Estel de Nadal

cau la nit a ciutat
a l'hivern
    la nit cau a terra i esclata
un poema desordenat ens relata
el Nadal d'home honrat

a cal fuster hi ha novetat
a la Casa Gran ens recorden
a l'hivern
    els abrics ja no corden
un fals pessebre desordenat

entre ostentacions de pobresa
mirem de reüll l'infant
recuperant, fugaç, la tendresa

i torna,
    ocult entre ombres xarones
pur
    l'Estel de Nadal

Bon Nadal a tothom

Tardoral

Sóc un home de tardor. No he sabut mai per què però sempre ha estat l'època de l'any que més m'ha agradat, segurament per simples associacions sentimentals... i els colors dels boscos.

La gràcia d'això és que m'ajuda a adonar-me que les decisions sobre què és i què no és important no són, generalment, racionals: O són obligades per la urgència o les triem per pura afinitat i no tornar-nos bojos.

La tardor és la meva època de muntanya (segurament n'he fet més a l'estiu però l'he gaudida molt més a la tardor) i és quan la meva intel·lectualitat cursileja més. En tot cas pura sentimentalitat. Però la tardor té aquell punt d'ironia decadent que m'ajuda a veure clar cap a on he d'anar, aquell recolliment involuntari que barreja el fum de les castanyeres (enyor del fred en aquestes tardors tropicals) amb tardes grises ara que es fa fosc de seguida (i més que se'n farà quan tornem a l'horari absurd d'hivern).

A vegades les bones notícies es barregen amb noticies francament dolentes que no ho són tant: són un simple toc d'atenció a la vida, un record que encara tinc moltes coses a fer. Com deia dom Santiago "Un home amb experiència és com el jugador que compta les cartes: sap les que han sortit però no les que sortiran" (cito de memòria, que per citar bé hi ha altres mitjans).

Doncs aquí teniu l'home de tardor donant senyals de vida. Seran constants, però asíncrones.

Enfilant el retorn

Poc a poc i sense gaire presa, com un riu esllanguint-se per Castella, la vida torna a la normalitat. Si en podem dir normalitat aquest ritme sincopat que arrossego. Dies bons i dies dolents però tots dintre la normalitat estadística. Alguna anormalitat de tant en tant, poca cosa perquè a tot hi posem sordina.

I per fi sembla que la boira s'acaba.

Desenterraré articles i projectes. No perquè tingui més temps, simplement perquè per viure s'ha de voler respirar.

I ja m'ho perdonareu: discutiré poc. No en tinc ganes i fa massa calor.

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perquè ell paga el marbre.

Ben mirat, ara veig perquè tant benpensant del món artístic menysprea al senyor Esteve.

 

Ressaca d'un any intens

I dur, cal dir-ho.
L'octava de Nadal acostumo a dedicar-la a tancar carpetes perquè un moment o altre s'ha de fer i les litúrgies estan per això. I les carpetes d'aquest any són de mal tancar, records pels que no hi són i abraçades als que d'una manera o altra ens han acompanyat.

Tot va que cau i la malaltia ha fet d'aquest any una bogeria. I ja havia començat intens amb projectes i feines que em fan molta il·lusió.

Gràcies a Déu sembla que tot va passant i poc a poc tot entra a una nova normalitat.

Confio que el mal no es cronifiqui i l'any vinent sigui un any d'alegries.

Bon 2016 a tothom

El vot del meu pare

El meu pare sempre s'havia pres molt seriosament la política, la civilitat i el país. De fet deia que elecció darrera elecció els catalans demostràvem que no ens creiem gaire els país i que les actuacions dels nostres governants no es corresponien amb l'esperit que exigeix creure realment que el que governes és un país i no una mena de sucursaleta (les paraules són meves, l'esperit del que et diuen et queda amb set o vuit anys però no sempre els mots).

Ell que era un home d'ordre, independentista i d'ordre, i segurament no hagués anat a les manifestacions que hem fet aquests anys. Però diumenge aniria a votar com va fer sempre que va poder (tret del referèndum trampa de la OTAN, un dia en parlaré) i hagués votat independència. Amb alguns dubtes, perquè cap candidatura independentista ha pensat gaire en la gent d'ordre.

Segurament estaria content de tot el que ha passat a Catalunya des de que va morir. Bé, de tot no, que les performances no li anaven gaire i algunes punyalades que s'han repartit no li haguessin agradat. De fet és provable que rondinés com un soci del Barça a tribuna dient que tot plegat és una maniobra de distracció i que en Mas hauria d'haver engegat a tota la colla al rec.

I patiria pel que passi dilluns. De fet jo també pateixo pel que passarà dilluns. Tinc coll avall que l'independentisme guanyarà diumenge però tinc dubtes de si aquests tres darrers anys hem aprés a creure en el país i en la seva gent i si tindrem prou múscul per tirar endavant.

Confio en que el tinguem. Alea jacta est i endavant les atxes.

Silencis obligats

He tingut el bloc bastant callat i han sortit menys articles dels promesos a Les flames d'Orió perquè la vida dona moltes voltes i, a vegades, les desgràcies s'acumulen.

Sí, ja sé que els problemes ens fan més forts i de tot se n'aprèn. Però preferiria estalviar-me algunes coses, els neguits que du la salut quan penja d'un fat. Sobretot quan ho pateixes per persona interposada. Si el malalt sóc jo ho porto menys malament.

Ho explico ara que veig la llum del final del túnel llunyana però intensa, tan de bo hi arribem refets i alegres.

El Procés ha mort, visca El Procés.

Veig bona part de l’independentisme per terra després d’aquestes municipals, uns que si llistes úniques, d’altres parlant de no sé que de marejar la perdiu i que si tot va massa a poc a poc. Com si fa sis mesos l’independentisme del tot o res fos majoritari.

No, despistat, ni ho era aleshores ni ho és ara. Potser sí que és majoritari un independentisme de gestos que no saps si avança o no, però tenim el país que tenim i amb això hem de conviure.

A Catalunya hi ha els campions de les causes perdudes sempre que siguin platòniques: Som un país refotudament platònic.  I per això ni vivim ni acabem de morir. Per això tot sembla tan complicat però cada dia obrim la persiana i ens en sortim prou bé.

Entre nosaltres, ho porto al pap des de fa uns mesos:

Algú pensa que Barcelona es podia permetre tenir gaire temps més un alcalde que està clarament malalt i no té cap successor amb cara i ulls al seu partit?

Algú pensa que es pot guanyar una ciutat com Barcelona sense estar cada dia als barris trescant amb la gent que hi crea opinió i que és qui després vota?

Algú pensa que la candidatura de BeC està feta en quatre dies?

Algú pensa que C’s pot créixer gaire més si els seus interventors amagaven ahir l’acreditació no sé encara per què?

Que jo pensi  que BeC és establishment és un pensament personal. Tinc raons per pensar-ho, evidentment, però l’Ada Colau no és una xixarel•la i la gent del seu equip sap llegir les dades demogràfiques (cosa que no sembla que sàpiguen la majoria dels seus rivals).

Dit això, a partir d’ara governar Barcelona no serà fàcil, però ja fa uns anys que no ho és. I no, apreciats colauers, no em val la excusa que tots estan en contra nostra. Ni és veritat, ni és presentable. Ja sé que les promeses se les emporta el vent, i vosaltres mateixos sabeu que hi ha coses que eren fum: però ara teniu a les mans una gran ciutat de categoria B. Podreu fer-ne una ciutat endreçada?