Ves al contingut principal

Mitgdial a Montserrat

Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.

Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.

Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.

Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.

A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.

Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.

I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Sense haver tornat a fer una caminada també et podies dir excursionista. Això va per dins i no ens cal demostrar res.
Felicitats pel matí montserratí.
esparver ha dit…
Però després de tant de temps sense poder fer res et sents una mica desterrat.

De tota manera tens raó, ser excursionista és una cosa que es viu per dins.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.