El niu de l'esparver

Una ciutat no és només el seu espai, els seus ciutadans i els passavolants. Una ciutat també es un tremp i un estat d'ànim que és molt difícil d'objectivar.

Fa no fot ara fa un any que es demostrava (com tants altres cops) que la Barcelona disfuncional i empetitida pels que no la consideren altra cosa que un ens subsidiari a una realitat superior (i molt provinciana) era capaç de resistir sense gaires traumes que era capaç de resistir i tancar en pocs dies un atemptat dels que han deiat en estat de xoc grans capitals durant una bona temporada.

Avui hem tingut un paripé de vergonya aliena per part dels que no entendran mai ni Barcelona ni Catalunya. Era d'esperar, entre d'altres raons perquè el consistori actual no té gaires nocions de grandesa i la Generalitat no acabem de saber si existeix o no. I el problema no és l'autoconvidada. El problema, com sempre, és deixar que et prenguin el teu acte perquè no tens darrera un relat sòlid i valent.

Però malgrat això la ci…

De les generacions passades no en queda cap record,
     ni en quedarà cap de les futures;
     el seu record s’haurà esvaït
     entre els qui vindran després.
Sembla que tot el que va passant és la transcendència absoluta i que tot són novetats mai viscudes. Però alguns som una mica vells ja.  I tenim memòria.  Segurament no prou memòria per recordar detalls i gents però prou memòria per recordar coses aparentment poc importants que van ser menystingudes per les patums del moment. 
Les patums oficials i les patums alternatives no en van fer gaire cas, ho van tractar d'estèril. Perquè som un país de capelletes i d'enveges. Perquè qualsevol canvi representa trencar la pau de l'estany que tant blasmem.  Però ningú vol perdre el seu paper, sigui de rei o de profeta.

Una bona anomenada és millor que un bon perfum, 
     i el dia de la mort, millor que el del naixement.

Fins i tot a Barcelona se senten ocells.
Els dies comencen d'hora, com les gallines i els antics. Fa massa calor per viure al migdia.

Això vol ser un diari, però com deia aquell: Només les nenes bones escriuen diaris.
Qui ho va escriure té un visió molt tova de la bondat.

A mesura que em faig vell sóc més comprensiu amb les coses de cadascú... i menys amb les collonades.
Qui ho pugui entendre que ho entengui.

Vam quedar en un bar una tarda de primavera.
Ella duia un vestit verd vaporós.
Potser era blau.

Feia dies que les coses no anaven a l'hora.
Mai van a l'hora quan l'objectiu és dispar.

Vam seguir el ritual de sempre.
Tots dos esperàvem el no de l'altre.

No arribava.

No va arribar fins que algú va plantejar què fer la setmana següent.
I tot va acabar com havia començat: amb passió i sense escarafalls.

L'adolescència eterna va seguir on era.

L'altre va créixer una mica.
No gaire.

Hi ha dies que saps per què t'agrada l'espectacle. Avui és un d'aquests dies.

Diu la llegenda que hi ha tres professions on el tant per cent de població esquerrana està per sobre de la mitjana: actors, enginyers i polítics. És una llegenda, no us alarmeu.

Diu que més o menys, sempre al camp amateur, estic a les tres categories. I ho duc prou bé però seria més feliç si l'espectacle no m'afectés. Potser he de deixar de ser tan espectador i passar a ser una mica més actor. Amb tot el que implica.

Diu que el futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya el PNB. O no era ben bé així. Tinc la memòria una mica alterada.

Si ens ho mirem una mica amb perspectiva la diferència és que ells sempre saben a quin camp juguen. I no tenen la necessitat de salvar a ningú. Tenen clar que la salvació ve de Déu o d'un mateix. Mai dels altres. Menys si no es volen deixar salvar.

El que us deia, l'espectacle és preciós però com la poesia aquella de caminante no hay …