Ens falla la mística

Sí, ja fa una temporada que no dic res. Només observo.

Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem).

Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionament materialista.

Els catastrofistes conservadors (malgrat els mateixos també, sovint es pensen que són progres) es pensen que l'amenaça ve de l'Islam. I s'equivoquen. El mainstream que ve darrera nostre, que encara no ha estat absorbit pel materialisme cultural (un altre dia parlaré de consumisme, no és el mateix), pren formes entre budistes i hinduistes.

L'ocell ja no hi és i el cafè està fred.

Un capvespre

Ahir al capvespre vam tornar cap a casa esgotats després d'anar a veure qui tenia el nas més llarg a la cosa aquesta de la diada (nacional o no segons a qui votis).
Com que vivim al rovell de l'ou dels actes (institucionals, cívics i incívics) hi vam passar al matí i a la tarda.
Primer de tot felicitar als llibreters que van sobreviure a la torradora del matí, ni a la platja he passat tanta calor.
Després les curiositats:
Veure estelades de les grogues al coll de converses en castellà segueix sorprenent-me. Som un país estrany, molt estrany.
Aquest any he vist més banderes als balcons. Signe defensiu o ofensiu? No ho se, mobilitzant segur.
A la fira del passeig Lluís Companys m'hi he atabalat una mica: molta gent i bastants freaks.
Però vaig tornar a sentir un país viu. estrany, però viu.

El nyap

Suposo que no ens ho podem treure de sobre, però allò de la feina ben feta no té fronteres ha anat pel pedregar.

Sento bordar als puritans de sempre sobre el numeret de la RMI o PIRMI. Diuen que el govern només s'atreveix amb els dèbils.


Però pensem el que hi ha:

Efectivament, ningú no es creu que els serveis socials facin la feina que se suposa que han de fer. Sobretot qui sap com funciona el món dels serveis socials oficials.

Però anem amb compte: el frau no és més que un reflex de la filosofia de la subvenció, un sentiment paternalista de mentalitat feudal al mainstream del pensament patri. El nyap és fer les coses a mitges, no enfrontar-se amb el problema i intentar crear estat d'opinió entrant a sac (quan no es dominen els mitjans de comunicació són ganes de fer el préssec).

Ningú es dedica als serveis socials sense una determinada visió del món. Massa sovint des d'una visió paternalista del que és la pobresa. Intenteu llegir les crítiques al taló del honorable conseller Cleries com si no tinguéssiu opinió sobre el tema i, fins i tot les encetades, fan ferum de paternalisme: pobrets, la societat els abandona.

Però el nyap, en el fons, és causa i conseqüència de mantenir realitats oficials que no existeixen. De la mateixa manera que en un concurs d'absurds tenim gent que no podem expulsar però tampoc poden treballar legalment ens vam inventar una paga vitalícia per tal que gent que no pot tenir una feina que els permeti viure raonablement (un altre dia ens podem plantejar per què). El problema, a banda del cost, és que hi ha tot un conjunt de serveis i "drets" socials que estan condicionats al cobrament del PIRMI (per exemple el dret a portar els fills a una guarderia pública).

El nyap, també, és pensar que els desafavorits no se'n sortiran si els tractem com persones adultes capaces de prendre decisions i sortir-se'n. Potser els cal una ajuda temporal, però si volen ser serfs no ens interessen. 

Obituari

Sovint el llibre dels morts s'escriu amb cara esquerpa.

Recordo quan aquells miserables de SOS Racisme us van insultar i agredir pel carrer pel simple fet de pensar i dir el que estàveu veient (i que tants d'altres han callat perquè no tocava). Vos i jo, en aquest tema com en tants d'altres, no pensàvem el mateix. Malgrat tot, mentre vaig fent-me gran, algunes coses de les que dèieu les començo a entendre.

Al nostre país li falta tremp i li sobren papallones. Vos vau ser part del tremp. Molt Honorable Heribert, descanseu amb pau... i en pau.