Gènesi d’una mani

No sóc gaire aficionat a les manifestacions. Les masses m’atabalen i l’incertesa del desordre em posa nerviós.
Però a aquesta hi aniré.

Primer per teràpia. La maleni i la seva xuleria em fa mal al fetge i arreglar-ho a garrotades potser és sa, però és poc civilitzat.

Després per pura militància nacional de mínims. Tan de mínims que fa mal què el PSC, la UGT i CCOO s’abstinguin, prietas las filas i firme el ademán. I qui ho pugui entendre que ho entengui. Segur que en Zaragoza i l’Iceta trobaran alguna consigna corejada a l’uníson per la premsa afí. Pràcticament tota la catalana.
Ara, valdrà més que siguem molts. Tampoc és cosa de posar-los-ho massa fàcil.

De moment l’inefable Joan Ferran ja s’ha queixat que a TV3 parlen massa poc d’ells i massa de manifestacions i de nacions. Perdoni? Quins collons.

Després com el bolero, si te he visto no me acuerdo i let’s pretend that we are free.

Però anem-hi. Dissabte a les 5 de la tarda a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Encara que només sigui per esbravar-nos.