Crònica d'un dia de setembre

Ahir, i aquesta matinada, van passar coses. No ho sembla però de tant en tant passen coses. No sé si el que va passar és bo o dolent perquè ja fa temps que no tinc gaire clar que vol dir bo i dolent quan hem deixat de parlar de bé i de mal com a categoria genèrica.

Però el que sí que sé és que ahir va ser un dia històric perquè per primer cop el parlament va actuar com si realment es cregués que és depositari de la sobirania del poble de Catalunya (Què és el poble de Catalunya i que vol dir realment sobirania és un d'aquells misteris que només poden ser part de l'estudi teològic, però avui tampoc hi entraré).

No sé si el que van fer servirà de gran cosa a curt termini ni si els dubtes que han fet esgotar les existències de paper de fumar són consistents o no, el que sí que sé és que ja fa temps que la normalitat mesella s'ha acabat: no es pot seguir fent veure que no existim sense que grinyoli tot el sistema.

Confio en que tothom tingui prou seny, perquè la maledicció de viure temps interessants ja la tenim aquí. 

Ombres perdudes d'un estiu que ja no és estiu

Quan passen els dies de les primeres tronades i els dies es fan curts, ja, tot fa pujada. Aquest any la tronada va ser una furgoneta trencant la riera. I d'aquí morts, fetge i tothom al peu del canó del corrent nou (és un dir, hi ha novetats que tenen 20 anys).

Mires el curs que comença (el ritme del país el marquen les escoles encara que no treballis a l'ensenyament) i penses en engegar a tothom a pastar. Hi ha de tot i més, coses personals i això de que parlen cada dia els que asseguren que mai no passarà.

Estic valorant seriosament refugiar-me sol en un racó perdut on hi ha una casa lluny de tot poble i una ermiteta petita. (No és redundant, és petita fins i tot en la categoria d'ermiteta). És la casa pairal d'algú important tot i que no penso que hi hagi set mai, però m'ha fet somriure sardònicament quan he sentit a segons qui parlar d'orígens humils. Servituds de saber el que no s'ha de saber i de ser d'un país petit.

Miro fora. Encara no plou.
Vaig a fer el sopar.

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.

Ombres

Callen com senyores que fumen
      Ni veuen ni miren, repeteixen lemes
Ella no m'acompanya, vaig sol
     Ni nou ni vells, foscos temes
Silencis sords ens embolcallen
     Ni fosc ni clar, ombra de penes




(Hi ha un vers robat, és just recordar-ho)

Estel de Nadal

cau la nit a ciutat
a l'hivern
    la nit cau a terra i esclata
un poema desordenat ens relata
el Nadal d'home honrat

a cal fuster hi ha novetat
a la Casa Gran ens recorden
a l'hivern
    els abrics ja no corden
un fals pessebre desordenat

entre ostentacions de pobresa
mirem de reüll l'infant
recuperant, fugaç, la tendresa

i torna,
    ocult entre ombres xarones
pur
    l'Estel de Nadal

Bon Nadal a tothom

Tardoral

Sóc un home de tardor. No he sabut mai per què però sempre ha estat l'època de l'any que més m'ha agradat, segurament per simples associacions sentimentals... i els colors dels boscos.

La gràcia d'això és que m'ajuda a adonar-me que les decisions sobre què és i què no és important no són, generalment, racionals: O són obligades per la urgència o les triem per pura afinitat i no tornar-nos bojos.

La tardor és la meva època de muntanya (segurament n'he fet més a l'estiu però l'he gaudida molt més a la tardor) i és quan la meva intel·lectualitat cursileja més. En tot cas pura sentimentalitat. Però la tardor té aquell punt d'ironia decadent que m'ajuda a veure clar cap a on he d'anar, aquell recolliment involuntari que barreja el fum de les castanyeres (enyor del fred en aquestes tardors tropicals) amb tardes grises ara que es fa fosc de seguida (i més que se'n farà quan tornem a l'horari absurd d'hivern).

A vegades les bones notícies es barregen amb noticies francament dolentes que no ho són tant: són un simple toc d'atenció a la vida, un record que encara tinc moltes coses a fer. Com deia dom Santiago "Un home amb experiència és com el jugador que compta les cartes: sap les que han sortit però no les que sortiran" (cito de memòria, que per citar bé hi ha altres mitjans).

Doncs aquí teniu l'home de tardor donant senyals de vida. Seran constants, però asíncrones.

Enfilant el retorn

Poc a poc i sense gaire presa, com un riu esllanguint-se per Castella, la vida torna a la normalitat. Si en podem dir normalitat aquest ritme sincopat que arrossego. Dies bons i dies dolents però tots dintre la normalitat estadística. Alguna anormalitat de tant en tant, poca cosa perquè a tot hi posem sordina.

I per fi sembla que la boira s'acaba.

Desenterraré articles i projectes. No perquè tingui més temps, simplement perquè per viure s'ha de voler respirar.

I ja m'ho perdonareu: discutiré poc. No en tinc ganes i fa massa calor.

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perquè ell paga el marbre.

Ben mirat, ara veig perquè tant benpensant del món artístic menysprea al senyor Esteve.