Ves al contingut principal

Entrades

La faràndula

Hi ha dies que saps per què t'agrada l'espectacle. Avui és un d'aquests dies.

Diu la llegenda que hi ha tres professions on el tant per cent de població esquerrana està per sobre de la mitjana: actors, enginyers i polítics. És una llegenda, no us alarmeu.

Diu que més o menys, sempre al camp amateur, estic a les tres categories. I ho duc prou bé però seria més feliç si l'espectacle no m'afectés. Potser he de deixar de ser tan espectador i passar a ser una mica més actor. Amb tot el que implica.

Diu que el futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya el PNB. O no era ben bé així. Tinc la memòria una mica alterada.

Si ens ho mirem una mica amb perspectiva la diferència és que ells sempre saben a quin camp juguen. I no tenen la necessitat de salvar a ningú. Tenen clar que la salvació ve de Déu o d'un mateix. Mai dels altres. Menys si no es volen deixar salvar.

El que us deia, l'espectacle és preciós però com la poesia aquella de caminante no hay …
Entrades recents

Tot encenent la pipa

Fa dies que m'ho miro tot amb aquella mena de sanfason que només ens podem permetre des de la decadència. Ho hauria d'haver escrit directament en francès, fora més adequat. Certament.

Els actes, estimats (i estimades), tenen conseqüències. El temps tot ho cura però hi ha memòries que perduren i les obsessions de qui es pensa que la seva desgràcia és una conspiració sempre acaben fent més mal que bé. Però tot passa mentre crema el tabac.

Deia un savi que l'única revolució de debò que van fer els anglesos va ser quan van canviar, a estones, la cervesa pel whisky. Jo canviaré el tabac anglès pel turc.

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Ficció

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents, en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

No sé si mai ho arribaré a fer, però tinc moltes ganes d'escriure (auto)ficció. De fet escriure-la ja ho faig, però queda per a mi, ben discreteta.

Bé, dels projectes val més no parlar-ne gaire fins que agafen forma. Simplement em venia de gust comentar-ho.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Morfeu al Tibet

Desconec si estem dins d'un espectacle producte de substàncies estupefaents o simplement el fat ha decidit que veiem elefants roses però pel camí hem decidit que la veritat o la mentida depenen simplement del que decideixi el poder en forma de tribunal.

Podem pensar que ens hem instal·lat en una mena de maresma sense fi, plena de boira i sorolls estranys. Sense cap certesa i sense cap seguretat de trobar una terra fèrtil un cop acabin els mosquits.

En gran part és cert perquè ens hem pres aquesta cosa que passa a Catalunya com un joc d'adolescents, una baralla entre gent que encara no ha acabat de fer-se adulta i prefereix parlar de puresa tot gaudint d'un Margarita o un Kalimotxo  que fer-se gran anant a buscar el vi de dinar a la bodega del barri.

Per fer-se gran cal prendre decisions pròpies en funció d'un mateix i no a favor o en contra d'altres. I assumir el risc d'equivocar l'acció. Però aquí sembla que només estimem el risc dels altres més enllà de l…