Fa massa temps que me n’he afartat. En nom del progressisme estem defensant que no és mogui res, és a dir conservar el que hi ha.
Tots plegats ens hem fet una idea del medi rural bucòlic i pastorívol... i una idea màgica de l’energia que ens cal per viure. Parlem de cultures noves i d’altres meravelles de divinitat pagana. El xiruquero ha fet un magnífic article sobre les ironies que té anar a buscar aigua a Almeria.
A vegades penso en organitzar un peregrinatge al santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia que va muntar el visionari mossèn Dalmau a Gallifa (o l’oratòri-sucursal que hi ha a Andorra prop de Pardines) per demanar “ No podem ser d´aquells ecologistes, profetes de calamitats, que diuen que l´home ja ha mort. L´home encara no existeix.” com proclama el manifest del santuari.
A vegades penso que tenim un sentiment d’ecologisme poca-solta que no hi veu més enllà de la punta del nas. Fa massa temps que m’intenten colar com a ciència coses que no s’aguanten per enlloc, fa massa temps que em diuen coses que no aguanten un anàlisi racional una mica fred.
Doneu-me un sistema global que s’aguanti sense que haguem de renunciar a millorar generació rere generació. Doneu-me un sistema global que no signifiqui mantenir a la misèria als que hi estan ni signifiqui igualar el benestar per baix.
Mentrestant no fem l’ecoborinot o, si més no, no em digueu mentides i sigueu conseqüents.
4 comentaris:
Molt em temo que estiguem tot just a les beceroles en aquesta qüestió.
Gràcies per l'enllaç, Esparver.
No és mereixen.
No ens hem parat a pensar encara, arrosseguem massa soroll per poder fer-ho.
Crec que més aviat hem anat enrera, on són, totes aquelles reflexions antigues sobre els límits al creixement? Cada vegada es fomenta més la despesa en coses totalment prescindibles, no crec que tingui remei, tot plegat.
Els límits de creixement penso que ha estat sempre un eslògan cínic traduïble per: posem límit al creixement dels altres.
Publica un comentari a l'entrada