Aquesta tarda ens hem escapat una estona a passejar per Collserola. Hem deixat el cotxe sota la construcció més horrible de Barcelona – la gossera municipal- i hem enfilat el camí, pràcticament desert, sense anar enlloc.
Passejar, badant, amb Barcelona als peus. L'aire net i gelat. El camí sol·litàri. Entenguem-nos, sol·litàri però de tant en tant ens hem creuat algun ciclista.
Enyoro l'alta muntanya. Ja he comentat algun cop que una de les coses que més m'agraden de la muntanya és el silenci.
Això ha estat un tast de silenci. A tocar de casa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica. Benvinguda sigui la diversió. Fa massa temps que vaig deixar ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada