Camins de glòria és una gran pel·lícula antimilitarista que
no m’ha fet pacifista de la mateixa manera que els contes i novel·les de
Howard Fast no em van convertir en comunista. I em van agradar molt, la pel·lícula
i les novel·les. Només les lliga Kubrick
i una intel·lectualitat ara ja antiga. Però jo no faig fàstics a l’antigor
perquè sense l’antigor el present és foc d’encenalls.
Tots ens hem culturitzat sobre visions pop de coses antigues, fins i tot els savis de la torre d’ivori veuen
l’antigor pel forat del seu pop elititzat. El pop, com gairebé tot en aquest món, és un esquema profundament
maniqueu. L’antimaniqueisme també, no s’hi val enganyar-se. Però més enllà d’aquest
joc de bons i de dolents tothom cita Maquiavel sense haver-lo entès i, sovint,
sense haver-lo llegit.
El meu imaginari preadolescent és el món d’aventures perfectament
britànic que va de Dick Turpin a John Silver i de David Balfour al Dr Manette. I així he sortit jo, antic i
anglòfil. És a dir: un home d’ordre i de justícia no legalista, conservador
però gens purità. Bé, home ja ho vaig néixer i res no m’ha canviat el tarannà.
Però la part important és que aquest solatge fa que sàpiga, o cregui saber, que hi ha coses que no és poden trencar, però
que la llei és un accident.
I aquí estem, veient-les passar acompanyat pel doctor
Maturin. Veient com el teatrillu ens inunda el pensament de fracassos suposats
i traïcions imaginades, mentre penso en les estàtues de la façana de l’Ajuntament
de Barcelona que de petit vaig sentir dir que deien: “el rei diu que plou i en
Fivaller que ja ha parat”.
