Bon Nadal

Cada data té la seva litúrgia i per Nadal i Cap d’Any la litúrgia exigeix felicitar les festes – a els que en tenen i als que no en tenen – i proposar noves prosperitats per l’any que comença. No voldria sostreure’m de la litúrgia, per tant a tots els lectors, bon Nadal i bon any 2005.

Referències

És prou estrany el que està passant al nostre país i, em temo, al món occidental en general. Sense menystenir el que pugui estar passant en altres àmbits que no conec, a occident hem decidit canviar els nostres models de referència i no tenim massa clar cap a on anem. Els períodes en que passen aquestes coses són sempre turbulents, però per ara no hem tingut cap revolta clàssica al voltant d’aquesta nova transmutació de valors. A vegades penso que ens fan falta referents de com han variat les coses durant el segle passat, hi ha veritats que ja no funcionen però encara seguim mantenint-les com a dogmes de fe i construïm els nostres sistemes de valors sobre unes estructures culturals que ja no funcionen perquè ja ningú no se les creu.
Els de la meva generació hem tingut nul·la formació clàssica (desconeixem absolutament els mites clàssics tot i haver fet història durant tots els cursos de l’educació obligatòria) i una molt reduïda formació cultural cristiana (fins i tot els qui han anat a escoles confessionals), i ja no parlo de cultures alienes al país (se que dir-ne alienes no es multicultural i no se quantes coses més, però a vegades la correcció política ens fa parlar amb eufemismes que no permeten apropar-se al que volem definir).
A occident ens hem quedat sense història, i ja no parlo de la història del país que això és una cosa més acadèmica, i la majoria de coses que fem, les fem partint de zero, com si no hagués passat res i la majoria de cops sense saber de que parlem.
Hem quedo com a exemple amb un article de l’AVUI d’ahir que parla d’altres coses però exemplifica perfectament.

Medinat Al-Zahara

L’esplendor que sura sobre les runes de l’obra que havia de ser la residència del califa més poderós corprèn els amants de les pedres velles com jo. Amb el sol al zenit mires cap a la medina i veus en la imaginació els brolladors que segurament hi van haver sobre les reconstruccions dubtoses (i bastant neoclàssiques) dels jardins d’allò que alguns agosarats en digueren la Córdoba vieja perquè havien oblidat de llegir els antics.
L’entrada, gratuïta però controlada, em provocà una de les sensacions curioses del viatge: l’estadística dels visitants. Andaluces, catalanes, españoles i extranjeros. I a més, per nombre, aquell dia guanyàvem els catalans.

Córdoba

Vist el que he vist, Andalusia no es un desert. Des de l’avió es veia verd, amb angles rectes als camps i els cercles magnífics dels regs. Ara bé, calor en fa, i molta. Córdoba en obres es la barreja entre un esplendor trossejat amb pegats l’un sobre l’altre, la nostàlgia d’aquest passat i un present ple de barriades treballadores – o potser aturades, i no només pels seus habitants –

Al pic del migdia l’únic lloc a on és pot sobreviure és a dins la Mezquita-Catedral com ecumènicament anomenen els cartells turístics. La immensitat del espai, trencat només pels altars catòlics que l’han apedaçada és una paràbola magnífica de la infinitud.