Entrades

El dia de la neteja

Tinc a esborranys a aquest blog un escrit que és pura pornografia sentimental i que he censurat (encara no esborrat però no trigaré gaires dies a fer-ho) perquè m'he passat mitja vida criticant la pornografia sentimental i només em falta aquesta incoherència per acabar de ser vitalment incoherent. En tot cas avui dono per tancat un quatrimestre amb més ombres que llums (és a dir, un desastre etimològic) i podré respirar una mica. No gaire, no us penseu. En tot cas tinc la intenció, no quedarà per intencions, de no engegar res de nou que no estigui segur que puc complir. És un signe de maduresa i un pas important per preservar la meva salut mental. A la vida les prioritats van caient fruit de l'atzar i per això si no ets corredor de maratons es fa molt difícil fer les coses correctament i al dia. A banda que no vius sol, que no són només les teves coses les que creen situacions estranyes i que la salut té capricis que no pots controlar. En fi, que no m'he oblidat del blog ni

Seguir vius

Una amiga (espero que me'n consideri) em va dir que ella ja havia fet la seva feina biològica. Jo també: a certa edat els deures amb la natura i la perpetuació de l'espècie ja estan fets. De tota manera, malgrat les xacres que arrossego tinc un munt de feina per fer; tant per la meva tribu (allò de la família nuclear) com per a qui li pugui interessar. Si mai deixo de voler fer coses noves, d'aprendre, de tenir il·lusió per alguna cosa ja em podeu enterrar. Fent balanç de l'any (aquests dies toca fer balanç: els humans ens vam inventar els ritus per això i mai no els hem de deixar passar) veig que, malgrat tot, he fet coses però sense el tremp ni aquella alegria d'altre temps. Potser és que després de tot plegat alguna cosa a mort dins meu (sí, de tant en tant uso metàfores. La vida és una metàfora i qui ho vulgui entendre que ho entengui). Segurament porto uns anys vivint la vida d'altri però tampoc estic per tirar coets: sempre he desitjat un any interessant.

Diferents

Tots fem, com bonament podem, el que ens sembla (o el que ens deixen). A vegades em sorprenc sintonitzant molt bé amb gent amb idees oposades (o aparentment contradictòries) a les meves. Pensant enrere sempre havia defensat que les coses eren "naturals", que un humà té la naturalesa que té i com a tal actua. Amb l'edat he anat veient que la "cultura" (entesa com a creació de grups humans per sobre de la natura) pot ser més forta que la "natura" crua... durant una estona (que poden ser unes quantes generacions). No recordo on vaig sentir que per apostar cal una dosi important de sentit de l'humor (déu me'n guard de fer broma de la patologia del joc, però penso que l'essència de la frase s'entén). A mi m'agrada apostar, el risc és l'únic camí per innovar. Anava a escriure evolucionar però no vull entrar en més jardins dels estrictament necessaris.  Una de les coses que més m'està sorprenent d'aquests darrers m

Nadal 2020

Sí, m'ha quedat una mica títol de cançó d'en Lluís Llach però per mi serà una mica com el Nadal de fa uns quants anys quan més o menys a aquesta hora va morir el meu avi mentre jo li feia companyia. Potser per això avui m'he posat de banda sonora jazz Christmas tot alimentant la melangia. Potser. Potser simplement és mirar enrere a les incerteses i pors que arrosseguem a casa el darrer any i mig. Sovint penso que la crisi del Covid a casa ens ha fet un favor: ha normalitzat (valor estadístic) la nostra anormalitat. En tot cas havent sopat farem cagar el tió. Demà ja veurem què fem i a qui anem a veure: mascareta posada desprès de dinar. Penso que algun altre tió picarem també: hi ha tronques arreu. En tot cas ha quedat un Nadal al que li manca una llar (de foc).  Estrenaré una pipa (no sé on, a casa no puc fumar per respecte als altres i no marxarem a la nostra futura primera residència perquè hi fot massa fred).  Ha estat un any de baralles: sóc antic i em costa no baralla

El trumpisme o on ens vam equivocar

 Fa molt temps que dic que estem fent un occident per a postdocs sense fills. Sé que és una obsessió meva (en tinc moltes d'obsessions i van sortint quant surten). Ara ens escandalitzem perquè al país que sembla el far d'occident no vota als ideòlegs del món urbà de postdocs sense fills tant com voldríem i  vota (encara que no guanyi -a hores d'ara encara no ho sabem-) un ninot de l'espectacle (que ja va guanyar un cop) per governar. Però sabeu que passa: els postdocs sense fills, benpensants i amb preocupacions de nen de casa bona són minoria arreu. Ho hem vestit de grans lluites per la humanitat oblidant què el que mou a la persona és la persona i la seva tribu (família extensa amb sort). La resta és poesia. I segurament el vell establishment ha tornat a guanyar perquè ningú es pot permetre que els míssils nuclears estiguin en mans d'un maverik. Però el monstre ha sortit del niu. I l'ha creat el món universitari benpensant. Perquè el monstre no dona solucions,

Projectes i altres sinofos

Porto uns quants dies bojos gràcies a que la realitat ens ha passat a tots per sobre com un tsunami dels de debò. Tinc una llista de coses al "to do" llarguíssima, una quantitat de decisions per prendre que no són broma i  aquella sensació que si no fos pel covid dels nassos ara seria un dels moments més brillants de la meva vida. Autoengany, com tot. Perquè les coses s'acumulen pel de sempre i no desenredarem la troca fins d'aquí molt temps. Ja heu vist que he relaxat una mica el blog, tot i que vaig escrivint. Els hàbits tampoc donen gaire de sí.

Temps foscos

No és ni el canvi d'hora ni el confinament estrany aquest què patim. No és ni tant sols l'amenaça reiterada del canvi climàtic. Tampoc no és la crisi econòmica, moral i cultural què treu el nas darrere de les ombres del covid. Ve una nova foscor barroca, temps de dimonis i puritanismes. Temps de senyors feudals i de por.  I ve tot això perquè tenim por. Tenim por d'anar enrere. Tenim por de no saber viure els signes dels temps. El puritanisme sempre és ombra de la por.  Por d'afrontar canvis. Por de les diferències. Por de que les coses demà no siguin com eren ahir. Por de ser estranys en un món nou. I busquem seguretats. Busquem autoritarisme desorientats. Busquem referents que no tenim perquè els referents van més a poc a poc que el món. Ara recarregarem les formes i dibuixarem monstres. Ens hi farem mal. Gairebé segur. No sé com anirà tot plegat, però entre una cosa i altra espero uns anys bastant durs.