El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en tenim que hi ha qui t'estima malgrat tot, malgrat les dificultats; malgrat les bèsties llefiscoses que ens cauen a la cara, malgrat que rellisquen quan les trepitges.

Avui han plogut llimacs i ara ens hem tornat a purificar.

Ficció

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents, en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

No sé si mai ho arribaré a fer, però tinc moltes ganes d'escriure (auto)ficció. De fet escriure-la ja ho faig, però queda per a mi, ben discreteta.

Bé, dels projectes val més no parlar-ne gaire fins que agafen forma. Simplement em venia de gust comentar-ho.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot. 

Morfeu al Tibet

Desconec si estem dins d'un espectacle producte de substàncies estupefaents o simplement el fat ha decidit que veiem elefants roses però pel camí hem decidit que la veritat o la mentida depenen simplement del que decideixi el poder en forma de tribunal.

Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.

En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo  que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.

Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de les nostres fanfarronades d'adolescent hormonat.

Crònica d'un dia de setembre

Ahir, i aquesta matinada, van passar coses. No ho sembla però de tant en tant passen coses. No sé si el que va passar és bo o dolent perquè ja fa temps que no tinc gaire clar que vol dir bo i dolent quan hem deixat de parlar de bé i de mal com a categoria genèrica.

Però el que sí que sé és que ahir va ser un dia històric perquè per primer cop el parlament va actuar com si realment es cregués que és depositari de la sobirania del poble de Catalunya (Què és el poble de Catalunya i que vol dir realment sobirania és un d'aquells misteris que només poden ser part de l'estudi teològic, però avui tampoc hi entraré).

No sé si el que van fer servirà de gran cosa a curt termini ni si els dubtes que han fet esgotar les existències de paper de fumar són consistents o no, el que sí que sé és que ja fa temps que la normalitat mesella s'ha acabat: no es pot seguir fent veure que no existim sense que grinyoli tot el sistema.

Confio en que tothom tingui prou seny, perquè la maledicció de viure temps interessants ja la tenim aquí. 

Ombres perdudes d'un estiu que ja no és estiu

Quan passen els dies de les primeres tronades i els dies es fan curts, ja, tot fa pujada. Aquest any la tronada va ser una furgoneta trencant la riera. I d'aquí morts, fetge i tothom al peu del canó del corrent nou (és un dir, hi ha novetats que tenen 20 anys).

Mires el curs que comença (el ritme del país el marquen les escoles encara que no treballis a l'ensenyament) i penses en engegar a tothom a pastar. Hi ha de tot i més, coses personals i això de que parlen cada dia els que asseguren que mai no passarà.

Estic valorant seriosament refugiar-me sol en un racó perdut on hi ha una casa lluny de tot poble i una ermiteta petita. (No és redundant, és petita fins i tot en la categoria d'ermiteta). És la casa pairal d'algú important tot i que no penso que hi hagi set mai, però m'ha fet somriure sardònicament quan he sentit a segons qui parlar d'orígens humils. Servituds de saber el que no s'ha de saber i de ser d'un país petit.

Miro fora. Encara no plou.
Vaig a fer el sopar.

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.