19 d’agost 2019

Agendes estranyes

He anat dient que en parlaria i no ho he fet, de fet tampoc ho faig ara, però malgrat tot em costa molt parlar de coses estranyes de gent i projectes pels que tinc interès.

Segurament estem en una cruïlla on tot el que no és règim serà titllat de prepolític. I, segurament, serà cert perquè la política al nostre país i al regne en general també és prepolítica.

Dit això, vaig ser entre bambolines a la primera fase del procés de primaries i vaig veure coses que em semblaven evidents però que ningú deia o fins i tot negava. En general, la política sigui nova o vella sempre té una sala de màquines d'on hom en surt emmascarat. Tampoc és greu, no es pot lluitar contra el fat.

La primera cosa que em sorprèn (va sorprendre), i molt, és l'amateurisme de la ANC. No perquè no sabés que ho és, si no pel grau de deliri que hi havia. Sí, ja sé que el nyap del reglament no va ser només cosa seva però no era esperable que tanta capacitat organitzativa d'espectacles quedés trinxada per un no saber què es vol.

La segona és aquesta cosa de fer veure que no sabem qui és qui (aquí em callo tres coses, qui sap de què va m'entendrà i qui no té camí per imaginar). Catalunya és un país petit i ens coneixem tots i alguns no som gaire sensibles a les festetes.

La tercera, segurament la més important, és que ningú dels tres o quatre peus què té el moviment de primàries ha explicitat el gran problema que tenen: El sistema electoral està pensat per votar partits i no persones, per personalista que sigui el partit (o la llista) però les campanyes son absolutament personalistes. Si a aquesta esquizofrènia hi afegim que no ho hem fet prou polit és molt difícil arrencar res fora del cercle de convençuts (i els cercles de convençuts sempre tendeixen a la escissió, tot és personal).

Finalment, hi ha qui critica l'entorn de les cares visibles i no, l'entorn no és el problema. Si més no l'entorn ha plantejat preguntes i marcs necessaris.

Potser el problema són els pinyols, un per no manifestar-se prou i l'altre per fer il·lusionisme.

12 d’agost 2019

Ara va de bo

Avui he vist que algú s'ha enfadat i no vol que contextualitzi les seves queixes (i això que no vaig entrar -gaire- en els seus fantasmes personals).

Una de les coses divertides d'aquest món on els que no som ningú tenim altaveus i tots plegats no vivim en un magma homogeni on tothom pensa i viu igual és que comences a poder retratar a gent que viu de crear marcs i pensa que encara té butlla de prescriptor.

Un cop un escriptor en decadència que s'escuda de no publicar res nou interessant en la pirateria se'm va ofendre molt perquè li vaig preguntar si compartir el meu compte d'un diari digital amb la meva senyora era pirateria tal com ell estava insinuant.

Fa molts anys que vaig decidir que per mi no seria que quedessin coses al tinter: ni em guanyo la vida opinant ni tinc cap intenció de fer-ne el meu modus vivendi (perdoneu la llatinada).

I tinc la sensació que contextualitzar opinions i anatemes molesta. Molt. Mai he volgut fer del que dic una eina per molestar, de fet la intenció sempre ha estat completar i millorar.

Però molesto.
Molesto molt.

No ho entenc, perquè només sóc un blog menor i un compte de tuiter ple de banalitats.

En conclusió, posats a molestar ho farem amb intenció.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...