07 de novembre 2005

Crema París

Diu que cremen cotxes a La Republique.
Hi ha qui diu que és la misèria, hi ha qui diu que és la religió dels actors del fet, hi ha qui aprofitarà per dir que és la llunyania a l'única religió veritable -aquesta religió que és proclama no religiosa, i es diu laica i republicana... i universal i multiètnica-, fins hi tot hi haurà qui aprofitarà per dir que és La Republique la causa de tots els mals.
No ho se, íntimament jo m'apropo a la darrera explicació, com em temo que es nota llegint el paràgraf anterior. Públicament no m'atreveixo a afirmar-ho tant clarament, perquè els signes i les imatges no acaben de ser la realitat ni poden ser-la ni, segurament, seria desitjable que ho fossin.
Quan llegeixo històries de l'història intento imaginar com hauria sentit un mig estranger -dic mig, Europa és des de molt abans que en formalitzéssim una unió, i de fet a l'edat mitjana era més del que és ara- episodis com el de la comuna de París, la revolta dels jamancis a Barcelona o la vaga de la Canadenca. Sé que el que està passant ara a la França segurament és menys que allò, però pot ser que la percepció des de la distància propera que ens separa dels incendis dels barris del darrera de París no em deixi veure la transcendència del problema.
He sentit a la ràdio moltes percepcions esbiaixades, moltes projeccions de les idees preconcebudes sobre les que construïm la nostra visió gregària del món, però he sentit molt poques reflexions serenes sobre el que està passant i sobre cap a on hauríem d'encaminar-nos.
L'altre dia tenia una acalorada conversa sobre les simulacions matemàtiques de la realitat en economia i en sociologia (tema del que no en se res, per no dir que no entenc ni el mètode, ni el concepte ni la filosofia que emana), i la conclusió dels que hi entenen va ser que amb les dades correctes es poden simular les tendències del comportament dels grups, i agafant-m'ho per la banda pessimista penso que d'una manera o altra aquests focs havien de sortir d'una manera o altra.
De tota manera em resisteixo a creure en el determinisme social, no només per raons filosòfiques, si no perquè la intuïció -que hi ha qui diu que és un sistema sofisticat de raonament- em diu una altra cosa.

01 de novembre 2005

Cementiris

Sempre he tingut una fixació especial pels cementiris. De fet podríem dir que sempre m'han fascinat.
En aquest país tenim el problema que els cementiris semblen més un barri de blocs de pisos degradats que els magnífics jardins oberts que hi ha a terres més fredes.
De tota manera a banda de flors seques i estàtues romàntiques -per tant decadents- també hi ha petites escletxes d'art que destaquen enmig d'imatges kitch i ombres de terror gòtic.
La mort, per a mi, ha estat sempre més aquell personatge irònic que manega la partida a les novel·les de Terry Pratchet que una figura venjativa i cruel que sembla que ens mostra el nostre món ressentit per no poder vèncer-la a major glòria dels mites científics.
De tota manera, passions religioses a banda, els cementiris, igual que els arbres genealògics, són monuments a la memòria dels nostres orígens.
Aquests dies no són els millors per descobrir els cementiris al nostre país, són plens de vius i els vius no són l'essència del cementiri, però si que són una bona mostra de la cultura de la mort al nostre mon. No en faré un estudi sociològic, no n'he sabut mai; però sí que hi ha una cosa que m'impacta, que són els que no hi són, ja sigui per aprensió, per cansament o perquè pensen que els morts no existeixen.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...