Quatre a casa

El temps va passant i la família creix (sí, una part de la causa del meu silenci és que el niu té un pollet més). Sí, un nen et canvia la vida i, en contra del que jo -sempre innocent- pensava, dos es converteix en una bogeria. També hi ajuda que estigui en una cruïlla professional plena d'urgències, esperances i dificultats.

Aprofito que ara hi ha una mica de tranquil·litat a casa per anar posant al dia tot de cosetes col·laterals que no acaben de fluir com cal. De fons música, un cd que m'ha arribat i em reconcilia amb part de la meva història, si més no de la desitjada. I reflexionar, aquell que va dir que un filòsof havia de ser solter sabia de què parlava.

Costa molt fer res quan t'adones que els manuals no serveixen per gaire res. I no només parlo dels nens. Sovint sembla que els consells parlen d'una mena de món ideal amb temps elàstic i sense lletres per pagar. Aleshores només pots fer una cosa, mirar endavant, intentar abstreure't dels brams de la canalla i oblidar-te de lluites que són per demà passat (les deixes pels ociosos i pels que n'han de viure, tu ja faràs quan toqui i mentrestant el teu dia a dia serà coherent amb el que anheles).

Bon Nadal i bon any nou

Una escudella espera

mentre un tronc

encén la il·lusió clara

de la cara de l'infant

Memòria enrere 

de muntanyes no trescades

i platges oblidades

Salut i esperança

bon Nadal

bon any nou 

Passa el temps

Vam seure a la terrassa d'un bar d'aquells d'anar ràpid, però dels que pensen en els clients: quatre diaris i dos esportius. Trobes a faltar-ne algun en català, però això a Barcelona està a la llista dels impossibles. I el cafè és de categoria A.

Dintre sona la versió mítica de l'Hotel Califòrnia dels Gipsy Kings. Cremem cigarretes de final de tardor. Cigarretes de tornada, al final de la tardor. No parlem de política. Mai no n'hem parlat, penso. Llistem penes, algunes fútils, d'altres serioses. Confessem somnis, alguns, ens en callem d'altres.

El cafè em deixa un gust amarg. Agredolç com la salsa infecta del restaurant xinés de la cantonada. El cafè no és cartesià. La vida no és cartesiana i jo tendeixo a descuidar massa els amics, penes de solitari. I tot té la seva banda sonora.

Ens falla la mística

Sí, ja fa una temporada que no dic res. Només observo.

Mentre un ocell salta de branca en branca a l'arbre que tinc a la finestra vaig repassant amb austeritat franciscana (ara en diuen zen) un bon grapat de papers, dels que la majoria han acabat a la paperera i d'aquí una estona al contenidor blau (i no per convenciment, jo i el reciclatge tenim algun petit problema comprensió... un altre dia en parlarem).

Alguns, segurament despistats en perdre l'humor, s'han pensat que la discussió a occident està entre grup (estat o classe, tant se val) i individu. Algú, una mica més atent, va adonar-se que el segle de les llums i el romanticisme són conseqüència de la derrota del misticisme. A Barcelona o a Malplaquet. Però las coses ja anaven de mal borràs des de el dia que Francesc d'Assís es va despullar davant de son pare i el bisbe. La pobresa, l'austeritat i la senzillesa són expressions del materialisme. Els hippies, malgrat ells mateixos, van ser un posicionament materialista.

Els catastrofistes conservadors (malgrat els mateixos també, sovint es pensen que són progres) es pensen que l'amenaça ve de l'Islam. I s'equivoquen. El mainstream que ve darrera nostre, que encara no ha estat absorbit pel materialisme cultural (un altre dia parlaré de consumisme, no és el mateix), pren formes entre budistes i hinduistes.

L'ocell ja no hi és i el cafè està fred.

