Petites reflexions de pare

N'hi va haver un que va tenir l'ocurrència de dir allò de caminante no hay camino, se hace camina al andar. I què més!
És clar que fem camí quan caminem, però de camí n'hi ha. A vegades un corriol embardissat, a vegades un camí ral ben cuidat i ample. Però de camí n'hi ha, fem o no fem camí nosaltres.  

De cop i volta estem en un meravellós cul de sac pensant que ens enfilem en unes gorges que condueixen al paradís, però renoi, hi ha més males herbes que camí.

Sí. Parlo en plural. Ja sé que per alguns això és pecat, deleixen per unicorns bivalves mentre ens adoctrinen en la llibertat absoluta defensant que no existeixen els camins.

Però també parlo en singular. No vull un rosegador d'aquells que es tiren per l'espadat seguint el grup. Per evitar-ho cal badar. Cal saber badar i d'això no n'aprenem. Volem córrer. Volem que els nostres fills corrin, volem que creixin sense fer-se un treu al genoll. Ningú hauria de poder considerar-se adult si no s'ha fet un trau. 

Ho diré de passada, fluixet perquè encara no goso: Els que defensen la feminització de la societat sembla que ens vulguin a tots menors d'edat.

Matinada

Sempre m'ha agradat l'estona que el dia encara no ha despuntat on només s'hi mouen els primers matiners i espectres de la nit passada.
La ciutat es desdibuixa mentre esperem que tot arrenqui llepant la claror dels fanals que ja s'apaguen. A voltes ja apagats del tot.
En aquests espais desdibuixats poc a poc hi anem construint pensaments encara mandrosos, poc clars, poc sòlids, com les parets que s'escorren llepades per l'albada. Tot plegat imatges d'alguna cosa que desperta però que no acaba de ser. Encara.

Camí de casa

Un cop superades les vacances, alguna visita de més al metge i altres francesilles que no vénen al cas, tornem a la rutina. Una rutina nova, perquè aquest estiu han passat bastantes coses importants i no hi ha gaires coses què siguin com abans de l'estiu.
Queden moltes coses per comentar, algunes transcendents i d'altres què semblen fonamentals i no ho són. Tot plegat sembla que corri més del què realment corre.
El ritme de la vida és el que és, i per molt que un tingui ganes de pujar corrent a la pica d'estats sempre és millor pujar a un bon ritme sense córrer.
Ja fa dies que vaig sortir del cercle de l'infern què Dante reserva als indiferents, i no perquè m'hagi radicalitzat, simplement perquè he arribat a l'edat que permet estar segur del que has viscut.
Això sí, sense discutir rucades, no cal consumir energies en feines estèrils però una bona foto paga una marrada.

Canvi

Només en faig una petita nota, perquè hi ha algú que m'ha preguntat al respecte i no és cosa de mantenir grans misteris al bloc.
Com que aquest bloc és una mena de calaix de sastre on s'hi barregen moltes coses molt diferents i una cosa que hi ha és la meva vida personal.

El canvi és referia al final del dol. He canviat el color del fons per, d'alguna manera, fer-ho evident. Potser aquests petits rituals no són més que una petita crossa per anar tirant. Potser sí, o potser no. En tot cas jo tenia necessitat d'expressar-ho d'alguna manera.

Ara, en verd, simplement miraré endavant.