Hi ha un període del curs una mica estrany: el trimestre (per dir-ho d'alguna manera) que va de la Setmana Santa a l'inici de les vacances d'estiu.
Un cop acabada la meva etapa lectiva vaig perdre'n la consciència, però amb nens corrent per casa tornes a adonar-te que entre els encostipats*, deguts als canvis de temperatura, la pluja insospitada i la pol·linització, les festes familiars, els clients que se'ls acaba el món al juliol, la declaració de renda i la tensió de l'espera de saber quina escola ens tocarà porto una setmana completament destemplat i sense perspectives de millora.
Malgrat tot és el segon període que més m'agrada de l'any, jo sóc home de tardor però els dies llargs quan encara no fa calor són una gran cosa. Per això ahir vam començar amb una bona càrrega de benzina un cop païdes les mones: Els nens amb la cunyada i la M. i jo a dinar sols fora, sense res més a fer per primer cop en tres anys llargs.
I ara a pencar de valent.
* Ja em perdonaran els senyors de l'IEC, però em nego a dir-ne constipats
diumenge 7 d’abril de 2013
dimecres 20 de febrer de 2013
De faldilles, bótox i microfons
A un servidor sempre li han agradat les les novel·les de lladres i serenos. Però necessiten d'un mínim de dignitat, per pulp que siguin han d'estar ben escrites.
Aquí les estan publicant, basades en fets reals, un diari (molt espanyol) que va de seriós i el diari pulp per excel·lència publicat a Barcelona. El demés i van al darrere, però no tothom a volgut pagar pels dossiers. O potser algú ha comprat els que els comprometien i ja no els quedaven diners per comprar els que comprometien als altres.
Ben mirat fer plorar filles de senadors, com feia en Ned Beaumont, no és gaire diferent a fer plorar fills de (ex)presidents de la Generalitat.
Però "la clau de vidre" és una bona novel·la, això de la Camarga, el bótox de les dues dames, els agents del CNI i l'agència-tapadora no té gràcia, té mal ritme i, a més a més, no té dignitat.
Més enllà del mal gust per les dones que demostren alguns, més enllà del camp de lliris mesell que creix com la mala herba per aquest país nostre, més enllà d'aquesta confusió de realisme màgic que patim tots plegats... Més enllà de tot això: No ens podem permetre que una diputada plegui dos mesos després de ser escollida (Manolete, manolete, si no sabes torea pa que te mete), ni tenir un portaveu del govern amb menys cintura que un jugador del futbolín, ni seguir fent esforços per fer el ridícul.
Les coses només es resolen pencant i amb una moralitat calvinista: si t'has de saltar les normes ho has de poder fer sense dubtes morals. I la moral és individual, no és el dictat d'un patriarca o del de la PAH. Qui ho pugui entendre que ho entengui.
dissabte 9 de febrer de 2013
Un llarg silenci
He estat molts dies sense escriure i pràcticament sense llegir.
No he vist noticies ni he llegit diaris. Ni electrònics ni de paper.
No he vist amics ni he participat del fotimer de merders en els que estic tangencialment ficat.
La meva vida, des de l'endemà de reis fins avui, ha estat: feina, nens, maldecaps econòmics, feines de la llar i merders familiars.
No necessàriament per aquest ordre.
Un cafè escadusser amb un company que està bastant més fotut que jo, passejades curtes per Collserola diumenge al matí i poca cosa més.
Miro la taula i ... fa por. Malgrat tot, ha estat una arrencada d'any meravellosa... Però, si algun dia hem de votar alguna cosa ja m'avisaran. Si cal reivindicar alguna cosa, ja m'avisaran.
Tot plegat ha passat a ser molt terciari.
Espero poder anar escrivint alguna cosa de tant en tant, però no espereu que parli d'actualitat, penso que durant una temporada només parlarem de l'arrós dels diumenges.
No he vist noticies ni he llegit diaris. Ni electrònics ni de paper.
No he vist amics ni he participat del fotimer de merders en els que estic tangencialment ficat.
La meva vida, des de l'endemà de reis fins avui, ha estat: feina, nens, maldecaps econòmics, feines de la llar i merders familiars.
No necessàriament per aquest ordre.
Un cafè escadusser amb un company que està bastant més fotut que jo, passejades curtes per Collserola diumenge al matí i poca cosa més.
