Darrer Sant Joan lliure

Potser no serà el darrer, perquè la capacitat de ressorgir de les nostres tradicions populars és digna del fènix.

La nostra cultura ha estat vençuda per la cultura de la por.

Hi ha qui diu que per desig d'aculturització, jo penso que simplement per misèria i ignorància, l'ajuntament de Barcelona s'ha carregat les fogueres de Sant Joan i, ara, en nom de la seguretat ens carregarem el poder usar petards lliurement.

Ja fa temps que estic esfereït del despotisme amb que ens tracta la jerarquia política i intel·lectual (per dir-ho d'alguna manera). De fet molts cops som nosaltres mateixos que exigim que ens tractin així.

Hem perdut tant la tolerància al risc que veus tots els nanos amb rodetes a la bicicleta i casc. A mi em té esfereït... i no sé que faré quan em toqui a mi.

Ara sembla que no deixarem que els nanos puguin fer servir bombetes. O més ben dit, ara inventarem que el veí ben pensat i prudent pugui denunciar-nos per que els deixem jugar amb les bombetes.

Ja ho sé, m'estic tornant molt punk. No sé si és regressió a la infància o simplement que acabem tenint-los massa plens. No cal dir el què.


*La imatge l'he modificada de Artuditu i el Bloc Mil·lenari.

Tots els colors del verd (Vacances a Tavertet I)

No vull espatllar-ho amb una fotografia.

Trescant, al capvespre, per les parets de Tavertet he pogut recordar que el verd són molts colors. He pogut gaudir-ho acompanyat per la M. i això és notícia. L'amor a la muntanya és pot explicar, però s'ha de viure... Encara que només sigui, com diu ella, per fer-me feliç.

Una escapada entre setmana pels racons més transitats del Collsacabra sense trobar-hi ningú, abans que les vacances de l'escola converteixin aquells verals en un pati sorollós i, a vegades, tendre, és un plaer difícilment explicable.

Al capvespre silenci. I penseu que silenci és un estat d'esperit i de ment que no podem transmetre en un audiovisual. Si més no encara no n'he vist cap que ho endevini.

Però aquest cop els colors han estat més intensos que el silenci, perquè amb un únic nom podíem dir una vintena de colors diferents... més intensos o més morts, més nets o més ambigus. Però vius o morts radiaven pau i rauxa.

Radiaven, sobretot, esperança i somriure.

Reflexions post... electorals

Ja hem votat (alguns). Malgrat la que està caient els del PSC-PSOE (combineu-ho com pugueu) han tornat a guanyar a Catalunya, com sempre que no votem per la Generalitat...

Esquizofrènia, telecinco, total acaben manant sempre els altres?

Segurament tot això i molt més.

A Espanya surt un diputat obertament xenòfob (UPD) provinent de l'esquerra, perquè l'esquerra no es salva d'aquests pecats malgrat que sigui l'esquerra qui etiqueti això de pecat mortal.

Al principat som integristes religiosos i, naturalment, votem PSC.

A les illes i a València ja s'ho faran, a vegades els principatins volem donar lliçons que no hauríem de donar. No hi tenim dret.

Del sobiranisme, independentisme i altres ismes que comencem a afegir-los al papanatisme (jo el primer) en parlaré un altre dia, perquè a vegades sembla que en nom de les maximitzacions el que fem és el paperina.

No entenc què a Convergència celebrin aquests resultats. Els de Esquerra mengen a part, ja ho sabem.

No entenc tota aquesta forolla que fem sobre una suposada abstenció sobiranista, que segur que hi és, però si hi ha qui prefereix desertar perquè els que es presenten no són perfectes, pitjor per tots però ja s'ho faràn... No farem país des de la dimissió.

El matriarcat ecopijo

Ha arribat a casa la propaganda electoral de les eleccions europees. Tots els partits que envien la propaganda l'envien personalitzada per a cada votant (presumpte).

Tots? Tots no, hi ha un partit que encar creu en la unitat familiar i en el vot trival unic segons les consignes del consell de família... encapçalat per la matriarca.

Per què, si no, envien una única carta a nom de la família amb el cognom de la matriarca?

A les famílies homosexuals, a nom de quin dels dos membres envien la carta?

Com és que els més progres són els que tenen actituds més tradicionalistes, girant simplement els protagonistes?

I, sobretot, no han trobat algun mètode per ser encara més papanates?

Mitgdial a Montserrat

Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.

Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.

Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.

Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.

A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.

Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.

I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.

De virus, farmacèutiques i conspiracions

Tret d'una etapa d'hipocondria aguda causada per l'estres mai no m'he cregut els consells sanitaris que en nom de la suprema virtut del gènere humà ens han anat colpejant els mitjans de comunicació, com si fossin telers mecànics.

Per això no he enterrat les pipes. Per això i perquè la pipa, la llar de foc i un bon armanyac són arsenal imprescindible per llegir Chesterton. Qui ho pugui entendre m'entendrà.

Ara diu que el virus ve del porc, ja fa uns anys que no podem posar al caldo les esgarrapaderes dels pollastres per culpa d'un altre virus de la família. Pocs, però, parlen de misèria i els que ho fan fan com deia don Santiago, reguen amb desinfectants en lloc de donar millor menjar.

I, és curiós, els desinfectants ja els tenien preparats els senyors de Roche amb un nom que sembla d'acudit... Tamiflu, per si algú està despistat encara.

De tota manera, la conspiració que pregonen els que tenen clar que la direcció del món es personalitzable, tant hi fa si en obscurs despatxos a Suïssa, a Chicago o a Tel Aviv o, com es pensen que desitgen ells a Caracas, a Moscou o a Teheran no s'aguanta. La conspiració ens la fem nosaltres mateixos fent de xaiets mesells en lloc de pensar i fer per nosaltres mateixos sense esperar pares boníssims que ens arreglin els problemes.

Reflexions de com es fa feina

M'ha arribat aquesta entrevista.

Resumeix perfectament com penso que s'han de fer les coses, més enllà de l'administració, de la queixa i de les misèries. Si volem tenir algun futur, com a comunitat lingüística, com a país o com el que vulguem ser les coses han d'anar per aquí.

I no parlo de Catalunya, ni de països catalans, ni tant sols de política. Que també.

Parlo de tot. De tot el que és important per a cadascú com a persona. Parlo d'excursionisme, parlo de jocs d'estratègia, parlo de teatre, parlo d'art, parlo de fe i parlo de ciència. Per dir els que m'interessen directament a mi.

Però també parlo de per on va el món, de revolució cultural que no volem creure'ns perquè exigeix que ens portem com si fóssim majors d'edat.