Dies i hores

Poc a poc s'escola la fosca per la finestra.

Avui, demà, demà passat. Igual que ahir, abans d'ahir i l'altre.
El gran fa la seva estona de tele. Ella prepara la seva feina de demà. El petit rondina.

Jo, un cop tancada la feina d'avui em preparo unes herbes.

Una vida tranquila? No, els cinc minuts de pau que ens permetem. De badar. I demà: Sant Tornem-hi.

Estils

Diu què escric com un vell.
De fet va haver-hi qui va dir que sóc antic, per tant és lògic què el què escric tingui música antiga.
Segurament ens fa més nosaltres mateixos la música que la lletra. La lletra en el fons és una mica d'aquí i d'allà, un recull de pensaments que no ha estat original mai. Simplement un mirall deformat, a vegades amb murrieria, del que veig i sento.
La música i l'estil, en aquest bloc, és simplement un ritme aspre tocat per algú que oblida constantment les normes de l'harmonia què és el que permet fer composicions acurades amb una mica d'estructura.
Per sort la moda no parla de com hem d'escriure o, si ho diu, ningú en fa cas. Però per desgràcia si que diu què hem d'escriure, alguna cosa "multicultural i sostenibla" o bé parlar de sexe.
De sexe, bé, gràcies. Però només en parlo per fer bromes privades.

La multiculturalitat és una marca magnífica i una bona presa de pèl.

La multiculturalitat, la internacionalitat i el no-nacionalisme són mites sàdics de qui no sap com manegar una part de la identitat dels altres... i, a voltes, de la seva.

Aquest apunt vaig començar a escriure'l fa molt de temps i les modes han canviat una miqueta, però ara tornem a tenir uns espavilats acampant, o intentant-ho, a les places del regne que és fan dir MOVIMIENTO. Amb cognom amb data, però movimiento. Qui no entengui la ironia és massa jove i no té memòria històrica.

L'ojectiu de l'ull de peix

Mirar les coses de massa aprop les desdibuixa.

Viure ficat en aquesta mena de bogeria histèrica en que s'ha convertit tot plegat fa que els contorns s'allargassin i els dies quedin romputs en hores ermes.

Noticies dolentes fan un mal consell. La meva fama d'optimista irredent atrau espectres de desgràcies i ombres de la por. I no puc vèncer la por, no la conec. Malgrat tot en tinc notícia.

Hi ha lents obscenes. Aquesta ho és més enllà del cas que li faci.

El pas del temps és això, un rellotge aturat com cantava aquell (i nosaltres als focs de camp). No compartir segons què amb qui t'envolta fa que hagis de cridar en murs públics i a mi el soroll em cansa. No se si és l'edat, massa noucentisme en vena o simplement que començo a tenir clares les meves prioritats. Què només són meves.

I ho deixo córrer, que fora fa sol i tinc ganes de prendre l'aire.

Aquesta vaga m'és aliena

Pensava que no ho diria mai això, però per primer cop a la meva vida em trovo amb una vaga que m'és aliena.
Sí. No per les raons que exposa el Marc Belzunces ni per que m'agradi la reforma laboral, que no m'agrada, em sembla inútil -la reforma- i lesiva (el tema dels salaris de tramitació m'enarvora especialment).

Però la vaga no em representa. No ho fa perquè, segons he sentit dir als senyors representants dels sindicats majoritàris aquest matí, sóc un petit empresari (que a final d'any guanyo molt menys que ells, no tinc cap trevallador en plantilla, però en la seva retòrica sóc un explotador).

No ho fa perquè les solucions que es plantejen a la xapuça que ha perpretat el govern del regne són igual d'extraterrestres que la reforma (i té molt mèrit).

Tampoc ho fa perquè ja fa molts anys que em vaig cansar de les coses obligatòries i exigèixo una certa honestedat intel·lectual als meus interlocutors i, per desgràcia, els denunciants del "piquet empresarial" no són capaços de denunciar amb totes les cosequències les coaccions a base de garrotades.

Finalment, hi ha una altra cosa que em cansa, estic fart de sentir que ocupar el carrer és més democràtic que les urnes: Visca la llei del més fort.

Ho sento, però demà no m'afegiré a la protesta, m'hi han expulsat.