Encara que hi hagi que pensi que els catalans som el millor del món i part de l’estrangeri qui s’entesti a demostrar-me que la majoria de catalans som independentistes –malgrat les enquestes esbiaixades- la majoria dels que m’envolten estan nacionalment deprimits.
Sé que és molt cansat intentar viure només en català –em confesso pecador, al bar parlo sovint en castellà-, és esgotador sentir i llegir a imbecils dient que pel sol fet d’intentar viure en la meva llengua sóc un racista.
Però senyors (i senyores, alguna n’hi ha) un país no el fa el govern mani qui mani, un país el fa la voluntat dels que hi viuen, el poble i l’elit, encara que a vegades sembla que uns i altres estem més preocupats per fer la contra que per fer país. Ui, perdó, m’ha sortit una expressió terriblement pujoliana.
Potser el problema és que ara voldríem que la generalitat ens arreglés el país i la vida en lloc de treballar nosaltres per aconseguir això, si cal dedicant-nos a la política, però millor pensant i proposant a mig termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada