El nyap

Suposo que no ens ho podem treure de sobre, però allò de la feina ben feta no té fronteres ha anat pel pedregar.

Sento bordar als puritans de sempre sobre el numeret de la RMI o PIRMI. Diuen que el govern només s'atreveix amb els dèbils.


Però pensem el que hi ha:

Efectivament, ningú no es creu que els serveis socials facin la feina que se suposa que han de fer. Sobretot qui sap com funciona el món dels serveis socials oficials.

Però anem amb compte: el frau no és més que un reflex de la filosofia de la subvenció, un sentiment paternalista de mentalitat feudal al mainstream del pensament patri. El nyap és fer les coses a mitges, no enfrontar-se amb el problema i intentar crear estat d'opinió entrant a sac (quan no es dominen els mitjans de comunicació són ganes de fer el préssec).

Ningú es dedica als serveis socials sense una determinada visió del món. Massa sovint des d'una visió paternalista del que és la pobresa. Intenteu llegir les crítiques al taló del honorable conseller Cleries com si no tinguéssiu opinió sobre el tema i, fins i tot les encetades, fan ferum de paternalisme: pobrets, la societat els abandona.

Però el nyap, en el fons, és causa i conseqüència de mantenir realitats oficials que no existeixen. De la mateixa manera que en un concurs d'absurds tenim gent que no podem expulsar però tampoc poden treballar legalment ens vam inventar una paga vitalícia per tal que gent que no pot tenir una feina que els permeti viure raonablement (un altre dia ens podem plantejar per què). El problema, a banda del cost, és que hi ha tot un conjunt de serveis i "drets" socials que estan condicionats al cobrament del PIRMI (per exemple el dret a portar els fills a una guarderia pública).

El nyap, també, és pensar que els desafavorits no se'n sortiran si els tractem com persones adultes capaces de prendre decisions i sortir-se'n. Potser els cal una ajuda temporal, però si volen ser serfs no ens interessen. 

Obituari

Sovint el llibre dels morts s'escriu amb cara esquerpa.

Recordo quan aquells miserables de SOS Racisme us van insultar i agredir pel carrer pel simple fet de pensar i dir el que estàveu veient (i que tants d'altres han callat perquè no tocava). Vos i jo, en aquest tema com en tants d'altres, no pensàvem el mateix. Malgrat tot, mentre vaig fent-me gran, algunes coses de les que dèieu les començo a entendre.

Al nostre país li falta tremp i li sobren papallones. Vos vau ser part del tremp. Molt Honorable Heribert, descanseu amb pau... i en pau. 

Un dia o altre

Diuen que res és etern.

Potser és veritat, hi ha moments que penses que tan sols és etern el canvi. Però si t'atures, fas mitja passa enrere i t'ho mires amb aquell rictus que es fa als llavis quan veus que tot és fatu, veus que tot plegat només són ombres en un mirall esberlat.

Potser, com em va dir un amic saludat l'altre dia, haurem d'omplir d'espelmes la capella de santa Llúcia. No ens hi veiem, l'arbre no ens deixa veure el bosc i l'arbre està bastant atrotinat. A més a més ens pensem que l'arbre és l'únic que hi ha i ja em perdut l'empenta de fer les quatre passes que calen per anar una mica més enllà.

Quan parlo amb Ubertino em fa l'efecte que l'infern és el paradís vist des d'un altre cantó. - Guillem de Baskerville.

En Salvador Sostres

Un nen gran frustrat perquè de petit mai no li van regalar una bicicleta i que ara escriu perquè no és cosa de viure tota la vida dels calers de la iaia. I ho fa prou bé, molt millor que jo. A vegades penso que per escriure bé fa falta tenir una infància molt desgraciada.
Clar que jo no visc d'escriure, jo visc de fer bé la meva feina sense servituds a cap amo al que hagi de venerar perquè no em volen enlloc més.

Quan algú pretén viure de posar el dit a la nafra a algú altre, a tot el país, més enllà de l'enveja rabiosa de nen frustrat ha de tenir pebrots per proposar solucions, o si té calers, ha de tenir la dignitat moral de jugar-se'ls.
Potser algun dia ens regalarà un projecte digne del seu discurs purità, però a un servidor ja se li han acabat els quartos de sentir que tots ho fan malament mentre els refugiem sota la faldilla, no figurada, d'uns elàstics rutilants. 

Massa sovint fer de nen rebec quan la calba guanya als cabells és trist. Un cop tens un fill has de tenir nassos de créixer una mica i acceptar que t'has fet gran, has de tenir la mínima força d'esperit per poder construir alguna cosa i no viure de fer el llepa de gent de molta més categoria que no pas tu, si no al final la baba enfarfega i deixa buit el fons de l'ànima.

Però tan hi fa, qui no s'adona que les seves crítiques a la barbàrie són les mateixes que fa la gouche divine, que no hi ha gaire diferència entre el pijoecologísme de ciutat i l'anti-ruralisme caduc sostrià: són dues imatges del mal noucentisme caduc, i acaben igual que en Xènius: vestits de "bomberu" passejant per on no toca.