Entrades

El Bullie

Fins fa poc el to d'abusananos del PSC era subtil, tenia finezza de diu aquell. Però al darrer episodi de El procés, l'Imperi contraataca comença a estar trufat de matonisme barroer i gens dissimulat.

El PSC ha estat el partit de poder (i de calers) a Catalunya durant tota la segona transició malgrat que l'intrús del Pujol els guanyés la cadira simbòlica de la Casa dels Canonges. S'ho podien permetre. Però ara els quadres no absolutament fossilitzats se'ls han passat a la competència (majoritàriament a ERC però no només).

El darrer episodi (que a hores d'ara no sabem com acabarà) ha estat el numeret per convertir a EL CARDENAL en senador (i president del Senado -del reino-) i han apel·lat a la cortesia dels altres sense tenir la cortesia de no anunciar el càrrec que volen fer-li ocupar sense primer votar el traspàs. I, per un cop sense que serveixi de precedent, qui li ho havia de votar a ulls clucs sembla ser que s'ha quadrat.

En general, molts dels probl…

La modernitat és VOX

No, no ho he escrit per provocar. Ho penso fermament i sense fer el joc de manual d’història de bàsica que ens recorda que no estem a l’edat moderna si no a la contemporània (desconec si això ha canviat amb els nous temps acadèmics).

La modernitat s’expressa gairebé sempre abruptament, xarbotant sense mesura. Mai no triomfa però. La inèrcia és això, inèrcia. I ara m’estic censurant una metàfora de física newtoniana perquè ja ens coneixem i les metàfores les carrega el dimoni.

Diumenge sentirem grans escarafalls amb els seus resultats de la mateixa manera que hem sentit exclamacions de sorpresa per la reconversió a El Alcázar del museu de la ciència de València (modernitat, sempre modernitat).

No us deixeu enredar per les formes abruptes i aparentment antigues que gasten. Mireu l’ús que fan de les xarxes socials, mireu el missatge de força que traspuen que sembla un espectre del manifest futurista. És el contrapunt al discurs bla i sense ànima que ens ven la burocràcia europea i la catala…

Fi de vacances

Les vacances poden acabar de dues maneres: o llençant a l’aigüera els projectes que estan en marxa o engegant projectes nous.

Un dia vaig dir, mig en broma, que em calia un mes tancat a una cartoixa. I comença a no ser broma. El soroll del dia a dia que m’amara m’està menant cap a culs-de-sac impossibles.

Poder crear és un luxe que només ens podem permetre quan la supervivència no està compromesa, cosa només a l’abast de subvencionats pels pares i funcionaris (en el sentit ampli de les paraules).

Crear no és fer-ho bé. Fer-ho bé és artesania que s’aconsegueix amb treball, pràctica i disciplina però tots volem fer la part del lluïment i sents gent rabiant  de mala manera quan se li reconeix la lluentor a algú que no està a la llista dels lluïbles o, simplement, algú enaltit pels altaveus de la trona ens diu que hem de treballar (ser una mica més artesans i menys artistes pretensiosos).

Per això fa patir que llegint el manifest groc només ens sentim anacrònics llegint els exemples blasmats …

Conservadors

Les eleccions les guanya sempre, sempre, la opció més conservadora per d’esquerres que sigui (sí, l’esquerra pot ser molt conservadora. De fet a casa nostra –i, especialment, al regne- el màxim conservadorisme és d’esquerres). Només falla quan hi ha una revolució o un esfondrament en curs. O quan el resultat és completament indiferent.

Això ho sabem els que, com el dimoni, som prou vells antropològics per poder veure-hi una mica més enllà de la part POP de l’acadèmia.

Ara ens preguntem, ho hem de fer, si aquestes eleccions (aquest cicle) són normals o revolucionàries i la resposta és que són indiferents. Per això a Espanya guanyarà el més conservador (PSOE) i a Catalunya passaran coses irrellevants surti el que surti a les espanyoles.
Bé, irrellevants del tot no. Però sí de cara a Espanya. Això si és compleix el que diuen i els del triangle no tornen a guanyar les enquestes i perdre les eleccions, que no ho descarto.

¡ O nosotros o el Caos! ¡¡ El Caos, el Caos!! Es igual, tambien somo…

Vanitat i més vanitat

Sembla que els candidats espanyols siguin una reencarnació estrambòtica del il·lustre i, tanmateix, gloriós Juan Carlos Rodríguez Ibarra, senyera de la catalanofòbia i el progrés bien entendido.
No, el centaure cavalcant per la devesa emulant imaginaris no és gaire més que la plasmació desvergonyida del que ja ens ensenyava l’ínclit governador fa molts anys quan feia de torsimany de los jóvenes nacionalistas españoles que van canviar el azul Mahón de circumstàncies per una rosa roja de debò.
Som tant l’esca del pecat que ens envien Jar Jar Binks a redimir-nos amb l’esperança que sembli que fan alguna cosa i, de passada, acabar de buidar les papallones de la nina de porcellana.
Però nosaltres també ens hem quedat descansats tot fent campanya d’extraparlamentaris (començant pels que les enquestes diuen que ho guanyaran tot) i projectant espectacle tou per arreu, tant que els del cigaló s’acabaran passant al tallat.
En tot cas, tret de les municipals on hi ha qui intenta bastir un guarn…

Petits plaers de dia de vaga

L’altre dia vaig fer dues hores de vaga feminista.

Tu?, vaga?, feminista?
No m’hi veus, oi?

Ho vaig fer. Amb la pinça al nas. Per solidaritat i perquè ara estem en una destret una mica especial on cal ser solidari amb el que es mou.
Amb el nas tapat perquè la majoria dels cartells que hi havia a plaça Sant Jaume m’eren absolutament aliens.
Una conversa amb algú a qui respecto prou per donar valor al que diu vaig entendre que he de fer silenci sobre coses alienes que no entenc. Guardaré el silenci. I el defensaré.

Tu?, silenci?
Silenci no vol dir callar però he de respectar coses que no entenc quan parlem de lluites que no són meves directament. Però són lluites que no sé si amaguen la revolució (etimològica) que estem patint o en formen part, per tant encara que em siguin mig alienes no me’n puc desentendre.
Vam acabar fent un vermut.

Ara sí que ets tu.
Calla, pelma.

Ara fem vermuts a les vagues generals. Les vagues generals han deixat de ser lluita i han passat a ser litúrgia festiva.
N…

Crides personals

Quan vaig començar a escriure aquest bloc ho feia perquè no pensava que anar pensant i que es quedés en mi era pensament buit. Ara ho faig perquè penso que per ordenar les idees el millor és escriure.

La ficció la guardo per altres entorns, de la mateixa manera que ho faig pel pensament més elaborat d'algun projecte nou que duc al cap. Però pot estar bé que aquí hi vagin caient notes del que estic elaborant en cada moment, encara que només sigui per contribuir a l’entropia.
No sé fins a quin punt tot plegat és una ficció, però aquests dies he arribat a pensar que potser he de repensar el meu compromís de país i la humanitat (el què i el per què).

Fa molts anys que considero certs plantejaments polítics de dogmes irrefutables són escleròtics però no sé si el meu plantejament polític, el pensament de base, no ho és.

«El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca no hi pots comptar.»
De tant en tant cal posar en dubte el principi motor perquè hi ha poques coses que no siguin vol…