Ves al contingut principal

Roadmap



A vegades penso que vivim en un país d’una candidesa infinita. Sempre em sorprendrà aquesta capacitat de sublimar fe en una mena de valors universals que no practiquem ni vivim que tenim com a societat. Ep, i els valors propis els considerem una antigalla no prou universal.

Som tan cursis que volem la independència sense ser nacionalistes perquè les nacions no existeixen. Som tan tous que volem fer un procés de construcció nacional que no trencarà cap plat. Som tant càndids que pensem que Ghandhi va fer la independència de l’Índia tot sol assegut al carrer.

Hem fet nostres totes les místiques del segle XX traient-li tota l’èpica. I, a vegades, penso que a Catalunya hem aconseguit crear la caricatura de tots els papanatismes d’occident. Per això semblem una colla de lloques cada cop que es mou alguna cosa a Palau i rodalies.

Ahir els dos partits importants del país van dir que tornaven a ser amics (i potser algú s’ho va creure) i que seguirien amb el que van pactar fa dos anys fins a la tardor. Res de nou sota el sol.

Fa anys que no m’afaito i fa dies que tinc clar que ningú (dels que tenen una miqueta de poder) vol eleccions abans de les municipals: hi ha moltes famílies que han de sopar cada dia. Fet i fotut, aquestes eleccions municipals són un gra al cul del procés (si el procés és res més que una gran pantomima).

Tenim el poble que tenim. Tenim els polítics que tenim. I deixem-nos d’històries, si volem ser independents un moment o altre haurem d’enfrontar-nos amb la realitat: els que tenim davant no són una colla d’aficionats, tenen les eines (i les armes) per complicar-nos la vida i estem sols. 

Pretendre que ens en sortirem amb performances,  eleccions i declaracions d’independència sense res darrera és només la culminació del nostre relat melindro. I ho compren tots els partits més o menys independentistes: CiU, ERC i les CUP. (Els que no estan al parlament simplement no són).

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Tens pendent de publicar una tesi doctoral que demostrarà que les nacions no existeixen.
esparver ha dit…
Això de les nacions inexistents és molt divertit- M'ho apunto.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.