dilluns, 29 de novembre de 2010

El dia després

Deien que el dia després cal treballar.
Però cal saber com em arribat fins aquí. Com diu la corranda, ens ha costat déu i ajuda. Molta ajuda, sobretot del tercer poder.

Ens ho podem passar molt bé. Als que ens agrada el merder parlamentari riurem amb el grup mixt que ens queda.

Hi ha una cosa important a dir: l'abstenció no afavoreix la dreta. Ni al catalanisme.

La misèria és la que és. No sé si això es governarà sobre terra cremada, però els catalans hem viscut sobre terra cremada des de la pesta negra: això és més de cinc cents anys.

Les preguntes són clares, tinguem l'objectiu nacional (i social) que tinguem: El nou rei serà capaç de crear estructura d'estat o seguirem fent la viu viu?

dimarts, 23 de novembre de 2010

El bon cosmopolita

No ha arribat mai a Fogars, no sap on és i se li en fot.
Això sí, llueix una magnífica fotografia de les torres bessones, del barri llatí de París o, potser, d'agun altre temple del progrés o la revolució.

Hi ha qui diu que l'ha vist fotografiant lleons a Tanzania o fent trekking a l'Himalaia. No té cotxe, segurament tampoc carnet per menar-lo. No serveix per dur-te a cap lloc interessant.

Li fan mandra les tradicions i la barretina, t'ho diu mentre escolta música folclòrica d'altres terres. L'aburreix la sardana, però no gosa criticar el flamenc: l'han fet patrimoni de la humanitat merscudament, no com aquests cants confessionals de sibil·les o aquestes torres humanes que només existeixen per onanisme nacionalista.

Ell és ciutadà (del món) i es pensa que el mite de Babel parla de llengua.

Santa inocència.

A més a més creu que pensa que els incultes són els altres.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Debats sense fons

No, no el vaig veure sencer, però gràcies a que ahir nit l'esparveret tenia una mala nit vaig veure'n trossos i aquest matí he vist el resum de'n Cuní (que ha dormit menys que jo).
Em quedo amb la cara de la Mònica Terribas enviant als candidats de veritat (el princep i el funcionari, els demés són comparses) a dormir i ja en parlarem després del pati.
Un debat és un pou on agafar aigua, un forat on pescar vots.

El príncep és això, príncep i magnànim. Però no acaba de construir gaire res, clar que semblava el president sortint.
El funcionari va demostrar perquè Sir Humphrey no es presenta mai a les eleccions: no té, ni pot tenir, èpica.

Dels comparses poca cosa:

El metro-pagès és un gran tertulià de casino de poble,  potser de tots amb l'únic que faria un got parlant de qualsevol cosa que no fos política.
L'Herrera regava el seu hortet, però ja fa anys que em vaig cansar de mossens progres amb guitarreta i la moralina pijo-ecologista em cansa, però segur que va animar als creients. És realment bo en el seu context.
N'Alicia sempre em fa pensar que no es creu el que predica i va acabar sobreactuant.
Finalment en Rivera. Aquest menja a part: com coi una persona intel·lectualment solvent (ho va demostrar al principi) pot acabar sent tant miserable, mentider i mal educat?

dimecres, 10 de novembre de 2010

Llibertats

Sempre m'ha semblat molt penós que hi hagi que censura els comentaris de bloc que els posen en un mal pas. Parlo de comentaris, no d'insults, els insults no són acceptables enlloc.

Hi ha qui creu que pensa des de l'absoluta racionalitat i s'enarbora quan li dius que les seves paraules venen del sentiment, generalment del sentiment primari bàsic que és l'odi i quan els escrius que la seva opinió no resisteix la seva pròpia lògica demanant-los explicacions que justifiquin el que diuen t'esborren el comentari... o perden els nervis que encara és pitjor.

Curiosament els més censuradors sempre parlen de llibertat.
Curiosament els més dogmàtics sempre parlen de raó.
Curiosament els més parcials parlen de rigor.

Jo tinc el problema de ser molt curiós i bastant tendent al parlem-ne. Fins i tot quan tractem coses amb les que crec.

També tinc el problema que m'agrada discutir per discutir, forçar els arguments per justificar coses amb les que no hi estic d'acord. Segurament perquè com diu la senyora esparver sóc un punxatripes, o potser perquè sóc terriblement curiós i bastant iconoclasta.

Però penso que per construir un pensament coherent cal escoltar els que pensen els que no creuen en el que creus tú (i parlo de país, de natura i només tangencialment de metafísica). Després ho racionalitzarem i acabarem pensant més o menys el mateix.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Una flama dins d'una carbassa

Al poble de la meva avia l'encenia el jovent per fer gresca molt abans que ningú hagués sentit a parlar de Halloween. Així què no faré fasitcs a la imatge.

La vida, a estones, és una mica caminar a les fosques i, sovint, les vides dels que ja han marxat són llumetes confuses, dins d'una carbassa, que fan de fita.

Va per qui va, en record de estones passades i d'altres de viscudes.