-los. La penitència que el pensament il·lustrat ens l'hagin marcat partits amb vocació d'oposició eterna. Així ens va i així va el procés.