Miro la taula i ... fa por. Malgrat tot, ha estat una arrencada d'any meravellosa... Però, si algun dia hem de votar alguna cosa ja m'avisaran. Si cal reivindicar alguna cosa, ja m'avisaran.
Tot plegat ha passat a ser molt terciari.
Espero poder anar escrivint alguna cosa de tant en tant, però no espereu que parli d'actualitat, penso que durant una temporada només parlarem de l'arrós dels diumenges.
dimecres 28 de novembre de 2012
El drama del PRI català
Els partits tradicionalment importants a Catalunya , llegiu PSC i CiU, han aspirat durant molts anys a ser el PRI mexicà.
El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional. Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles.
Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l'status quo.
Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en les revoltes de Pancho Villa. I no només perquè Mexic es convertís en el santuari dels fugitius de les dictadures europees.
Tot això funciona, és un dir, quan el PRI imaginari (o real) és un partit únic. I a Catalunya hem tingut durant molts anys dos partits únics, dit d'una altra manera, hem tingut dos PRI coixos que s'han tapat les vergonyes mútuament. Parlo de les estructures i l'eixam que els envolta i fa veure que mira cap a una altra banda mentre para la mà per si cauen les engrunes o una cosa més gran.No parlo de la gran massa de militants, la majoria de bona fe, ni tant sols dels líders visibles (estic convençut que més d'un sortirà esquitxat de coses que ni controla ni coneix).
No aspiro a tenir un país purità, sol ser el principi d'un altre tipus d'encarcarament mental, però ens hauríem de començar a treure del damunt tota aquesta ronya que només serveix per posar pals a les rodes a qualsevol procés que vulguem tirar endavant.
El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional. Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles.
Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l'status quo.
Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en les revoltes de Pancho Villa. I no només perquè Mexic es convertís en el santuari dels fugitius de les dictadures europees.
Tot això funciona, és un dir, quan el PRI imaginari (o real) és un partit únic. I a Catalunya hem tingut durant molts anys dos partits únics, dit d'una altra manera, hem tingut dos PRI coixos que s'han tapat les vergonyes mútuament. Parlo de les estructures i l'eixam que els envolta i fa veure que mira cap a una altra banda mentre para la mà per si cauen les engrunes o una cosa més gran.No parlo de la gran massa de militants, la majoria de bona fe, ni tant sols dels líders visibles (estic convençut que més d'un sortirà esquitxat de coses que ni controla ni coneix).
No aspiro a tenir un país purità, sol ser el principi d'un altre tipus d'encarcarament mental, però ens hauríem de començar a treure del damunt tota aquesta ronya que només serveix per posar pals a les rodes a qualsevol procés que vulguem tirar endavant.
diumenge 25 de novembre de 2012
Ja ens hem votat a sobre
On són aquells que diuen que la gent passa de les eleccions catalanes?
Avui he estat tot el dia neguitós. Pendent de les eleccions, de les cotilleries, dels rumors, dels observadors estrangers del PP, de les paperetes estranyes i de les absurditats de les juntes electorals.
Vist el resultat, tot i perdre vots, ha guanyat l'status quo.
Penso que això serà de mal governar, no crec que tal com estan les coses ningú vulgui entrar al govern: vaja, no veig ERC assumint un pressupost restrictiu. El que és un fet és que ara tenim una idea molt clara de quina és la relació de forces actual a Catalunya: un 70% de participació és molta. Ara, això és fa evident que no és compatible amb un govern fort.
A banda de que fa el govern al dia dia hi ha el tema del referèndum. M'atreveixo a fer una aposta: No hi ha manera humana de convocar-lo. Podrien sorprendre'm, no seria el primer cop que em sorprenen.
El president Mas ha demanat un govern de coalició (sense dir-ho). Potser caldrà tornar a votar el parlament d'aquí sis mesos i serà una mala notícia.
Només un apunt final: Estic content que el PSC hagi salvat els mobles, però com no facin una anàlisi millor dels resultats que la darrera vegada la cosa pot ser bastant trista, per ells i per Catalunya.
I una addenda sobre les CUP: Tindrem el 15M al parlament, molt soroll i faran el titella com SI. Al temps.
