Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.
Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.
Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.
Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.
A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.
Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.
I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.
2 comentaris:
Sense haver tornat a fer una caminada també et podies dir excursionista. Això va per dins i no ens cal demostrar res.
Felicitats pel matí montserratí.
Però després de tant de temps sense poder fer res et sents una mica desterrat.
De tota manera tens raó, ser excursionista és una cosa que es viu per dins.
Publica un comentari a l'entrada