Un dia nou, ventós i clar. Un any nou amb l'esperança que es manifesta fent bonys a la panxa de la M.
El darrer any ha estat bo. La bondat d'un any es fa comptant les alegries i no les desgràcies. Més enllà d'això tot és fum.
La vida és dels que quedem. Els que se'n van ja han viscut el que havien de viure i l'any s'endú el que s'endú, que no sempre és el que voldríem que s'endugués.
Davant nostre hi queden molts camins per trescar, molts prats per seure i moltes pipes per fumar. És la pregària de deixar passar el temps mentre fem la nostra via i prenem temps al rellotge aturat.
Aquest és un nou any. Un Nadal gairebé fora de la capvuitada i una nova esperança.
Que el pugueu viure amb l'alegria de mirar la cara positiva de la vida.
Sigueu també feliços.
01 de gener 2010
14 de desembre 2009
Dia desendreçat
No saps si fa fred o estàs gelat. Et despertes sentint en López Tena proclamant no sé que a les escales de la catedral de Vic i la imatge de les pintures d'en Sert es converteixen en ombres d'una mena de malson que no has tingut.
Fa fred i a més a més plovisqueja. Segueixes sentint a en López Tena encara dient que els de la plataforma global son uns xapuceros. Si no diu altra cosa... Però bandidu, has tingut molts dies per dir-ho, a més tu tampoc em respons el que em va venir al cap ahir, i ara què?
Cafè, esmorzar i feina. Tanco la ràdio. The Original Sounds Of New Orleans. Si més no això reanima, la feina burocràtica pot acabar amb la meva paciència i a més a més s'allarga massa.
Redéu, sí que fot fred. Ràpid cap al metro, fas tard però les reunions informals ja tenen això. Criden als responsables de circulació per megafonia (no tenen dispositius personals per avisar-los?). El metro està espatllat.
Cap al carrer, fred i trucada: Ei nen que vaig tard! No pateixis. Santa paciència. Caminadeta i l'altre metro. A la línia 2 els metros circulen al revés. No a tota, Esparver!
Una hora concretant un projecte a casa el company. El nen amb varicel·la trastejant per allà, vol tornar a l'escola. Prou profitós. Cap a casa amb la intenció de fer feina tota la tarda.
Dinar, cafè i trucada. Hi ha feines que les hauria de cobrar al doble del que ho faig. Agafa el cotxe i ves a prémer un botó. Remordiments per cobrar per apretar un botó. Noi, cobres per saver llegir, no t'hi atabalis.
Quan sigui ric, a la casa hi haurà una habitació on jo pugui fer la pipa. Fa fred per seure al balcó i no tinc ganes d'anar a la taverna. Em molesta el fum de les cigarretes.
De fons sento que hi ha d'haver-hi un caganer. Reiquiem pels pronoms febles i més misèria a la nostra. Yes/Relayer. Si més no els desacords són agradables.
Fa fred i a més a més plovisqueja. Segueixes sentint a en López Tena encara dient que els de la plataforma global son uns xapuceros. Si no diu altra cosa... Però bandidu, has tingut molts dies per dir-ho, a més tu tampoc em respons el que em va venir al cap ahir, i ara què?
Cafè, esmorzar i feina. Tanco la ràdio. The Original Sounds Of New Orleans. Si més no això reanima, la feina burocràtica pot acabar amb la meva paciència i a més a més s'allarga massa.
Redéu, sí que fot fred. Ràpid cap al metro, fas tard però les reunions informals ja tenen això. Criden als responsables de circulació per megafonia (no tenen dispositius personals per avisar-los?). El metro està espatllat.
Cap al carrer, fred i trucada: Ei nen que vaig tard! No pateixis. Santa paciència. Caminadeta i l'altre metro. A la línia 2 els metros circulen al revés. No a tota, Esparver!
Una hora concretant un projecte a casa el company. El nen amb varicel·la trastejant per allà, vol tornar a l'escola. Prou profitós. Cap a casa amb la intenció de fer feina tota la tarda.
Dinar, cafè i trucada. Hi ha feines que les hauria de cobrar al doble del que ho faig. Agafa el cotxe i ves a prémer un botó. Remordiments per cobrar per apretar un botó. Noi, cobres per saver llegir, no t'hi atabalis.
Quan sigui ric, a la casa hi haurà una habitació on jo pugui fer la pipa. Fa fred per seure al balcó i no tinc ganes d'anar a la taverna. Em molesta el fum de les cigarretes.
De fons sento que hi ha d'haver-hi un caganer. Reiquiem pels pronoms febles i més misèria a la nostra. Yes/Relayer. Si més no els desacords són agradables.
02 de desembre 2009
Tot fent endreça
El mes de desembre ha estat, des de que en tinc memòria, un mes complicat.
Comença amb el meu aniversari, era festa gran a casa, en celebràvem tres de cop i segueix amb un crescendo frenètic d'actes socials.
Els actes socials obligats m'atabalen. M'han atabalat des de que en tinc memòria. No, no faré apologia de la desaparició de les celebracions de Nadal.