Avui he estat tot el dia neguitós. Pendent de les eleccions, de les cotilleries, dels rumors, dels observadors estrangers del PP, de les paperetes estranyes i de les absurditats de les juntes electorals.
Vist el resultat, tot i perdre vots, ha guanyat l'status quo.
Penso que això serà de mal governar, no crec que tal com estan les coses ningú vulgui entrar al govern: vaja, no veig ERC assumint un pressupost restrictiu. El que és un fet és que ara tenim una idea molt clara de quina és la relació de forces actual a Catalunya: un 70% de participació és molta. Ara, això és fa evident que no és compatible amb un govern fort.
A banda de que fa el govern al dia dia hi ha el tema del referèndum. M'atreveixo a fer una aposta: No hi ha manera humana de convocar-lo. Podrien sorprendre'm, no seria el primer cop que em sorprenen.
El president Mas ha demanat un govern de coalició (sense dir-ho). Potser caldrà tornar a votar el parlament d'aquí sis mesos i serà una mala notícia.
Només un apunt final: Estic content que el PSC hagi salvat els mobles, però com no facin una anàlisi millor dels resultats que la darrera vegada la cosa pot ser bastant trista, per ells i per Catalunya.
I una addenda sobre les CUP: Tindrem el 15M al parlament, molt soroll i faran el titella com SI. Al temps.
divendres 23 de novembre de 2012
Capvespre
Es va fent fosc poc a poc. Mentre al twitter veig desfilar els eslògans d'última hora dels partits polítics.
El meu vot no és gaire disputat: el tinc bastant clar malgrat el partit, el candidat i altres detalls col·laterals. Sóc dels que penso que l'important és que tothom voti, perquè em crec que els vots som més importants que ocupar el carrer. Sí, sóc així de conservador.
A alguns la campanya se li està fent llarga. A d'altres quinze dies més els hagués anat molt bé. Al PSC li falten un parell de mesos...
A manca del que pugui publicar demà El Mundo el miseriòmetre i el brutòmetre d'aquesta campanya estan apunt de rebentar. Realment fa fàstic tot aquesta tonteria.
Però res: diumenge, amb els nens, a votar.
dilluns 19 de novembre de 2012
El debat de Calaf
Ahir vam patir el debat electoral a tots. Set personatges darrera un faristol mentre l'immundo intenta crear un nou cas Banca Catalana pensant-se que això del cas Palau no és l'acudit del dentista (oi que no ens farem mal).
Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges:
En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio, cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral).
L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit.
En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema.
En Joan Herrera (siusplau, que algú li digui que no cal estar permanentment emprenyat amb el món) va agafar la banda de cap de l'oposició eterna.
L'Alícia a l'Espanya de las meravelles. Allà es va quedar. Als debats usa el sistema Rahola de no deixar parlar i ahir li hagués anat millor callar de tant en tant, si més no per no contradir-se tant sovint.
En Pere Navarro hi era. Sembla mentida però hi era. Suposo que avui penja algún assessor de les finestres del carrer Nicaragua i, a mi, se m'acudeixen dues candidates molt millors que ell a la presidència de la Generalitat. O no les volen cremar o els corcs han acabat amb el cervell del partit.
El MHP Mas va estar tou. Cansat i tou. Va intentar ser presidencial i només ho va aconseguir a estones. Potser intentava no semblar arrogant i estar per sobre de la melee.
Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges:
En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio, cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral).
L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit.
En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema.
En Joan Herrera (siusplau, que algú li digui que no cal estar permanentment emprenyat amb el món) va agafar la banda de cap de l'oposició eterna.
L'Alícia a l'Espanya de las meravelles. Allà es va quedar. Als debats usa el sistema Rahola de no deixar parlar i ahir li hagués anat millor callar de tant en tant, si més no per no contradir-se tant sovint.
En Pere Navarro hi era. Sembla mentida però hi era. Suposo que avui penja algún assessor de les finestres del carrer Nicaragua i, a mi, se m'acudeixen dues candidates molt millors que ell a la presidència de la Generalitat. O no les volen cremar o els corcs han acabat amb el cervell del partit.
El MHP Mas va estar tou. Cansat i tou. Va intentar ser presidencial i només ho va aconseguir a estones. Potser intentava no semblar arrogant i estar per sobre de la melee.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)