Un capvespre

Ahir al capvespre vam tornar cap a casa esgotats després d'anar a veure qui tenia el nas més llarg a la cosa aquesta de la diada (nacional o no segons a qui votis).
Com que vivim al rovell de l'ou dels actes (institucionals, cívics i incívics) hi vam passar al matí i a la tarda.
Primer de tot felicitar als llibreters que van sobreviure a la torradora del matí, ni a la platja he passat tanta calor.
Després les curiositats:
Veure estelades de les grogues al coll de converses en castellà segueix sorprenent-me. Som un país estrany, molt estrany.
Aquest any he vist més banderes als balcons. Signe defensiu o ofensiu? No ho se, mobilitzant segur.
A la fira del passeig Lluís Companys m'hi he atabalat una mica: molta gent i bastants freaks.
Però vaig tornar a sentir un país viu. estrany, però viu.

El nyap

Suposo que no ens ho podem treure de sobre, però allò de la feina ben feta no té fronteres ha anat pel pedregar.

Sento bordar als puritans de sempre sobre el numeret de la RMI o PIRMI. Diuen que el govern només s'atreveix amb els dèbils.


Però pensem el que hi ha:

Efectivament, ningú no es creu que els serveis socials facin la feina que se suposa que han de fer. Sobretot qui sap com funciona el món dels serveis socials oficials.

Però anem amb compte: el frau no és més que un reflex de la filosofia de la subvenció, un sentiment paternalista de mentalitat feudal al mainstream del pensament patri. El nyap és fer les coses a mitges, no enfrontar-se amb el problema i intentar crear estat d'opinió entrant a sac (quan no es dominen els mitjans de comunicació són ganes de fer el préssec).

Ningú es dedica als serveis socials sense una determinada visió del món. Massa sovint des d'una visió paternalista del que és la pobresa. Intenteu llegir les crítiques al taló del honorable conseller Cleries com si no tinguéssiu opinió sobre el tema i, fins i tot les encetades, fan ferum de paternalisme: pobrets, la societat els abandona.

Però el nyap, en el fons, és causa i conseqüència de mantenir realitats oficials que no existeixen. De la mateixa manera que en un concurs d'absurds tenim gent que no podem expulsar però tampoc poden treballar legalment ens vam inventar una paga vitalícia per tal que gent que no pot tenir una feina que els permeti viure raonablement (un altre dia ens podem plantejar per què). El problema, a banda del cost, és que hi ha tot un conjunt de serveis i "drets" socials que estan condicionats al cobrament del PIRMI (per exemple el dret a portar els fills a una guarderia pública).

El nyap, també, és pensar que els desafavorits no se'n sortiran si els tractem com persones adultes capaces de prendre decisions i sortir-se'n. Potser els cal una ajuda temporal, però si volen ser serfs no ens interessen. 

Obituari

Sovint el llibre dels morts s'escriu amb cara esquerpa.

Recordo quan aquells miserables de SOS Racisme us van insultar i agredir pel carrer pel simple fet de pensar i dir el que estàveu veient (i que tants d'altres han callat perquè no tocava). Vos i jo, en aquest tema com en tants d'altres, no pensàvem el mateix. Malgrat tot, mentre vaig fent-me gran, algunes coses de les que dèieu les començo a entendre.

Al nostre país li falta tremp i li sobren papallones. Vos vau ser part del tremp. Molt Honorable Heribert, descanseu amb pau... i en pau. 

Un dia o altre

Diuen que res és etern.

Potser és veritat, hi ha moments que penses que tan sols és etern el canvi. Però si t'atures, fas mitja passa enrere i t'ho mires amb aquell rictus que es fa als llavis quan veus que tot és fatu, veus que tot plegat només són ombres en un mirall esberlat.

Potser, com em va dir un amic saludat l'altre dia, haurem d'omplir d'espelmes la capella de santa Llúcia. No ens hi veiem, l'arbre no ens deixa veure el bosc i l'arbre està bastant atrotinat. A més a més ens pensem que l'arbre és l'únic que hi ha i ja em perdut l'empenta de fer les quatre passes que calen per anar una mica més enllà.

Quan parlo amb Ubertino em fa l'efecte que l'infern és el paradís vist des d'un altre cantó. - Guillem de Baskerville.