El meu problema és el temps. No sé seguir el ritme. les setmanes haurien de tenir vint dies i aleshores potser podria pair-ho tot.
El pas del temps, el culte a Cronos, ha estat a la meva vida una mena de terror atàvic irracional i irresistible. I les litúrgies, que jo sempre admiro, en aquest cas no ajuden gaire. Perquè Advent, Nadal i Cap d'Any són ritus de pas. Però és un ritus pervertit per la presa.
Sóc antropòleg aficionat, no m'he dedicat a fer un estudi sistemàtic dels ritus de pas, ni tant sols he llegit sobre el tema. Però no cal ser gaire sagaç per veure que els ritus de pas tendeixen a funcionar amb una estructura de l'estil reflexió (Advent), ritus (Nadal) i ressaca (Sant Esteve). Però coi, això de l'advent no ens interessa, no és immediat i de Sant Esteve n'hem fet el Nadal a casa els sogres.
Malgrat tot, aquest any el ritus va acompanyat de l'espera d'un fill i en el procés d'anar fent espai per la criatura he hagut de fer endreça de l'espai i, sobretot, del cap.
Faig, feia, masses coses.
N'he deixat algunes i hauria de fer temps per posar les coses en solfa... Començant per quest bloc (blog).
Comença amb el meu aniversari, era festa gran a casa, en celebràvem tres de cop i segueix amb un crescendo frenètic d'actes socials.
Els actes socials obligats m'atabalen. M'han atabalat des de que en tinc memòria. No, no faré apologia de la desaparició de les celebracions de Nadal.
El meu problema és el temps. No sé seguir el ritme. les setmanes haurien de tenir vint dies i aleshores potser podria pair-ho tot.
El pas del temps, el culte a Cronos, ha estat a la meva vida una mena de terror atàvic irracional i irresistible. I les litúrgies, que jo sempre admiro, en aquest cas no ajuden gaire. Perquè Advent, Nadal i Cap d'Any són ritus de pas. Però és un ritus pervertit per la presa.
Sóc antropòleg aficionat, no m'he dedicat a fer un estudi sistemàtic dels ritus de pas, ni tant sols he llegit sobre el tema. Però no cal ser gaire sagaç per veure que els ritus de pas tendeixen a funcionar amb una estructura de l'estil reflexió (Advent), ritus (Nadal) i ressaca (Sant Esteve). Però coi, això de l'advent no ens interessa, no és immediat i de Sant Esteve n'hem fet el Nadal a casa els sogres.
Malgrat tot, aquest any el ritus va acompanyat de l'espera d'un fill i en el procés d'anar fent espai per la criatura he hagut de fer endreça de l'espai i, sobretot, del cap.
Faig, feia, masses coses.
N'he deixat algunes i hauria de fer temps per posar les coses en solfa... Començant per quest bloc (blog).
26 de novembre 2009
Els vells editors
La dignitat que ara han descobert els editors dels diaris catalans de paper, les sucursals miserioses ja fa temps que no tenen sentit, és una dignitat mesella. Malgrat tot és dignitat.
No sé si les ordres han sortit del carrer Nicaragua, del carrer Còrsega, de l'Ateneu Barcelonés o del Club de Tenis Barcelona ... S'admeten apostes.
A can (in)mundo s'han indignat i parlen de pensament únic (ja té pebrots la cosa) i de ordres del poder... ells no segueixen ordres del poder, ells són el poder. Parlen de mentides. Crec recordar que un poeta espanyol deia que la realitat el "del color del cristal con que se mira" i a can (in)mundo ho miren tot amb un cristall dels colors de l'estanquera.
Jo no crec en la premissa revolucionària de quan pitjor millor, per això no he estat mai marxista i molt menys leninista, per tant ara com ara ja m'estaria bé que els juristes que s'han convertit en indignes per insistència d'ells mateixos i tots els corifeus que els han fet còmplices de posar el dret per davant del poble deixessin l'estatutet com està.
De dret i de pobles no en parlaré, fora massa llarg. Però algú d'aquests que posa el dret per davant de la realitat i del poble hauria de llegir una mica els clàssics de la ciència ficció des de 1984 a Asimov (suposant que siguin capaços d'entendre).
No, no m'hi sumo. Malgrat que subscric moltes coses que diu l'editorial i que l'objectiu a curt termini ja em sembla correcte, com que no sóc ningú important puc permetre'm el luxe de mirar-m'ho des de fora per poder reaccionar amb les mans lliures. Però llegiu-lo, va més dirigit a nosaltres que al tribunal (que segurament ve de tribu i no de tres).
Els vells editors tenen passat. A ca el senyor conde no han estat mai en contra de qui mana, si més no des de l'any 39. I han escrit i subscrit l'editorial. El Periodico no és en va que en diuen Pscodico. Podem seguir amb els altres, però no cal, oi?
Però els vells editors, que es repeteixen mentalment Lou Grant han decidit que ja els toca emular-lo.
L'editorial el trobareu aquí.
La imatge l'he treta d'aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)