El niu de l'esparver

Ja té nassos que d'un privilegi burgés (en el sentit de privilegi de ric) en fessin una bandera de drets quan la majoria d'adults amb família no ho tenim. En tot cas vull, necessito, una habitació pròpia. On no hi entri ningú més i no hagi de donar cap tipus d'explicació a la meva unitat de convivència.Vull, necessito, espai. Per pensar. Per crear. Per destruir. Per no haver de quedar bé. Per, en definitiva, ser individu.Sí, jo necessito una habitació pròpia.

Avui, novament (i en van un munt), ens hem trobat amb un nou esperpent judicial que afecta a Catalunya. De fet a més d'un però ja sabeu que algunes coses són un simple passa que t'he vist. En general sabíem que passaria un moment o altre perquè si alguna cosa no pot sofrir Madrid (concepte) és l'anomalia que representa Catalunya dins del seu (des)ordre mental.Més enllà del motius xenòfobs (sí, a Espanya hi ha xenofòbia mal païda en vers dels catalans) hi ha un motiu d'essències. Segurament em repeteixo però el problema d'Espanya (i la virtut que la fa sobreviure) és que només és una llei (i els seus reglaments).Per això el poder dels sabres ha passat a ser el poder de les togues però amb els mateixos problemes de raquitisme que tenien els sabres en el seu moment. Catalunya, institucionalment, té el mateix problema malgrat que la societat civil (la de debò, no els que es fan dir societat civil) va per la seva banda. Com hem fet sempre, per altra banda.A Catalunya le…

Bé, tot va sortint poc a poc. Millor o pitjor va sortint.Quan vaig encarar aquest projecte d'un any publicant cada dia ho vaig fer pensant, sobretot, en treure'm una frustració que arrossego relacionada amb deixar sempre les coses a mitges.Avui he refet la pàgina d'entrades a recordar, l'aniré actualitzant sovint. Us presento la Hit Parade.

Quan mor algú de vell i deixa una casa buida comença una tasca bastant desagradable pels qui queden: buidar-la del que s'hi ha anat acumulant després d'anys d'aventures i desventures. És una tasca feixuga perquè el que hi ha no pot ser llençat sense més (si tens un cert amor a la història familiar -o amical en alguns casos-) i sovint hi ha gent implicada en aquells records (perquè de valor no hi ha ni el que considera que hi ha l'impost de successions, aquell impost que està pensat per evitar que la classe mitja deixi de ser-ho).Estic cansat i això que no és de la meva banda...Però poc a poc. Ara, esperem que no ens confinin abans del novembre.

No sé si és el confinament i el teletreball associat, aquesta bogeria que fa dies que dura d'encadenar una cosa darrera l'altra sense temps per aturar-se a pensar o simplement que els rituals de quan era jove els he perdut del tot però ja fa dies que he de pensar quin dia de la setmana és i mirar a l'agenda què he de fer avui o demà.En tot cas no sé a quin dia passo i començo a tenir la sensació que ningú al meu voltant ho sap.És una sensació de desconhort difícil de transmetre. Preguem que sigui curta.

No ha estat el confinament, ni tant sols la casualitat. Simplement viure en un pis és antinatural. El normal i còmode per una família és viure en una casa de poble amb un pati petit i sortida de coses a peu de carrer. Pel cotxe (ara que venen els cotxes elèctrics anem oblidant-nos de deixar-los dormint al carrer) i la bicicleta. A peu pla.Tot proper. Prou proper. si no podem teletreballar ja ens espavilarem per anar a la feina de la forma més eficient possible: a la llarga els que tenim feina "d'oficinista" anirem poc a l'oficina. Un parell de cops per setmana i, a poder ser, fora d'hores punta. Passarà per pegues legals que hi posin. Llàstima que el transport col·lectiu és problemàtic però per això parlem del fora d'hores. Que m'ho estigui plantejant seriosament amb números a mà no és casualitat (tot i que hi hagi desencadenants): algunes dificultats són de mal superar a Barcelona i no som ni postcdocs ni sense fills. Potser ho farem tard però cal dir qu…