Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada.
Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més.
Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls.
Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants.
Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill has de tenir nassos de créixer una mica i acceptar que t'has fet gran, has de tenir la mínima força d'esperit per poder construir alguna cosa i no viure de fer el llepa de gent de molta més categoria que no pas tu, si no al final la baba enfarfega i deixa buit el fons de l'ànima.
Però tan hi fa, qui no s'adona que les seves crítiques a la barbàrie són les mateixes que fa la gouche divine, que no hi ha gaire diferència entre el pijoecologísme de ciutat i l'anti-ruralisme caduc sostrià: són dues imatges del mal noucentisme caduc, i acaben igual que en Xènius: vestits de "bomberu" passejant per on no toca.
15 de juliol 2011
10 de juliol 2011
Mitgdiada
Ara tothom dorm.
Aprofito per llegir quatre coses i mirar com estan les coses entomant la xafogor barcelonina amb resignació gairebé franciscana.
Fa dies que no penso en el país. Fa dies que no bullo a la ciutat. Fa dies, masses, que no surto al bosc.
Hi ha coses que canvien la vida, hi ha realitats que superen qualsevol pla i hi ha camins que no es repeteixen mai malgrat passar-hi dia sí i dia també.
No hi ha res excels si només penses en el dia a dia. Però no hi ha res extraordinari si no vius (el) dia a dia. No, no espero grans èpiques, perquè l'èpica es viu, mai no s'espera. L'èpica no te la trobes a la cantonada si no surts a buscar-la. Aleshores apareix, no sempre allà on l'esperes, però apareix si perseveres.
Pensava... i l'Esparveret s'ha posat a plorar.
Aprofito per llegir quatre coses i mirar com estan les coses entomant la xafogor barcelonina amb resignació gairebé franciscana.
Fa dies que no penso en el país. Fa dies que no bullo a la ciutat. Fa dies, masses, que no surto al bosc.
Hi ha coses que canvien la vida, hi ha realitats que superen qualsevol pla i hi ha camins que no es repeteixen mai malgrat passar-hi dia sí i dia també.
No hi ha res excels si només penses en el dia a dia. Però no hi ha res extraordinari si no vius (el) dia a dia. No, no espero grans èpiques, perquè l'èpica es viu, mai no s'espera. L'èpica no te la trobes a la cantonada si no surts a buscar-la. Aleshores apareix, no sempre allà on l'esperes, però apareix si perseveres.
Pensava... i l'Esparveret s'ha posat a plorar.
20 de juny 2011
Crònica d'un canvi de cicle
Avui parlo de mi.
Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix?
Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries.
Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat.
Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant.
Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.
Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix?
Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries.
Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat.
Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant.
Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.
16 de juny 2011
Cansat
Qui de bona fe es pensa que "els indignats" són una colla d'espontanis sense cap organització al darrera, patina.
Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa.
Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal.
Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres.
Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de "burro, no pensis". Però tinc el problema que penso pel meu compte i no aguanto gaire bé l'autoritat. Menys encara la que es disfressa de col·lega.
La convocatòria de concentració d'ahir es deia "aturem el parlament". Si dones suport als indignats però com va dir el senyor Oliveres ahir no estàs d'acord a aturar el parlament ho has de dir abans que li fotin la bossa d'escombreries pel cap a l'honorable Boada. Dir-ho després mentre seguim donant suport al moviment són ganes de fer el préssec.
Per cert, sense especials ganes de tocar la pera, ja que Justícia i Pau donen suport als indignats amb tot especialment amb els bancs, ja han renunciat a l'ajuda que reben d'UNNIM?
Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa.
Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal.
Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres.
Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de "burro, no pensis". Però tinc el problema que penso pel meu compte i no aguanto gaire bé l'autoritat. Menys encara la que es disfressa de col·lega.
La convocatòria de concentració d'ahir es deia "aturem el parlament". Si dones suport als indignats però com va dir el senyor Oliveres ahir no estàs d'acord a aturar el parlament ho has de dir abans que li fotin la bossa d'escombreries pel cap a l'honorable Boada. Dir-ho després mentre seguim donant suport al moviment són ganes de fer el préssec.
Per cert, sense especials ganes de tocar la pera, ja que Justícia i Pau donen suport als indignats amb tot especialment amb els bancs, ja han renunciat a l'ajuda que reben d'UNNIM?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)