I no parlaré de lluita de classe o de la propietat dels mitjans de producció. Encara que el que anomeno mètode és més aviat un antimètode. I, de fet, no sé si és marxista, leninista, primera internacionalista, segona internacionalista o simplement una palla mental.
És allò d'aguditzar les contradiccions del sistema què és el NO d'Esquerra -diguem a banda que ja era hora que diguessin què volen: ERC el NO, en Carod que vol un sí sense votar-lo ells.- i fer saltar enlaire l'estructura que tenim que és una contradicció en si mateixa.
Mirant-nos ho bé Esquerra és una contradicció i Catalunya passeja sobre la cinta de Moebius.
La paradoxa del referèndum està en si volem més peix al cove -que és el que defensa la sociovergència, els pijoecologistes ( i que em perdonin els que són honestos, que són molts si no la majoria) per desgràcia no compten per decidir- o si volem trencar la cinta - que és el que defensa oficialment Esquerra, Carod em temo que defensa una altra cosa-. El PP està en una altra guerra.
El problema el tenim els que estem fins als nassos de la cinta de Moebius però també estem farts de fer-nos el Català emprenyat.
Probablement per aquest sector en el que m'incloc és més còmoda la postura d'en Carod de no dir que sí però posar dues espelmes a Sant Atanasi per què surti un Sí que permeti fer divina la nostra actitud.
Però comença a ser una postura poc honesta, si de veritat volem ser alguna cosa hauríem de començar a plantejar-nos el què i el com... I posant a primer pla les contradiccions del sistema fem que el sistema és col·lapsi, però soluciona poques coses.
Això si dimecres Esquerra decideix què votem abans de l'estiu, perquè si ho volen fer realment espectacular podrien votar no al senat i acabar de descol·locar a tothom.
I si preguntessin això a l'assemblea?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada